Francisco Javier Chorro: “Motivar els alumnes, formar-los en la pràctica diària, però també com a persones amb empatia, és clau per al seu èxit”

  • April 1st, 2018
 
Javier Chorro.
Javier Chorro.

Maria Iranzo/Fotos: Miguel Lorenzo

La il·lusió batega en Francisco Javier Chorro (Montcada, 1953), qui encara es mira els quadres dels seus antecessors amb certa incredulitat. Quaranta-dos anys després de llicenciar-se com a metge, assumeix la direcció d’una de les facultats més antigues de la Universitat de València. A aquell primer títol va seguir el Doctorat en Medicina i Cirurgia i des d’aleshores va quedar vinculat al departament més gran de la facultat, hui ja com a catedràtic de Cardiologia i com a investigador d’Electrofisiologia Cardíaca Experimental. Tanca el triangle amb una exitosa carrera com a cardiòleg que el situa en el cim del servei a l’Hospital Clínic Universitari de la ciutat. Pregunte als estudiants per ell. I en tota la mostra aleatòria casualment s’il·luminen les mirades. Tendresa, bondat i vocació per la docència el van definint des de fora. Nosaltres ho farem junt amb ell des del seu despatx en la segona planta de l’edifici.

Javier ChorroLa primera pregunta no li la faré com a degà, sinó com a cardiòleg. Com es troba el cor de la Facultat de Medicina i Odontologia?

–En els últims anys, l’anterior degà va abordar una qüestió complexa, és a dir, com passar de llicenciatura a grau els estudis de Medicina i Odontologia. Va comportar una sèrie de canvis importants que van donar com a resultat un nou pla d’estudis i una nova estructuració de les matèries, que jo crec que han millorat la formació. Les pràctiques de les assignatures clíniques en cada un dels quatre hospitals de València comencen ara en el segon quadrimestre del tercer curs, tot i que la major càrrega pràctica arriba en sisé curs, on passen pràcticament tot l’any en serveis hospitalaris i es poden fer una idea de l’exercici diari de la medicina. Ha sigut un canvi a millor.

Amb tot, hi ha coses que no roden tan bé. Hem d’intentar una nova distribució dels quadrants horaris de teoria i pràctica per tal de facilitar els desplaçaments dels estudiants a hospitals i ambulatoris. A més, el fet de reservar el divendres per a assignatures teòriques i seminaris explica que siga el dia amb menys assistència. És difícil la redistribució, assegurar que tot l’engranatge rode tenint en compte que comptem amb 320 alumnes per curs.

Un altre aspecte a millorar és la manera d’impartir les classes. Hem de procurar sobre tot il·lusionar la gent, tant els estudiants com els professors. Especialment, les assignatures teòriques hem de procurar fer-les més participatives. En aquest sentit, els estudiants han proposat crear grups de treball per abordar noves maneres d’impartir les classes. Pense que si fas un esforç i procures posar-te en el lloc de l’estudiant o recordar els moments en què tu ho vas ser, veus les coses d’una altra manera. Motivar els alumnes, formar-los en la pràctica diària, però també com a  persones amb empatia amb el pacient, és clau per al seu èxit.

Particularment, hi ha un aspecte que m’agrada molt i són les simulacions a les aules d’habilitats, les quals permeten a l’estudiantat apropar-se a la realitat. Són una bona manera de posar-los més en el paper que hem de representar en la realitat. L’anterior equip deganal va fer un esforç per a dotar d’un utillatge mínim aquestes activitats. També m’agrada la introducció en sisé curs de les Ecoes  (Avaluació Clínica Objectiva Estructurada), proves pràctiques per avaluar les competències clíniques, com ara l’anamnesi o història clínica, l’exploració, el diagnòstic, el tractament, l’habilitat de comunicació, les habilitats tècniques...

També controlar la realització efectiva de les pràctiques?

–Sí, volem millorar el desenvolupament de les pràctiques perquè és una crítica que formulen grups d’estudiants quan arriben a un determinat servei. Ací tenen responsabilitat les dues parts. El professor del servei mèdic ha d’integrar l’alumne en l’activitat que està desenvolupant, l’ha d’acompanyar. L’alumne, per la seua banda, ha de mostrar una actitud proactiva, no quedar-se retret.

–​En quin moment va pensar en presentar-se al càrrec?

–Aproximadament des de fa mig any abans del canvi. T’ho suggereixen, t’ho comenten i et vas fent una idea. Aquest càrrec suposa temps i t’ho has de pensar bé. Tens una sèrie d’activitats que vas desenvolupant i algunes poden entrar en competència. Disfrute també molt en l’exercici de la medicina i de la investigació. Però si penses que pots contribuir al fet que millore la docència, al final arribes a la conclusió que has d’intentar-ho.

És cert que hi ha hagut un poc de consens. A la facultat hi ha tradició d’anar alternant, més o menys cada dos exercicis, un degà o degana provinent d’assignatura bàsica amb un o una de clínica. L’anterior, Federico V. Pallardó, és catedràtic de Fisiologia i ara tocava un de clíniques. Del 2011 al 2018 he sigut director del Departament de Medicina, un dels més nombrosos, i la veritat és que no he esquivat complir les obligacions administratives en les quals tots hem de contribuir d’alguna manera. És qüestió d’organitzar-se. Ara la investigació he hagut de desplaçar-la al cap de setmana.

