El dossier central del cinquè número de la revista HYBRIDA, coordinat per Fabio Libasci, aborda les múltiples qüestions que envolten la noció d’extrem, tant cronològicament com conceptual.
Em mira. A vegades murmura paraules que no soc capaç de comprendre. I després seu al llit i aparta els llençols. Diu el meu nom en veu baixa: «estàs adormida, amor meu?». Ja no hi ha esperança, està a punt de començar. Òbric els ulls en la foscor d’una cambra que a poc a poc s’il·lumina i revela el rostre de papà.
No tinc paraules per a descriure el que em fa en aquesta habitació. Se’m talla la veu, mai podré contar-ho. Tan sols puc contar-m’ho a mi mateixa per a no perdre’m de vista.
Lori Saint-Martin (1999). Mon père, la nuit (p. 7). L’instant même.
Ha arribat el tercer solstici d’hivern per a la revista HYBRIDA.
He tingut la sort de passar el meu aniversari a Montreal, de poder donar la benvinguda a la tardor amb els seus colors canviants i d’assaborir l’energia del groc, el meu color favorit, en una infinita varietat de tonalitats: llima, cadmi, mostassa, ocre, aureolina, indi, Nàpols, Siena, Cambodja… L’Association international des études québécoises, encarnada en la inestimable figura de Suzie Beaulieu, va contribuir a l’èxit d’aquesta estada d’un mes a la Université de Montreal. A més, va ser acollida per Catherine Mavrikakis, escriptora de merescut prestigi i una dona magnífica i generosa, que acabava de publicar la seua última novel·la, Niagara (2022), així com pel seu entorn acadèmic i familiar: el seu germà Nicolas Mavrikakis, que és un crític d’art molt perspicaç; el seu marit, el distingit professor de literatura Terry Cochran, i la seua filla Loulou, sempre amb un somriure en la cara i en els ulls…
Octubre és un mes especialment atrafegat per a la cultura a Montreal, així que vaig poder participar en una vida cultural intensa: noves publicacions, activitats teatrals, exposicions artístiques, cicles organitzats per la filmoteca del Quebec (inclosa la magnífica retrospectiva sobre l’obra del canadenc Bruce LaBruce)… Em va encantar visitar les llibreries de la ciutat, sempre tan interessants i bullicioses. Vaig tenir la sort de conèixer de prop el sector editorial del Quebec, que viu sens dubte una nova edat d’or, amb editorials de llarga tradició com ara Gallimard (l’antic director de la qual, Rolf Puls, em contava nombroses anècdotes literàries mentre menjàvem ostres i eriçons de les mars del nord, i l’actual directora general de la qual, Florence Noyer, també em va obrir les portes). També vaig visitar diverses vegades l’editorial Boréal, on Jean Bernier em va rebre magníficament. Amb ell vaig passar uns moments d’intensa complicitat en els quals vam compartir la nostra passió per Marie-Claire Blais, de la qual coneix fins i tot el més mínim detall, i vam lamentar la dolorosa mort a l’octubre del jove escriptor Simon Roy, que havia estat a València per a presentar la seua primera novel·la, Ma vie rouge Kubrick (2014), així com la de Lori Saint-Martin alguns dies després. També m’agradaria esmentar l’editorial Héliotrope. Una autèntica joia. Vaig tenir el privilegi de compartir algunes converses literàries i humanes d’alt nivell, així com un passeig preciós pel mont Royal. Vam aturar-nos en una petita pastisseria del barri portuguès i vam fer un bon cafè amb la seua directora i ànima bessona, Olga Duhamel-Nouer, qui també és escriptora. Olga dirigeix aquesta editorial, que respira, sens dubte, un aire nou i molt estimulant. Per aquest motiu, quan vaig tornar a València tenia la maleta plena i moltes lectures per als pròxims mesos.
Per tot això, a més, vaig tenir l’oportunitat de conèixer en diversos contextos —i a vegades de forma un tant intensa— diversos escriptors i escriptores de totes les edats, entre els quals figuren (per ordre alfabètic) Martine Audet, Arianne Bessette (una escriptora discreta i sensible amb la qual vaig connectar immediatament), Lula Carballo («la meua Lula», la meua doble), David Clerson, Pierre-André Doucet (un autor encantador i músic especialment notable de la regió canadenca d’Acàdia), Clara Dupuis-Morency, Benjamin Gagnon Chainey, Julien Guy-Béland (una persona excepcional, compromesa i un escriptor contundent) i Monique Proulx, que vaig rebre a València i a qui aprecie enormement com a escriptora i com a persona. Amb ella vaig compartir croissants i melmelada casolana al seu balcó mentre vèiem caure les fulles dels arbres i em dedicava la seua última novel·la, Enlève la nuit (2022). A més, vaig tenir el plaer de conèixer Lori Saint-Martin, per descomptat.
