Teruel Existe o Soria Ya, formen part de l’imaginari col·lectiu. També els pobles abandonats d’altres zones com Osca, Lleida, la Rioja o Castelló i llocs negats per a la construcció de grans embassaments com Riaño, Mequinença o Granadilla, o els valencians Tous, Loriguilla i Domeño. Són imatges que parlen de terres pobres i deshabitades, expropiades, d’èxode rural. Comarques com Las Hurdes (Extremadura), Cameros (la Rioja), Tierras Altas (Sòria) o El Maestrat (Terol i Castelló), o llocs emprats per a experimentació militar, com Ares del Maestrat, bombardejat durant la Guerra Civil per la legió Cóndor, dibuixen un mapa del món rural convuls, variat, i en recessió demogràfica.

Tabarca constitueix una illa idealitzada per l’imaginari del Levante Feliz, i per contra recentment ha experimentat una important recessió demogràfica. “Activitats tan defensades com el turisme no són suficients per a mantindre les comunitats rurals, si no hi ha unes altres activitats econòmiques o incentius”, apunta Luis del Romero, adscrit a l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local, en referència a l’illa situada en terme d’Alacant. 

La investigació del professor de Geografia demostra com la construcció i configuració de l’estat nació espanyol com a projecte liberal “s’ha fet a costa de l’explotació, desarticulació i a voltes destrucció física de les cultures rurals”. En aquest sentit, “els estats moderns configurats després de les revolucions burgeses han desincentivat la vida rural en pro de la industrialització, però a Espanya ha estat un procés molt més ràpid i intens que a la resta d’Europa”. L’investigador valencià aposta per la recuperació i nou ús per als béns comunals, aquelles terres en forma de boscos, prats, sendes i camins, molins, estructures de pedra en sec o vedats, la gestió dels quals tradicionalment ha pertangut a la col·lectivitat dels individus i que ara solen estar en mans privades o de l’Administració.

En aquest sentit, la línia de Luis del Romero mostra com a Espanya continua havent una imatge essencialment negativa del món rural, al contrari que a altres països de l’entorn, i cita els casos d’experiències positives de recuperació rural com ara les comarques pròximes a l’autovia Sagunt-Somport (autovia de Terol), en el cas del Mas Blanco (San Agustín, Terol); o Trevijano (la Rioja), Valdepiélagos (Madrid) o l’eix del Prepirineu catalanoaragonés.

L’expert cita com a principals causes de la despoblació existent a Espanya “l’entramat jurídic” i “l’arquitectura institucional de l’estat”, amb diferents administracions poc coordinades, realitats territorials molt diferents i una superestructura com la Unió Europea que si bé ha ajudat a mantindre algunes àrees rurals, “no ha ajudat a aquelles no competitives. Així mateix, cal parlar de processos històrics com ara la privatització de tot tipus de béns comunals des del segle XVIII amb diverses reformes legals, que s’han convertit en tot un mecanisme d’expulsió de població, especialment la més humil”.

La línia de recerca de Luis del Romero planteja que la solució a la despoblació es troba fonamentalment en la població urbana, i propostes com la custòdia del territori, les ecoaldees, els moviments ecologista i Slow, a més d’associacions en defensa dels oficis tradicionals i del paisatge, entre d’altres. A mode d’exemple, l’expert cita que, segons dades del Global Ecovillage Network, en el 2016 el nombre de projectes d’ecoaldees supera el miler en un total de 110 països, i Espanya és el segon país del món en aquest tipus d’iniciatives, només superat pels Estats Units. També cita el cas de la Serranía Celtibérica, un gran espai rural espanyol en deu províncies, amb a penes mig milió d’habitants, que té una densitat inferior als 10 habitants per quilòmetre quadrat, en una superfície similar a Holanda, i que ha tornat l’actualitat de la despoblació als mitjans de comunicació durant els últims anys.

“Cal superar el discurs del no hi ha alternatives al despoblament, i encara que siga a una part del territori, pensar en nous models, noves polítiques i accions coordinades, per a evitar la pèrdua cultural i ambiental que suposa la fi del món rural”, explica l’integrant del grup Recartografías.

