Qualificada recentment com la mare genètica de totes les pandèmies de grip, la del 1918 ha estat la crisi epidèmica més important del segle XX fins a l’aparició de la sida. Per donar compte d’un fenomen de tal envergadura, l’exposició del Palau  de Cerveró compta amb una sèrie de panells explicatius i amb dues vitrines que contenen llibres i revistes mèdiques sobre la grip, així com “un microscopi original utilitzat per estudiar els microorganismes de la malaltia –llavors no se sabia encara que era provocada per un virus– i medicaments de l’època”, segons explica María José Báguena, una de les comissàries.

La mostra té l’origen en un projecte expositiu anteriorment presentat al Museo López Villaseñor, de Ciudad Real, a iniciativa de l’altra comissària, María Isabel Porras. L’exposició del Palau de Cerveró, que afegeix a la mostra original documentació i objectes procedents de la Biblioteca Historicomèdica i de la Col·lecció cientificomèdica de la Universitat de València, explica els aspectes més destacats del que va succeir fa un segle i les respostes donades des de la medicina, el govern, la població o la premsa. Així mateix, remarca l’impacte d’aquesta forta crisi sanitària en els anys posteriors i els ensenyaments que se’n poden traure, posant en relleu la importància de la reflexió historicomèdica sobre el passat per trobar claus amb les quals afrontar problemes de salut pública presents i futurs.

La pandèmia de grip del 1918-1919 va quedar determinada per la seua coincidència amb el final de la Primera Guerra Mundial i, encara que és coneguda com la “grip espanyola”, el seu origen se situa en un campament de l’exèrcit nord-americà a Kansas. Amb l’enviament de soldats en suport dels aliats, es va estendre ràpidament a Europa i va ocasionar entre 50 i 100 milions de morts. En total va afectar un terç de la població mundial, cosa que va generar una gran commoció social que va canviar la percepció del risc enfront de la malaltia. Les terribles conseqüències i la por a una altra experiència similar van estimular la investigació i des de llavors l’OMS va desenvolupar programes de lluita específics, incloses mesures com ara la vacunació anual contra la grip. A més, la nova percepció social sobre la malaltia derivada de la crisi sanitària del 1918 ha perdurat fins a l’actualitat i ha condicionat les reaccions enfront de les pandèmies de grip posteriors (1957-1958, 1968-1969 i 2009-2010).

María José Báguena és professora titular del Departament d’Història de la Ciència i Documentació i membre de l’Institut Interuniversitari López Piñero de la Universitat de València, amb seu al Palau de Cerveró. Al seu torn, María Isabel Porras és catedràtica d’Història de la Ciència a la Facultat de Medicina de Ciudad Real (Universitat de Castella-la Manxa) i una de les especialistes més reconegudes en la pandèmia de grip del 1918-1919. Ambdues tenen entre les seues principals línies d’investigació la història de la medicina i de les malalties infeccioses.