És entrenadora de natació i monitora de multiesport adaptat. Ha treballat amb persones amb paràlisi cerebral en concentracions i campionats nacionals de boccia i eslàlom en cadira de rodes; i es defineix com a una persona compromesa amb l’esport adaptat i el moviment paralímpic. En l’actualitat, és professora de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a la Universitat Isabel I de Castella, amb seu a Burgos.

Premiada per la seua tesi sobre eslàlom en cadira de rodes. Per quin motiu comença a investigar sobre aquest esport?
El meu primer contacte amb el paraesport i la competició a nivell nacional sorgeix amb el treball realitzat durant el Màster. Malgrat haver tingut contacte previ amb diferents disciplines d’esport adaptat, mai havia participat en esport d’alt nivell. Aquest va ser el meu primer contacte amb l’eslàlom en cadira de rodes, ja que vaig participar del disseny d’una nova tècnica de cronometratge que s’havia proposat implantar en aquest paraesport. Des que vaig començar a treballar amb aquest tipus de població, sempre que he tingut l’oportunitat de realitzar qualsevol treball en aquesta àrea ho he realitzat amb molta il·lusió, ja que és una cosa que m’encanta i amb la que em sent molt còmoda. L’eslàlom en cadira de rodes ha sigut un esport minoritari que no té actualment una gran representació a nivell internacional i no pertany al món paralímpic, per la qual cosa molt poca gent coneix en què consisteix. Des de la direcció tècnica de la selecció espanyola del SSR sorgeix la necessitat de crear un nou sistema de classificació dels esportistes en la competició, ja que aquest paraesport era practicat només per persones amb diferents afectacions neurològiques, com ara paràlisi cerebral, i en els últims anys s’han inclòs altres tipus de discapacitats.

En què consisteix exactament aquest sistema de classificació funcional?
En l’esport adaptat els esportistes competeixen en funció d’una classificació i no en funció de la seua discapacitat. Açò vol dir que es valora com cada limitació d’aquests esportistes afecta als factors que determinen el rendiment d’un determinat paraesport, cercant l’equitat de tots els esportistes durant la competició. Des del Comité Paralímpic s’estableix un reglament d’obligatori compliment que assenyala que els nous sistemes de classificació han de basar-se en la recerca i en les evidències científiques per a determinar les bases d’aquest sistema de classificació i han de ser específics de cada paraesport. Ací sorgeix la necessitat de realitzar un estudi de recerca en eslàlom en cadira de rodes en el qual s’analitze la propulsió de la cadira de rodes, l’estabilitat i moviment del tronc… per a valorar a diferents esportistes en aquests factors que van a determinar un menor temps en les proves i circuits.

Quina és la seua principal conclusió?
Considere que aquest paraesport ha crescut molt en els últims anys i que cada vegada és practicat per un major nombre d’esportistes. A més, es tracta d’un paraesport que permet la pràctica d’un gran nombre de persones diferents donant la possibilitat de practicar una activitat física a les classes amb major afectació i discapacitats més severes, i potenciant certes habilitats que són necessàries per a la mobilitat i millor qualitat de vida d’aquestes persones. 

Un estudi recent de la Universitat de València, dirigit pel professor Ramón Llopis, sosté que l’esport adaptat està “estancat” en la universitat espanyola. Quina és la seua percepció?
Considere que a nivell general encara falta molta formació de professionals en aquesta àrea i un major suport a les federacions nacionals que s’encarreguen de promocionar i facilitar el desenvolupament dels paraesports. En la major part dels casos m’he trobat amb que els entrenadors, tècnics esportius o preparadors físics que treballen en esport adaptat ho fan pràcticament com un hobby i no com un treball, a causa de les seues baixes o nul·les remuneracions, per la qual cosa en moltes ocasions açò fa que les persones més formades opten per abandonar.

Llavors, què ens falta per fer?
Considere que s’ha de realitzar una formació del professorat de base modificant i actualitzant els continguts d’assignatures, com ara l’Educació Física que, a causa de les poques hores que dediquen a ella, en poques ocasions tracten continguts d’esport adaptat o bé aquest és tan bàsic que els alumnes tenen una informació molt escassa de quins tipus d’esport adaptat existeix i qui ho practica. A l’igual, en la universitat s’han de fomentar els projectes inclusius i fer que els alumnes participen de jornades d’esport adaptat o de competicions amb l’ajuda i suport de les universitats i del professorat especialista en açò. 

Quins projectes té a curt o mig termini relacionats amb l’esport adaptat?
Actualment, la meua principal labor és fer que la major part d’informació que hem obtingut d’aquesta Tesi Doctoral siga publicada en revistes científiques per a donar a conéixer els resultats i el test que han sigut desenvolupats, amb la finalitat de que altres investigadors puguen aprofitar-los i desenvolupar nous avanços sobre aquest tema. Quant a altres projectes en relació a l’esport adaptat, és difícil començar projectes sense una aportació econòmica o sense cap tipus de subvenció, però quan tinga l’oportunitat començaré de nou a treballar en açò.