L’exposició, que exhibeix una col·lecció de 27 obres (34 fotografies i retrats en blanc i negre), és només una part de la realitat que la fotògrafa espanyola es va trobar a principis d’aquesta dècada a la capital congolesa: dones víctimes d’abusos sexuals i violacions en un lloc on no es reconeixen els drets humans, i molt menys entre la població més vulnerable. A la qual cosa cal afegir les violacions a menors, les dones utilitzades com a arma de guerra, el tràfic de fàrmacs, l’elevada taxa d’analfabetisme i les creences que converteixen les persones que pateixen malalties mentals en éssers embruixats. Tot allò en un context bèl·lic, classista i repressor; en definitiva, un panorama desesperançador per a les víctimes.

De fet, segons les Nacions Unides, la República Democràtica del Congo és un dels pitjors cinc països del món per a nàixer dona. “Vaig arribar a Kinshasa per a cobrir un treball sobre els grans primats i, per casualitat, vaig conéixer la periodista Caddy Adzuba, que havia estat reconeguda amb el Premi Princesa d’Astúries de la Concòrdia 2014. Ella em va traslladar la tragèdia que vivien allà dones i xiquets, famílies senceres, i em vaig comprometre a visibilitzar aquell drama. Volíem que la comunitat internacional fóra conscient del que ocorre al centre d’Àfrica i encetàrem el projecte Dones del Congo”, recorda Isabel Muñoz.

La retratista començà llavors a conéixer testimonis reals, vius i directes, i va descobrir que, malgrat les adversitats, existia “una llum, una esperança”, que l’apoderament de la dona era possible i que el poder de la paraula és molt gran. Per aquest motiu, va titular la seua part del treball ‘El camí cap a l’esperança’, “perquè mostrant exemples de superació a la resta de dones, elles sabran que poden recompondre les seues vides”. Això sí, amb ajuda internacional la qual es tradueix en “microcrèdits”, el primer pas, clau per a començar a refer vides trencades per les guerres i les violacions.

Amb l’exposició ‘Dones del Congo’, que es va inaugurar a l’Institut Francés de Kinshasa el 2015, naix un projecte visibilitzador en el qual participen dones de la cultura i la comunicació com ara Isabel Muñoz, Caddy Adzuba, Concha Casajús o Yolanda Villaluenga, i ara hi arriba a València. Produïda per Casa Àfrica, el muntatge de la mostra a La Nau és fruit de la col·laboració entre la Fundació General de la Universitat de València i la Fundación Mainel, que en el seu trenté aniversari ha volgut recuperar aquest projecte artístic, testimoniatge de l’entorn en què desenvolupa la seua activitat en matèria de cooperació. També compta amb el suport de les firmes Coca-Cola i Heineken España S.A.

Durant la presentació del projecte davant els mitjans de comunicació, Isabel Muñoz ha estat acompanyada pel vicerector de Cultura i Esport, Antonio Ariño; el director d’activitats de la Col·lecció Martínez Guerricabeitia, José Pedro Martínez; el professor Jorge Sebastián, de Fundación Mainel; i el cap de l’Àrea de Cultura i Educació de Casa Àfrica, Juan Jaime Martínez.

José Pedro Martínez, que ha destacat el “privilegi de poder presentar l’obra d’Isabel Muñoz a la Sala Martínez Guerricabeitia”, ha explicat l’organització de l’exposició en quatre espais dins de la sala: un dedicat a l’esperança, on es mostren els assoliments individuals de les víctimes gràcies als microcrèdits; un altre, a les heroïnes, dones que continuen lluitant malgrat tot allò viscut; un tercer, a les xiquetes òrfenes i la dura realitat que experimenten en no ser reconegudes per la seua pròpia societat; i l’últim, bogeria, que denuncia la negligent gestió dels hospitals psiquiàtrics congolesos.

Per la seua banda, el representant de Casa Àfrica, Juan Jaime Martínez, ha afirmat que un projecte com el d’Isabel Muñoz, que parteix de la visibilització d’una problemàtica a través de la cultura, “és una acció necessària per a estrényer i generar llaços de confiança i entesa entre Espanya i Àfrica”, una iniciativa amb la qual, també des de la seua institució, es pretén “sensibilitzar i denunciar la violència sexual utilitzada com a arma de guerra per a controlar la població, una catàstrofe comuna no sols a la regió dels Grans Llacs, sinó a molts països africans”.

El professor Jorge Sebastián ha reclamat la implicació de la comunitat internacional en la problemàtica de la zona oriental i central d’Àfrica, un lloc en estat de guerra constant, on “la deshumanització dels combatents està estripant vides”. “El microcrèdit és bàsic perquè les dones es mostren davant la resta com a models de superació a seguir, però per a solucionar aquesta tragèdia definitivament cal anar fins a les arrels, que són polítiques, socials i econòmiques; per exemple, l’explotació de la impressionant riquesa natural que posseeix el continent és una gran responsable de les circumstàncies dramàtiques que es donen allà”, opina.

El vicerector Antonio Ariño ha tancat la presentació de la mostra subratllant la potència de les imatges com a “denúncia d’històries tràgiques, que és el que hem de tractar d’entendre”. I ha afegit: “La Universitat de València sempre ha mantingut un clar compromís amb la igualtat de gènere, que ocupa molt d’espai en les nostres exposicions, però mai sobre Àfrica, on la situació és especialment dura perquè la seua gent es troba immersa en un cercle infernal del qual no pot eixir, i on les xiquetes i les dones són els qui més pateixen”. També ha destacat la importància de visibilitzar aquest context enmig de la pandèmia que assota occident: “Malgrat la crisi sanitària, no ens podem oblidar que en altres llocs del món es continuen vulnerant els drets humans, a les crisis internes dels quals se suma ara també la propagació de la covid-19”.

L’exposició ha obert les portes al públic aquest mateix dijous, a les 20 hores, i abans, a les 19 hores, l’Aula Magna del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València va acollir un col·loqui amb l’autora.