Alexis Cloquell Lozano, Universidad Católica de Valencia; Beatriz Felipe Pérez, Universitat Rovira i Virgili; Joan Lacomba Vazquez, Universitat de Valènciaand María Isolda Perelló Carrascosa, Universitat de València
Les imatges de famílies desplaçades per inundacions, sequeres prolongades o tempestes extremes s'han convertit en una característica inquietantment habitual en les notícies diàries. A mesura que s’intensifica l'impacte del canvi climàtic, també puja la preocupació pels efectes que té en la mobilitat humana. Els canvis continus en el clima mundial susciten ara una pregunta destacada i aparentment senzilla: fins a quin punt el canvi climàtic provoca migració?
La resposta no és, ni de bon tros, senzilla.
En les darreres dècades, la relació entre el canvi climàtic i la migració ha esdevingut un camp de recerca actiu i dinàmic. Però, lluny de produir una visió unificada, el tema continua infestat de grans discrepàncies conceptuals, metodològiques i polítiques.
El nostre nou projecte de recerca, publicat en la revista Papers, pretén comprendre millor la discordància. Per dur a terme el nostre estudi, hem entrevistat per primera vegada experts internacionals en el camp de les migracions, el canvi climàtic, la cooperació al desenvolupament, el dret i les polítiques públiques. A continuació, hem analitzat els resultats utilitzant la tècnica Delphi, un mètode dissenyat per a identificar nivells de consens entre especialistes.
Els resultats dibuixen una imatge tan reveladora com inquietant. Malgrat el creixent interès acadèmic i polític per la mobilitat induïda pel clima, hi ha encara un consens limitat sobre algunes de les qüestions fonamentals que l'envolten.
El clima desplaça la gent?
Durant anys, la discussió s’ha polaritzat entre dues posicions: que el canvi climàtic era una causa directa de grans desplaçaments de població o que només actuava conjuntament amb altres elements econòmics, socials o polítics.
Avui dia, la majoria dels especialistes semblen mantenir una posició situada en algun punt entre aquests dos extrems. Tot i que els esdeveniments climàtics extrems (com ara huracans, inundacions i incendis) poden causar desplaçaments immediats clarament identificables, hi ha processos més lents (com ara la desertificació, la degradació del sòl i la pèrdua gradual dels recursos hídrics) que tendeixen a entrecreuar-se amb altres vulnerabilitats preexistents. El resultat n’és que esdevé difícil traçar una relació singular de causa i efecte.
La nostra recerca amb mètode Delphi confirma aquesta tendència. Tots els experts consultats en l'estudi consideren el canvi climàtic un factor addicional que integra altres causes de la migració, en compte de ser un element aïllat que puga explicar per si mateix els moviments de la població.
La migració interna és el primer recurs
Una de les conclusions més sòlides de la bibliografia científica és que la majoria dels desplaçaments relacionats amb el clima es produeixen dins de les fronteres nacionals. Les persones que es desplacen per motius climàtics solen anar de les zones rurals a les ciutats o a altres regions del mateix país en compte d'emprendre migracions internacionals de llarga distància.
Això, en termes de recerca, suscita un repte. La falta de definicions compartides i de bons sistemes estadístics implica que no hi ha manera de mesurar amb precisió quantes persones migren internament per raons relacionades amb el clima o exactament quins camins segueixen.
A més, la falta de consens sobre la definició de conceptes com “migrant climàtic” i “refugiat climàtic” continua dificultant tant la recerca com el disseny de polítiques públiques.
Adaptació o supervivència?
Un altre tema molt debatut és si la migració es pot entendre com una estratègia per a adaptar-se al canvi climàtic.
Algunes organitzacions internacionals han argumentat que el desplaçament pot ser una manera eficaç de gestionar els riscos ambientals. La migració permet a la gent diversificar els ingressos familiars i accedir a noves oportunitats econòmiques, alhora que redueix la pressió sobre territoris cada vegada més vulnerables.
Però aquest punt de vista també té els seus crítics. Moltes persones no volen deixar la terra amb la qual tenen llaços culturals, familiars i comunitaris. No totes les migracions són voluntàries, ni totes estan planificades.
Les troballes de l'estudi apunten precisament en aquesta direcció. Per als experts entrevistats, la migració pot ser una estratègia adaptativa quan el migrant té capacitat de decisió, recursos i un pla.
Ara bé, en molts casos es tracta simplement d'una estratègia de supervivència, l'única alternativa disponible quan les condicions de vida es tornen insostenibles. La distinció és important. Ens confronta amb el fet que, per a milions de persones, la mobilitat no és una oportunitat, sinó una resposta forçada a la pèrdua de mitjans de subsistència.
Polítiques públiques: tot paraules, gens de coordinació
Les polítiques públiques són l'àmbit en què el consens és especialment fluix.
Tot i que la mobilitat climàtica ocupa un lloc destacat en les agendes internacionals, encara no hi ha un marc global que oferisca una resposta coherent i coordinada. Hi ha instruments com el Pacte Mundial sobre les Migracions i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l'ONU, que han inclòs parcialment aquests problemes en els fulls de ruta, però el seu impacte en el món real és limitat.
La nostra recerca amb mètode Delphi mostra que els especialistes prioritzen la integració de la justícia climàtica en les polítiques de cooperació al desenvolupament. També estan d'acord que les polítiques de cooperació al desenvolupament haurien d'orientar-se a millorar les condicions de vida de les poblacions més vulnerables i a enfortir-ne la capacitat d'adaptació.
Ara bé, els experts assenyalen una clara contradicció. Les polítiques en matèria de migració, comerç, agricultura i pesca tendeixen a desvincular-se i fins i tot poden entrar en conflicte amb els objectius de desenvolupament sostenible que la cooperació internacional s'esforça per promoure. Aquesta falta de coherència política limita la seua capacitat de respondre al fenomen cada vegada més urgent de la migració impulsada pel clima.
Un repte tant per a la ciència com per a la política
La nostra principal conclusió és que, tant des del punt de vista científic com polític, la recerca sobre la mobilitat climàtica continua sent un treball en curs. La falta de definicions compartides, l'escassetat de dades comparables i la dificultat d'integrar perspectives de diferents disciplines expliquen una gran part de la divergència.
Però enmig d'aquesta falta de claredat, els efectes del canvi climàtic s'intensifiquen. El resultat: les transformacions ambientals van superant les decisions polítiques que podrien salvaguardar el benestar i els mitjans de vida.
És essencial que tinguem una millor visió de qui està desplaçat, per què i quines respostes institucionals poden garantir-li els drets. Això no és sols per a anticipar-se als futurs moviments de poblaciós, sinó també per a assegurar que les persones obligades a emigrar no resten atrapades en buits legals i polítics que encara són molt lluny de resoldre's.
Alexis Cloquell Lozano, Profesor Sociología. Cátedra Caixa Popular para el estudio de los desafíos sociales y la vulnerabilidad., Universidad Católica de Valencia; Beatriz Felipe Pérez, Investigadora asociada al Centro de Estudios de Derecho Ambiental de Tarragona, Universitat Rovira i Virgili; Joan Lacomba Vazquez, Professor Departament de Treball Social, Universitat de Valènciai María Isolda Perelló Carrascosa, Investigadora Doctora Sènior, Universitat de València
Aquest article es publicà enThe Conversation. Llegiu l'original.