No voldria oblidar-me d’Alex Noël, professor a la Université de Montréal, especialista en literatura recent del Quebec i en memòria queer. Ell va ser, de fet, qui em va donar a conèixer l’obra de l’artista multidisciplinària canadenca Kama La Mackerel, nascuda a Maurici. També voldria esmentar Antonio Domínguez Leiva, professor espanyol a la Université du Québec à Montréal i escriptor, del qual feia temps que no sabia res i amb qui compartisc molts interessos literaris al voltant del cos, la monstruositat i el «pànic». I, finalment, he d’esmentar dos ballarins: Francis Paradis, una persona culta i empàtica que sempre em va escoltar i em va ajudar a descobrir alguns llocs notables; i, finalment, Achraf El Ebed, ballarí tunisià en situació d’asil polític a Montreal a causa de la persecució del col·lectiu LGBT al seu país. Per aquest motiu, de fet, Achraf no va poder venir a València durant el col·loqui Queer Maghreb que vam organitzar al juny de 2022. A més, va ballar personalment per a nosaltres a ma casa del Red Light de Montreal, que no queda gens lluny de l’emblemàtic Cafè Cléopâtre. Era el dia del meu aniversari i Adela Cortijo, companya i amiga, havia vingut per a l’ocasió. Mai oblidaré aquell moment. Va ser màgic. Gràcies a tots i a totes per fer de la nostra estada a Montreal una experiència tan especial i enriquidora en tots els sentits.
Com deia, hem perdut Lori Saint-Martin, una excel·lent professora, traductora i escriptora canadenca que va triar el francès com a llengua d’asil i refugi, d’identitat reinventada, i sobretot una persona pròxima i generosa, desapareguda sobtadament al Sena. Ombres espectrals envaeixen el meu cor i la meua ment per aquest destí tan funest, massa tràgic i novel·lesc, tant que no vull creure’l… i, tot i això, Lori ens ha deixat. Un últim missatge de WhatsApp uns dies abans del desastre: «Aquí todo bien». Li encantava l’espanyol, la seua nova llar, la seua nova passió. Lori, amiga meua, m’has trastornat l’ànima i has deixat en mi un enorme buit difícil d’omplir. Només tinc paraules de gratitud per a tu.
I, malgrat tot, la vida segueix, fluint i fluint… com les llàgrimes de les mares que perden els seus fills en totes les guerres del món. Aquest món que demana cada vegada més a crits que el cuidem, que desenvolupem una consciència ecològica eficaç i sostenible…
Són temps catastròfics, sí… Excessius, sí… Escandalosos, sí…
I, així i tot, és temps de Saturnals i Nadal, de festes, de cants i desitjos, de decorar les nostres llars, d’encendre espelmes i fer regals, de somiar amb salut, pau i amor… tant que necessitem diluir les tensions que sentim. A més, és temps de calmar els ànims, recarregar les piles i recuperar l’alè per a mirar cap a un futur millor, malgrat…
Tornem al que ens ocupa…
El dossier central del cinquè número de la revista HYBRIDA, coordinat per Fabio Libasci, aborda les múltiples qüestions que envolten la noció d’extrem, tant cronològicament com conceptual. De fet, l’expressió extrem contemporani és canviant i ha continuat despertant interessos —i causant problemes— des que es va atribuir per primera vegada a Michel Chaillou a la fi dels vuitanta. En efecte, ara assistim a una «segona generació» de l’extrem contemporani. Podríem, per tant, actualitzar-la per a referir-nos a les produccions literàries i culturals recents en un sentit més ampli.
Des d’un punt de vista temàtic, l’extrem s’associa ràpidament a la noció de límit, d’excés, i fins i tot de violència. En aquest sentit, és evident la tendència i la presència d’una estètica de la ruptura i unes formes de l’excés en autors contemporanis, tant joves com veterans, la qual cosa ens ha portat a examinar els usos i, tal vegada, abusos d’aquesta noció porosa i canviant. Aquest dossier conté quatre articles de Costa d’Ivori, Finlàndia i França en els quals s’analitza l’obra dels escriptors Azo Vauguy, Koffi Kwahulé i Hélène Cixous, així com de cineastes com ara Anne Fontaine, Christopher Doyle o Julien Abraham.
