Tualek Photographer/Shutterstock

José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

L'hantavirus és una infecció poc freqüent, però potencialment greu, associada sobretot al contacte amb rosegadors silvestres infectats que eliminen el virus per l'orina, els excrements i la saliva. Quan aquestes secrecions s'assequen, es mesclen amb la pols i es dispersen en l'aire, poden ser inhalades per les persones. És la via de contagi més habitual.

La majoria dels casos es relacionen amb zones rurals, cellers, cabanyes tancades, coberts o activitats a l'aire lliure. Ara bé, les infeccions associades al creuer MV Hondius van cridar l'atenció perquè van portar l'hantavirus a un escenari poc habitual. I amb això van sorgir diverses preguntes: pot transmetre's per aliments? Hi ha especial risc en vaixells? Quin paper compleixen el menjar i la hidratació en els pacients?

El cas del creuer: un antecedent inusual

L'actual brot ha sigut particularment cridaner perquè no n'hi havia antecedents clars en creuers. Fins aleshores els vaixells turístics s'havien relacionat sobretot amb altres virus, com norovirus, grip o SARS-CoV-2, que es transmeten amb facilitat en espais tancats, per contacte pròxim, superfícies contaminades o aliments i aigua mal manipulats.

L'hantavirus funciona d'una altra manera. El seu reservori natural són els rosegadors, encara que el causant del brot en el MV Hondius és la variant Andes, que pot transmetre's de persona a persona en contactes estrets.

Per això, l'episodi del creuer no s'ha d'interpretar com un senyal que els vaixells siguen un nou focus habitual d'aquesta mena de patògens. Més aviat sembla tractar-se d'una situació excepcional, probablement vinculada a una exposició prèvia en zones endèmiques i a transmissió posterior entre persones pròximes durant el viatge.

Es transmet per aliments?

Un dels dubtes més freqüents és si l'hantavirus es transmet pel menjar. La resposta demana matisos: no és una malaltia alimentària en el sentit clàssic. No es contagia perquè un aliment estiga mal cuinat ni perquè el virus es multiplique en el menjar, com sí que ocorre amb alguns bacteris.

La via principal és respiratòria: inhalar pols contaminada amb orina, excrements o saliva de rosegadors infectats. Encara que teòricament podria existir un cert risc si els aliments o l'aigua estan directament contaminats amb excrements de rosegadors infectats, les dades actuals no donen suport a la transmissió alimentària de l'hantavirus com a ruta clínicament rellevant. Ha de considerar-se un risc de contaminació ambiental en locals tancats.

Per això, en zones rurals, campaments, cabanyes, magatzems o espais tancats durant molt de temps, les mesures preventives inclouen guardar els aliments en recipients hermètics, no deixar menjar exposat durant la nit, mantenir les deixalles tancades, evitar atraure rosegadors, netejar superfícies amb desinfectant i consumir només aigua segura, bullida o desinfectada quan no n'hi haja garantia sanitària.

També convé tenir precaució amb fruites, verdures o aliments emmagatzemats en llocs on puga haver-hi rosegadors. Si hi ha senyals d'infestació, com ara excrements, nius, olor forta o envasos rosegats, no s'ha d'agranar en sec, perquè això pot alçar partícules contaminades. Primer cal ventilar, humitejar amb desinfectant i netejar amb protecció.

La idea central és senzilla: l'hantavirus no es transmet habitualment pel menjar, però els aliments i l'aigua poden convertir-se en vehicles si s'han contaminat per excrements, orina o saliva de rosegadors infectats. Aquesta diferència ajuda a evitar alarmes innecessàries i, alhora, reforça mesures bàsiques d'higiene.

Hidratació en pacients amb hantavirus: necessària, però amb molt de compte

La hidratació és important per a qualsevol infecció, especialment quan hi ha febre, vòmits, diarrea o pèrdua d'apetit. En les fases inicials de l'hantavirus, quan el pacient encara es troba estable, beure líquids pot ajudar a prevenir la deshidratació, sempre que no hi haja dificultat respiratòria, xoc o compromís renal.

Però en la síndrome cardiopulmonar per hantavirus la situació canvia. Aquesta forma greu, produïda per la varietat Andes, pot generar una fuga de líquid des dels vasos sanguinis cap als pulmons i generar edema pulmonar i insuficiència respiratòria. A més, el cor pot bombar amb menys força. En aquest context, administrar massa líquid pot empitjorar el quadre, ja que pot acabar filtrant-se cap als pulmons i dificultar encara més la respiració.

Per això, hidratar bé no significa hidratar molt. En pacients hospitalitzats, ha de ser estrictament controlada per l'equip mèdic. Es vigilen la pressió arterial, l'oxigenació, la diüresi, la funció renal i el balanç entre els líquids administrats i eliminats. A vegades es requereixen líquids intravenosos, però en quantitats acuradament calculades. En altres casos es prioritzen medicaments vasoactius, oxigen, ventilació mecànica o suport intensiu abans que grans volums de sèrum.

La família també hi té un paper important. No ha d'oferir aigua, sucs, brous o begudes “per fora” de la indicació mèdica si el pacient està internat amb compromís pulmonar o renal. Encara que la intenció siga bona, aquesta suma de líquids pot contribuir a la sobrecàrrega.

En fases posteriors, si apareix compromís renal, cal ajustar també la hidratació. Pot haver-hi moments de poca orina, en què es restringeixen líquids, i fases de molta diüresi, en les quals cal reposar pèrdues per evitar deshidratació i alteracions d'electròlits. Per això no existeix una recomanació universal com ara “prendre dos litres diaris” per a tots els pacients amb hantavirus.

És important entendre que no és un virus típic de creuers ni una infecció alimentària comuna, però el cas recent recorda que les malalties emergents poden aparèixer en escenaris inesperats. La clau està a prevenir la contaminació per rosegadors, protegir aliments i aigua i tractar la hidratació amb precisió mèdica.

José Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.