Alguna vegada s’havia imaginat en aquest despatx?

–La veritat és que no. Mira, aquests quadres que tenim ací penjats, abans de la reforma de la facultat, estaven a la sala de juntes de la planta baixa, on es defenien les tesi doctorals. Alguna vegada, mentre estava allí, bé com a espectador, bé acompanyant els doctorands, em dedicava a contemplar-los i em cridaven un poc l’atenció. Però no, no m’imaginava en un d’ells [somriu vergonyós]. He conegut des del professor Carlos Carbonell fins als professors Viña, Gomar, García Conde, Carmen Leal, Francisco Morales, Rodrigo, Pellicer i Pallardó. De tots ells tinc records... [se’ls mira en silenci]. Carlos Carbonell era molt apreciat pels companys. Però qui més m’ha influït és don Vicente López Merino, catedràtic de Cardiologia i cap de servei al Clínic. Recorde que vaig triar l’especialitat motivat per la seua persona. Era molt culte i de formació sòlida, bon docent i bon metge. Per ell vaig triar el meu camí.

[De Carlos Carbonell rememora una anècdota que revela la passió per la docència alhora que les necessitats de motivació del professorat...]

Una vegada un estudiant el va saludar efusivament pel carrer. Li va dir que el recordava molt, que li havien encantat les seues classes. I Carbonell li va contestar: “Faça’m un favor. Cada vegada que vosté em trobe pel carrer, torne a dir-me aquestes paraules, que animen molt”.

En uns estudis fonamentalment pràctics com Medicina i Odontologia, quin paper té el professorat associat? Quina pensa que és la seua situació actual?

–Bona pregunta. Ens trobem amb una situació distinta segons parlem d’assignatures bàsiques o clíniques. En les bàsiques el mecanisme de projecció de les persones que comencen la seua activitat a la facultat està prou establit. Independentment que es compten amb poques o moltes places, poden passar per la progressió d’ajudant doctor, contractat doctor i titular, encara que els han afectat la crisi i les taxes de reposició.

En canvi, en la part clínica aquest mecanisme no funciona perquè qui exerceix de pneumòleg, digestòleg o cardiòleg no pot optar a les places d’ajudant i d’ajudant doctor. No existeix la figura de vinculació en aquest nivell, sí en el de funcionari. S’oferten places amb dedicació exclusiva i això genera que la progressió dins de la part acadèmica dels qui es dediquen a la medicina clínica es veja molt limitada. L’única vinculació amb la universitat que poden tindre els qui exerceixen és a través de places de professor associat amb la problemàtica que això comporta. Per exemple, ara tenim promocions per la via d’ajudant doctor i contractat doctor per a optar a titular, però la promoció per als associats és més limitada. Només poden optar a la promoció després de dotze anys. I la traducció d’això en la pràctica és que les plantilles no es renoven i van envellint. Això afegit als durs criteris d’acreditació dificulta molt l’accés dels metges a places de titular. Aquesta situació s’ha de millorar; si no, estem abocats a la no renovació adequada de les plantilles de professorat. De fet, trobem alguns departaments en els quals no hi ha cap titular en algunes matèries.

Així, què es pot fer des del deganat?

–Assenyalar aquest problema d’envelliment de plantilla, les dificultats per a l’acreditació, els problemes per a les vinculacions, i que es prenga consciència que en pocs anys es manifestarà el problema de la no renovació. 

I pel que fa a les places per accedir a aquests estudis?

–Hi ha molta demanda, però a tot Espanya, i qui comença a estudiar Medicina sol fer-ho normalment per un component vocacional important. Amb tot, el nombre de places ha d’estar limitat. Especialment si tenim en compte que quan acabes has d’optar a una plaça en el MIR i després has d’optar a una plaça per a treballar. No hi ha sentiment més frustrant que formar-te en una cosa i després no poder exercir-la.

El seu equip deganal és paritari. Amb quins criteris l’ha triat?

–El predomini de les dones a la Facultat de Medicina i Odontologia és obvi. Les estudiantes són més d’un 65%, ho veus en el MIR i es traduirà en un breu termini en els llocs de direcció. El que hem procurat en l’equip deganal és que hi haguera una representació també equitativa de professors d’assignatures bàsiques i clíniques, perquè, vulgues o no, la visió és distinta pel que fa a l’organització i el desenvolupament de les pràctiques; no és el mateix un laboratori que organitzar el pas de diversos grups d’estudiants per hospitals i centres de salut.

–​Què els uneix?

–És un equip de professionals amb moltes ganes de treballar, persones organitzades i responsables. De l’anterior equip comptem amb Vicente Garrigues, que és qui ha desenvolupat les Ecoes i les pràctiques a hospitals. Hem de ser accessibles. L’anterior equip ja va establir reunions periòdiques amb els departaments. La comunicació és la millor manera de saber on hi ha punts febles. Hi ha qüestions difícils de resoldre des del deganat, però que siga difícil no vol dir que no ho hages d’intentar.

Una última pregunta: ser la facultat més propera al Rectorat millora els contactes?

–Et facilita anar a les reunions! Cosa que és d’agrair.

Other Interviews

This website uses proprietary and third-party cookies for technical purposes, traffic analysis and to facilitate insertion of content in social networks on user request. If you continue to browse, we consider that you are accepting its use. For more information please consult ourcookies policy