En la secció «Mosaic», publiquem, a més, quatre articles molt interessants. Prenent el revisionisme històric proposat pels estudis postcolonials i subalterns com a punt de partida, Hassna Mabrouk, de la Universitat Chouaib Doukkali (Marroc), reprèn la figura històrica de l’explorador i intèrpret de principis del segle XVI Mostafa Al-Azemmouri o Estevanico, conegut principalment a Europa des del punt de vista del relat de viatge de Cabeza de Vaca, massa eurocèntric, per a contrastar-lo amb altres representacions de l’explorador, com el personatge Al-Azemmouri de Les Vertus immorales (2009) de Kebir M. Ammi o les representacions artístiques que perviuen a la ciutat marroquina d’Azemmour, on va nàixer. Ahmed Aziz Houdzi, també de la Universitat Chouaib Doukkali, analitza les transformacions identitàries de la diàspora en relació amb els esdeveniments històrics en un context francès marcat pels atemptats terroristes de París en 2015. A més, fa una bona lectura de Ce vain combat que tu livres au Monde (2016) de Fouad Laroui, en la qual el protagonista es debat entre el desig d’integrar-se en la societat laica i la temptació integrista que encarna l’Estat Islàmic. Lourdes Rubiales Bonilla, de la Universitat de Cadis, analitza l’«assumpte Batouala». En el seu article, analitza detalladament com es va rebre i es va difondre en la premsa de l’època el premi Goncourt concedit en 1921 a la novel·la Batouala. Véritable roman nègre de René Maran. D’aquesta manera, intenta posar de manifest els mecanismes de censura en un intent de neutralitzar el discurs polític de l’autor. Finalment, Diana Requena Romero, de la Universitat de València, aborda els problemes que planteja l’estudi dels personatges femenins en l’obra de Boris Vian. Amb aquesta finalitat, ha seleccionat un corpus poc estudiat de contes de l’autor amb la finalitat d’identificar els processos de metamorfosi del cos i les imatges de la hibridació de la dona-animal situada en espais intermedis.
En la secció «Empremtes», més creativa, publiquem tres contribucions. Tenim l’honor de publicar un text fragmentari bilingüe francès-espanyol titulat Restos de barrios de Lula Carballo, escriptora del Quebec nascuda a l’Uruguai, en el qual es barregen fragments del passat amb la ruptura del discurs per tal de trobar noves vies d’expressió literària. La seua primera novel·la, Créatures du hasard (2018), va rebre els elogis de la crítica. Així mateix, va publicar l’àlbum il·lustrat Ensemble nous voyageons (2021), escrit en col·laboració amb Catherine-Anne Laranjo i il·lustrat per Kesso. Carballo explora amb delicadesa i subtilesa la memòria lligada als records de la infància i l’adolescència en un context social especialment marcat per la pobresa i la migració, així com la hibridació cultural i la cerca de la identitat guiada per l’emoció i una clara postura feminista en suport a les minories.
Alexandre Melay ens ofereix [Timescapes], un document fotogràfic presentat per l’autor en el qual posa en relleu les seues preocupacions mediambientals i comparteix amb nosaltres la seua visió compromesa de la «impossibilitat del paisatge» i la «implacable desconstrucció estructuralista del subjecte». Aquestes fotografies en blanc i negre, una espècie de cartografia de ciutats grises, contaminades i envaïdes per residus i elements inhòspits en l’era del «Capitalocè», constitueixen un bon exemple de l’«extrem urbà contemporani».
Finalment, Natalia L. Ferreri, de la Universidad Nacional de Córdoba, i Francisco Aiello, de la Universidad Nacional de Mar del Plata (totes dues a l’Argentina), han triat generosament la nostra revista per a publicar una llarga entrevista en espanyol amb l’escriptora francesa Laura Alcoba (nascuda a l’Argentina en 1968) titulada ¿Para qué sirven las historias? Havent esmentat la seua sisena i més recent novel·la, Par la forêt (2022), en la qual la narradora evoca experiències traumàtiques com l’infanticidi, el suïcidi i l’exili, Ferreri i Aiello aborden amb habilitat i subtilesa les qüestions essencials que travessen l’escriptura d’Alcoba, en la qual el gest de la traducció, la llengua materna i la temàtica dels relats exerceixen un paper clau.
Inaugurem la secció «Ventall», en la qual es pretén, a través de ressenyes o crítiques, difondre publicacions de recerca o creació pròximes als interessos i perspectives que impulsen la nostra revista. En aquest sentit, publiquem una molt interessant i completa ressenya de Martine Renouprez, de la Universitat de Cadis, sobre el llibre de Laurence Hansen-Love Planète en ébullition. Écologie, féminisme et responsabilité (2022).
La nostra revista comença a enlairar-se, a estar indexada, llistada i present en quasi tot el món, gràcies al gran interès mostrat per les i els investigadors africans en particular. Moltes gràcies! Esperem que en gaudiu de la lectura. Ens veiem al juny de 2023 per a qüestionar les «fronteres» en un dossier anomenat LIMES.
Sol invictus.
