El seu objectiu era informar a la ciutadania de la història d'aquest edifici, especialment durant la dictadura franquista quan va funcionar com a presó de dones. Els murs del Convent de Santa Clara van albergar en els primers anys de la dictadura a aproximadament mil preses, sobretot polítiques, i als seus fills en condicions de vida terribles. El monòlit servia també per a recordar-les, en un exercici de memòria democràtica.

Tant el text informatiu com la fotografia de les preses polítiques van aparèixer gargotejades, tapades, amb esprai. Des de l'Aula d'Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València denuncien “aquest acte de vandalisme, aquest nou intent d'esborrar-tapar la història recent, aquest nou atac a la memòria democràtica, aquesta agressió a les dones preses per la dictadura franquista”. 

Text històric del monòlit, elaborat per l'Aula d'Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València

El Convent de Santa Clara va ser construït en 1911 per a una comunitat de religioses caputxines. Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les autoritats republicanes ho van utilitzar com a presó masculina. Posteriorment, a l'inici de la dictadura, va funcionar com a presó per a dones entre juny de 1939 i abril de 1942. Era una filial de la propera Presó Provincial de Dones, completament desbordada per la repressió franquista de postguerra.

Aproximadament mil preses represaliades per la dictadura van passar per aquesta presó improvisada. Eren dones d'esquerres, defensores de la Segona República, antifranquistes o familiars “de”.

Les condicions de vida eren terribles: amuntegament, aliments insuficients i en mal estat, condicions higièniques i sanitàries deplorables, paràsits, malalties, càstigs i maltractaments. També van viure xiquets i xiquetes molt xicotets, fills de les preses. En els seus quasi tres anys de funcionament, van morir set xiquets.