Presentació llibre

Les línies de recerca de Luis del Romero, amb les causes, conseqüències i alternatives a la despoblació estan replegades al llibre Despoblación y Abandono de la España Rural. El imposible vencido (València, 2018), que es presenta per primera vegada aquest dilluns 12 de març, a les 18.30 hores, en la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, en un acte conduït pel catedràtic de Geografia Humana Joan Romero.

La primera part del treball reconstrueix “la magnitud del desastre”. Són vint casos d’estudi on es mostra el món rural i pobles on el seu patrimoni material i immaterial estan en un alt risc de desaparició. La segona part explica experiències positives de recuperació, a partir dels elements del passat i els avanços tecnològics. “Es tracta d’un llibre entre el món acadèmic i la divulgació, un híbrid que intenta atraure el públic en general, però amb reflexions i argumentacions teòriques per a fugir del tractament superficial, la banalització o el romanticisme, i que amb casos reals, mostra que es pot canviar la situació”, indica l’autor.

Món rural com a gestor de residus

La investigació de Luis del Romero també se centra en el paper assignat al medi rural com a gestor de residus, generats a les grans ciutats, però que finalment viatgen fins a municipis com Dos Aguas (València), amb el seu magatzem de residus; o per exemple el cas del cementeri nuclear de Villar de Cañas (Conca). Són dos espais que assumeixen els impactes i costos ambientals d’un problema que no han generat, però que acaba revertint en el medi rural i limitant les seues expectatives de recuperació demogràfica. Al municipi valencià, hi ha diverses canteres i mines abandonades, dues centrals hidroelèctriques, un important magatzem d’explosius, quatre línies d’alta tensió, l’abocador de residus sòlids urbans de l’àrea metropolitana de València, i uns quilòmetres a l’oest, la central nuclear de Cofrents.

L’últim habitant de Peñalcázar

Pols, silenci i oblit i on la desolació ha conquerit fins a l’última de les vivendes. A la part més alta d’una gran mola calcària, dominant la frontera històrica entre Castella i Aragó, està Peñalcázar (Sòria), citat al Cantar del Mio Cid amb el nom de El Alcoçer. El nucli, del qual es conserva part de la muralla i on l’església i les més de cinquanta cases estan en ruïnes, va ser notícia l’any 1977 perquè es va instal·lar la taula electoral amb menys votants d’Espanya. Per a un únic elector real: Segundo Alcalde Portero, home que ocupava al poble els càrrecs d’alcalde, jutge de pau i agutzil i que l’any següent, 1978, va emigrar.

Peñalcázar, hui al municipi de La Quiñonería, havia arribat a tindre vora 400 habitants a meitat del segle XVIII. Mai no va arribar a disposar d’aigua corrent i l’únic accés és un camí rural, de vegades senda, que escala el cim de la mola on s’assenta el poble a més de 1.200 metres d’altitud. “Accedir a Peñalcázar, hui, és fer un viatge en el temps”, ha destacat Luis del Romero. Al llibre Despoblación y Abandono de la España Rural. El imposible vencido, l’autor valencià recupera la història d’aquest poble on, com a la novel·la La Lluvia Amarilla de Julio Llamazares, el protagonista és l’últim habitant.

Grup de recerca Recartografías

Aquest grup de recerca té com a principal objectiu l’estudi de les causes de l’abandonament del territori, i de les conseqüències socials, econòmiques, ambientals i culturals del fenomen. Proposa eines alternatives per a la gestió d’espais abandonats o en crisi demogràfica i participa regularment en trobades sobre despoblació o món rural com els congressos de l’Associació de Geògrafs Espanyols, els de la Xarxa de Recerca sobre Decreixement (Research & Degrowth), o a la Feria Nacional para la Repoblación de la España Vacía, entre d’altres. A més, les persones que integren el grup promouen la recerca i la sensbilització sobre la despoblació entre l’estudiantat, han organitzat diversos seminaris i han dirigit treballs finals de grau sobre aquesta temàtica.

Peus de fotografia:

1.- Tabarca, l'única illa marítim habitada en territori valencià

2.- Inauguració de l'escola de Mas Blanco, amb integrants del grup Recartografías

3.- Las Dueñas (Arcos de las Salinas), deshabitat des dels anys 70

4.- Riomalo de Arriba (Càceres, a la comarca de Las Hurdes)