Gabilondo: “Jo m’haguera enamorat de les matemàtiques si me les hagueren contat com parlava Rodríguez de la Fuente de la biologia”

  • May 10th, 2017
 
Iñaki Gabilondo

MARIA IRANZO. “A mi m’han convidat a molts llocs, però aquest és el més sorprenent de tots, amb diferència”, assegura bocabadat el mestre de la paraula Iñaki Gabilondo en trobar-se cara a cara amb centenars de matemàtics. Els professionals dels números li han sol·licitat una mirada analítica sobre la disciplina que enguany compleix cinquanta anys a la Universitat. I aquest “analfabet matemàtic”, que d’oratòria i ironia és expert, ix del pas amb un càlcul exacte de paraules: “Com que aquesta casa ha tingut el sentit de l’humor de convidar-me, jo he respost amb el sentit de l’humor d’acceptar”.

Aleshores deixa fluir un raonament lògic sobre aquella ciència que va haver d’assimilar a través d’un “joc de digestió disciplinada” amb el qual, en la dictadura, “el món pervers dels adults ens endinsava en terrenys inexplicables perquè ningú no es prenia la molèstia que l’entenguérem”. Allí estaven també, junt amb l’àlgebra, la transsubstanciació, la santíssima trinitat, el poltre i el ferro roent, tots impregnats “d’un instint canalla i torturador”.

“No era especialment extraordinària la irracionalitat de la matemàtica, era un pas més en la irracionalitat i en l’inexplicable, era part del món d’un règim polític que es distingia perquè tot el que no era obligatori estava prohibit”, raona Gabilondo, en aquells temps un xiquet disciplinat que abominava la matèria i que l’aprovava per “sentit del deure familiar”. “La meua era una família modesta, jo sóc el major de nou germans. Véiem els nostres pares treballar de tal manera que ens semblava impossible suspendre”, subratlla amb vehemència.

Així, paradoxalment, el malabarista dels termes precisos va sortejar el currículum matemàtic “sense entendre una sola paraula”. “Tot un acte de valoració superlativa”, s’enorgulleix amb pena: “Tenia sense estrenar la màquina de raonar per mi mateix”. Aquell mecanisme es va despertar en primer de Periodisme i Filosofia i Lletres a la Universitat de Navarra, quan va sentir a un professor afirmar: “El dia que va morir Prim nevava”. Sí, aquell dia cobraren vida conceptes que formaven part de l’irreal, com Quevedo i les matemàtiques, que “aquestes, a més, presentaven una dificultat afegida, l’aprenentatge acumulatiu. Si et quedaves en el quart escaló, no podies pujar al cinqué, i l’acumulació del volum d’ignorància era directament proporcional al volum de frustració respecte al tema”.

Activar els propis descobriments

En aquest punt, reflexiona: “Com pot un professor obrir-te o no obrir-te les portes i finestres de terrenys desconeguts? Jo m’haguera enamorat de les matemàtiques si me les hagueren contat com Félix Rodríguez de la Fuente parlava de biologia”. Podria haver entés la bellesa de les matemàtiques de la qual parlava Bertrand Russell i no haguera hagut de llegir-lo dotze vegades per a entendre’l. Però no, “els nostres professors no feren com els bons pedagogs, que activen els propis descobriments de l’alumne, que obrin la ment perquè cadascú moble la seua pròpia casa, perquè enriquisca la seua pròpia capacitat”.

Tot i que en la nostra societat “l’analfabet matemàtic té un enorme prestigi, d’ací la meua autoritat social” –presumeix amb ironia–, “aquesta dissociació és una vertadera trampa, un desaprofitament del cervell humà”. Per a Gabilondo, la dissociació a què al·ludeix està produint “fenòmens curiosos”, com és el fet que “el mainstream, el corrent dominant, hui siga de lletres tot i que vivim en el món de les unitats comptables. Ara governar és portar la comptabilitat. Jo pensava que era una altra cosa. Doncs no. No importa que naufragues en tot si portes bé la comptabilitat”, assegura amb escepticisme, i apunta seguidament: “Per això, governs que viuen en la idolatria dels comptes són capaços de no viure en el món de les ciències; de no pronunciar ni una sola paraula relacionada amb la ciència en un debat sobre l’estat de la nació. Si foren homes de ciències, estarien activant tots els motors de l’activitat científica i donant més diners que mai per a la investigació”.

D’esquerra a dreta, Bernardo Guzmán, Esteban Morcillo, Paco Montes i Iñaki Gabilondo.

El periodista, qui sempre ha valorat la fugacitat del temps, gaudeix ara de la conducció del programa televisiu Cuando yo no esté, “en el qual m’he marcat la farolada quàntica del que passarà d’ací a vint-i-cinc anys”, somriu buscant la complicitat dels coetanis. Els qui li responen setmanalment són grans investigadors científics i des de Singapur fins l’Àrtic constata amb estupor la velocitat dels canvis: “Jo que sempre he sabut que la Terra gira al voltant del Sol, ara, a vegades, ho note”.

“Per què els poders públics no s’alien per a pujar-se a aquesta locomotora de les transformacions? Per què mentre veiem esperançador l’horitzó de la ciència i la tecnologia contemplem també el tràgic horitzó en la solució als grans cataclismes socials, com ara la desigualtat i les emigracions? Els avanços poden millorar-los, però també fer que la disgregació social siga major”, apunta a la sala plena d’experts en càlculs futurs. “El problema”, destaca, “és de nou el de la dissociació, en cert sentit patològica, entre homes de ciències i de lletres, que no és que es miren, és que s’odien”.

Les arrels, molt baixes, i les mirades, molt altes

En aquest sentit, poc amic dels missatges tremendistes, Gabilondo ha demanat els estudiants que siguen valents per a entendre els dos mons. “Consolideu bé ara els fonaments. Les arrels han d’estar molt baixes i les mirades molt altes” per tal de “lluitar per eixe futur que no està escrit”.

Tot d’una es para per avaluar l’esforç fet per consolidar una trajectòria de més de quaranta anys i per a valorar el treball diari dels seus pares a la carnisseria. És quan conclou: “No sou la primera generació amb un horitzó complicat. Les dificultats sobre el futur formen part de la vida. I en aquests moments de desconcert, d’últimes cuetades d’un temps que se’n va i d’uns nous paradigmes que sorgiran, vos transmetré el missatge que em va donar ma mare: treballeu decentment, procurant ser respectuosos i lleials amb la gent. Tal vegada no resoldreu massa així, però fareu la navegació més digna”.

This website uses proprietary and third-party cookies for technical purposes, traffic analysis and to facilitate insertion of content in social networks on user request. If you continue to browse, we consider that you are accepting its use. For more information please consult ourcookies policy