Alfonso Gálvez guanya el XV Premi de Poesia ‘César Simón’ de la Universitat de València

  • Office of the Vice-Principal for Culture and Society
  • November 29th, 2018
 
Alfonso Gálvez.
Alfonso Gálvez.

Alfonso Gálvez guanya el XV Premi de Poesia ‘César Simón’ de la Universitat de València. El passat 5 de novembre es va reunir a València el jurat del Premi convocat pel Vicerectorat de Cultura i Esport. Aquesta edició ha destacat de nou per la gran qualitat dels exemplars rebuts. El jurat, format per Concha García, Antonio Méndez Rubio, Luz C. Souto, Andrés Navarro, Luci Romero i Begonya Pozo, que hi feia de secretària, va decidir atorgar el guardó a l’obra ‘Decir un mundo’. El seu autor, Alfonso Gálvez (Madrid, 1979) ha publicat fins l’actualitat la plaqueta ‘Nictálopes’ (Ed. Sol y Sombra) i ha escrit el llibre de poesia experimental ‘Manual de instrucciones’.

El jurat ha considerat que el poemari d’Alfonso Gálvez transita des de l’elegància i la senzillesa fins a fluir en la necessitat de resistència i calma, alhora que destaca per la seua cura en la paraula i els detalls. Mitjançant un discurs fragmentari, mostra una visió de textures que semblen obstaculitzar l’escriptura, i, tot i així, és a través d’aquelles que aquesta es revela. El subjecte quasi desapareix, esborra el jo, cerca de posar les arrels en la paraula, i fa la sensació que el poema és una llarga seqüència de certeses que s’esvaeixen davant la impossibilitat de revelacions més enllà del vagareig o la recerca.

'Decir un mundo’ proposa una poesia essencialista, que prescindeix de les convencions del gènere, i de la sintaxi ortodoxa fins i tot, o que més aviat subverteix aquests codis a favor seu. Concebut de manera unitària més que no com una col·lecció de poemes, els textos s’adrecen a un tu dotat de prou ambigüitat com perquè el lector s’hi senta sempre al·ludit.

Es tracta d’una obra innovadora a nivell lèxic i visual. El joc amb l’espai mesura la fragilitat del subjecte, al qual només li queda la paraula "mundo" per recobrar el temps i l’espai on el "" desapareix, i és amb aquesta falta on també "la vida se arranca de lo orgánico". És, amb això, un poemari on el cos de l’escriptura i el cos del poeta es troben en tensió amb la dissolució provocada per la pèrdua.

El desmembrament impera en la puntuació anàrquica, sense majúscules, però també ho fa en la veu que enuncia: les mans, els músculs, el cor, les vèrtebres, l’abdomen, les vísceres, "la piel acribillada", la clavícula i fins i tot l’ossada es tornen immaterials, es desdibuixen en la intempèrie d’un record que cada vegada batega amb menys força i que esdevé, com el cos, com el món, inorgànic.

Amb un sentit musical de l’escriptura que s’obri a lectures atentes de l’actualitat i als límits del món, el resultat és un poemari on la sensualitat i l’al·legoria conflueixen en una veu personal, conscientment allunyada de les modes o els corrents literaris.

File in: Cultura