La diplomàcia dels eclipsis

Un eclipsi total de Sol no és només un espectacle natural: és, des del segle XIX, una oportunitat única per a estudiar la corona solar en els breus minuts en què el disc solar queda ocult, la qual cosa, al seu torn, ha servit per a establir col·laboracions científiques mundials i estendre ponts polítics entre les nacions. El pròxim 12 d’agost, un nou eclipsi tornarà a atraure telescopis i mirades cap al cel. Pedro Ruiz-Castell, catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat de València, fa anys que investiga el paper que van jugar els eclipsis anteriors en aquest procés.

Durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, Espanya va travessar “un període en què les comunicacions internacionals van deixar de ser tan fluides com en temps de pau”. Quan la comunitat científica internacional va intentar reactivar els seus projectes, Espanya es va trobar en una posició “incòmoda” perquè “no era ben vista per bona part dels governs democràtics occidentals, contraris a un règim dictatorial que havia sigut aliat del nazisme i el feixisme”, apunta l’investigador.

Va ser en aquest context quan la ciència –i en particular l’astronomia– es va convertir en un instrument del que ell anomena “diplomàcia científica”, en particular un canal per a mantenir contactes internacionals quan la via política està tancada. No és casual, afegeix, que fora aquesta disciplina la triada, ja que “depèn en gran manera d’observacions globals, en un àmbit molt més ampli que l’estrictament nacional”.

Els eclipsis portaven ja un segle sencer generant ciència i cooperació internacional. Ruiz-Castell recorda que des de la segona meitat del segle XIX “es va generar tota una cultura expedicionària per a observar-los, amb projectes transnacionals i cooperatius” en els quals es consensuaven de bestreta els aspectes a estudiar.

La famosa fotografia de 1860 té firma valenciana
Espanya va entrar de ple en aquesta història en 1860, quan una expedició científica italiana liderada per Angelo Secchi va observar l’eclipsi al Desert de les Palmes, a Castelló, i va fer unes fotografies de la corona de gran repercussió; l’autor material en va ser un catedràtic de química de la Universitat de València, José Montserrat i Riutort.

Per la seua part, en l’eclipsi de 1868 es va descobrir per primera vegada una línia espectral no identificada fins llavors a la Terra: la de l’heli. Bona part de la innovació tècnica d’aquelles dècades, subratlla Ruiz-Castell, “no va venir dels astrònoms professionals, sinó dels grans aficionats”. És a dir, gent amb recursos, amb temps i amb diners per a anar més enllà del càlcul d’efemèrides.

Els eclipsis de 1900 i 1905: el telescopi que va arribar a València
L’ombra de totalitat va tornar a passar per Espanya el 1900 i 1905, just després del desastre colonial de 1898, en un context marcat pel discurs regeneracionista i la necessitat d’“obrir-se a Europa i despertar noves vocacions científiques”.

Aquells dos eclipsis van atraure, entre altres, Camille Flammarion, un dels grans divulgadors de l’astronomia, i Pierre Jules Janssen, descobridor de l’heli en 1868, i van suposar, segons Ruiz-Castell, “un punt d’inflexió per al desenvolupament de la disciplina en l’Espanya de principis del segle XX: noves tècniques, més suport institucional i la creació de nous observatoris astronòmics”.

La Universitat de València documenta avui aquell episodi en el mapa interactiu Un món d’eclipsis de la Societat Espanyola d’Astronomia i recorda, a través de l’astrònoma de la UV Amèlia Ortiz, que l’artista valencià Francisco Pallás i Puig va dissenyar en bronze una moneda commemorativa de l’eclipsi de 1900, homenatge a Flammarion, que va observar el fenomen des de l’Hort del Cura, a Elx. “Probablement” aquesta medalla li va ser lliurada en un sopar celebrat en honor seu al Jardí Botànic de la Universitat.

I era ben merescuda, ja que, d’acord amb Ruiz-Castell, aquella observació no es va reduir a un instant concret, sinó que va obrir un “període que va actuar com a palanca de canvi”. El mateix va passar després amb els eclipsis de 1952, 1954 i 1959, emprats com a eines per a aconseguir un canvi d’actitud de la comunitat internacional cap a Espanya.

Aquesta efervescència va deixar també una petjada molt concreta en terres valencianes, a través dels germans Tarazona. Antonio Tarazona, astrònom a Madrid, va calcular el mapa de l’ombra de totalitat de l’eclipsi de 1905; el seu germà menor, Ignacio Tarazona, doctor en Ciències Exactes per la Universitat de València, el va acompanyar en l’expedició de 1900 a Plasència i després va ser catedràtic de Cosmografia de la Universitat de Barcelona. “Les relacions que va tenir Ignacio Tarazona en l’eclipsi de 1900 van ser molt valuoses per a acabar instal·lant els observatoris de les universitats de Barcelona i València”, resumeix Ruiz-Castell.

L’observatori valencià es va crear el 1910 amb un telescopi equatorial de la prestigiosa firma irlandesa Grubb —el mateix tipus que havia encarregat l’Observatori de Madrid en 1900 per a observar l’eclipsi d’aquell any— instal·lat a l’edifici històric del carrer de la Nau, on llavors es cursaven els estudis de Ciències. Després d’un incendi el 1932, el telescopi es va traslladar a l’actual seu del Rectorat.

1952, 1954 i 1959: la Guinea espanyola, Suècia i Canàries
El primer gran episodi de la postguerra va arribar en 1952, quan l’ombra de totalitat d’un eclipsi solar va travessar la Guinea espanyola. “Va ser percebut com una obligació nacional el fet de mobilitzar la colònia espanyola i enviar astrònoms allà perquè observaren i pogueren fer veure a la comunitat científica que hi havia capacitat de mobilitzar aquells territoris”, sosté Ruiz-Castell, en un moment de forta descolonització mundial. L’historiador afegeix una lectura crítica que forma part de la seua investigació actual, des d’una perspectiva postcolonial i d’estudis colonials, sobre com aquella expedició va poder recolzar-se també en el treball coercitiu dels habitants del territori.

La fita següent no va arribar amb un eclipsi en territori espanyol, sinó amb l’exportació de coneixement. L’astrònom José María Torroja havia desenvolupat un mètode propi de determinació precisa dels contactes d’un eclipsi, que havia posat a prova l’any 1952 i va desenvolupar el 1954 durant una expedició a Suècia, a l’illa de Sydkoster, per la qual cosa va ser reconegut per la literatura científica internacional.

El tercer gran episodi va arribar el 1959, quan l’ombra de totalitat va recórrer les illes Canàries i el llavors Sàhara espanyol, amb una mobilització molt major i el suport explícit de la Unió Astronòmica Internacional. Un episodi que va cristal·litzar en la creació de l’Observatori Astronòmic del Teide. La cooperació en aquesta institució, recorda Ruiz-Castell, no va ser simètrica, sinó que “els investigadors estrangers van tenir una influència molt important a l’hora de determinar com es desenvolupava l’astronomia i l’astrofísica del país”.

Què es pot esperar avui d’un cicle semblant, amb tres eclipsis observables en tres anys consecutius? Ruiz-Castell és prudent: “Sense perspectiva històrica –diu– és molt difícil valorar-ho”. Però apunta un canvi de fons: “L’astronomia espanyola està avui perfectament integrada, i observatoris com el del Teide situen l’astronomia i l’astrofísica espanyoles en primera línia internacional”.