En saber-ho, el grup d’investigació universitari VALuART, dirigit pel catedràtic d’Història de l’Art Rafael Gil, va proposar al nou president de la Diputació, Jorge Rodríguez, la catalogació especialitzada i completa de tots aquests béns artístics. “Després de manifestar-nos el seu interés en el projecte d’estudi, van optar primer perquè dissenyàrem amb tot aquest fons una exposició amb les millors peces per tal que es poguera visitar en un itinerari per la província”, explica Gil.

Durant un any aquest catedràtic, junt amb un equip multidisciplinari format per Ester Alba, Mireia Ferrer, Felipe Jerez, María José López Terrada i Daniel Benito, han viscut als espais tancats on es conserven “en perfectes condicions obres que mai havies vist en un llibre”, de la qual cosa s’han mostrat molt sorpresos. El volum es deu en bona part a les obres que els artistes pensionats –becats– per la Diputació havien de cedir-li a canvi de la seua estada finançada en grans capitals, com ara París, Roma o Madrid.

“Des del 1863 fins el 1990 els més importants artistes valencians han estat pensionats per la Diputació. I així es com aquesta institució es va fer amb un fons magnífic, obres de gent jove que estava començant, que no tenia cap tipus de problema a l’hora d’afrontar plantejaments artístics valents”, explica Gil. El fons es va nodrir de peces de Pinazo, Sorolla, Benlliure, Manolo Boix, Artur Heras i Carmen Calvo, entre altres. Les pensions van durar quasi un segle i mig, cada any hi havia diversos becaris i cadascú entregava entre quatre a sis obres.

Impulsora de creativitat

“Hem trobat obres d’artistes coneguts, però també obres d’artistes que han participat dels corrents internacionals de les avantguardes del segle xx, com ara el cubisme i l’expressionisme abstracte, i que mai s’han mostrat. I això és molt revelador. Et diu que els nostres artistes que van eixir fora pensionats estaven assabentats del que s’estava fent a Europa durant el franquisme, tot i que després, per a viure ací a Espanya, acabaven fent els retrats i corrents més conservadors”.

Paral·lelament al redescobriment d’obres i autors per a la mostra, que s’inaugura aquest divendres 26 de maig a Requena amb el títol Memòria de la Modernitat, tenien entre mans una altra tasca encarregada per l’òrgan institucional de la província: l’elaboració d’un catàleg “que va més enllà de l’exposició i que pretén perdurar en el temps com una sòlida aproximació al fons pictòric”, assegura el responsable de Difusió i Investigació del Patrimoni de la Diputació de València i encarregat de la seua edició, Aaron Rico.

Per a optimitzar el treball d’estudi, cada investigador es va especialitzar en una àrea. Mentre que Mireia Ferrer se centrava en els arxius dels concursos de la Diputació i en el nombre de dones participants, Felipe Jerez estudiava amb cura els diferents tipus de retrats.

Dones a la recerca d’una carrera artística

“Hem aportat dades noves a la historiografia perquè, exceptuant les tres guanyadores d’una pensió –Aurora Valero, Carmen Mateu i Carmen Lloret–, no s’havia investigat a fons la presència de dones artistes en els concursos de la Diputació”, subratlla Mireia, per a qui “allò realment sorprenent ha sigut constatar que a principis dels seixanta el nombre de dones participants respecte al d’homes era el mateix, tot i que després no es reflectia en visibilitat en el món de l’art. Aquesta alta participació demostra que en aquells anys hi havia dones que havien estudiat a l’Escola de Belles Arts, cosa que era un requisit per a ser pensionats, que estaven molt ben formades i que volien anar-se’n fora. Tenien aspiracions per a fer carrera artística”.

“L’únic problema” –lamenta la investigadora– “és que, com que no guanyaren el concurs, no hagueren d’entregar cap obra a la Diputació i, per això, han quedat diluïdes en tota la paperassa de l’arxiu. Ara només podem donar-los visibilitat mitjançant estudis, l’obra és difícil de trobar, és quasi una tasca perduda”.

Els retrats

Per la seua part, Felipe Jerez ha dut a terme la qualificació dels més de dos centenars de retrats. Ha triat sis categories atenent al subjecte i la seua funció social: regis, imponents representacions de reis i reines per les seues dimensions quasi reals; aristòcrates; iconoteca o galeria de presidents de la institució; personalitats de la cultura i la societat; representacions del mateix artista; i els esbossos previs. I, entre tots ells, destaca especialment un. “He pogut donar autoria a un retrat d’una comtessa valenciana que va contribuir econòmicament, amb una donació important, en la gestió de l’Hospital General, i que va valorar especialment el treball d’aquest en la cura de les dones. Aquesta peça, encara desconeguda pel públic, és obra d’un important artista valencià”.

A més, Jerez destaca la diversitat d’estils en els retrats dels representants de la institució, “on només hi ha la presència femenina de Clementina Ródenas”, i assenyala el valor personal per a Benlliure d’un retrat que li va fer un deixeble com a gest d’agraïment pel seu recolzament: “Benlliure tenia especial atracció i admiració per aquest quadre. De fet, el conservava en el seu despatx”.

Cent vint-i-cinc de quatre mil peces

Rafael Gil s’ha dedicat a l’anàlisi dels paisatges i Ester Alba, degana de la Facultat d’Història i Geografia, ha recuperat a través de les peces temes vinculats a la identitat valenciana. El catàleg inclourà també més de noranta biografies d’artistes presents en la mostra, elaborades per un equip de cinc doctorandes en Història de l’Art: María Ángeles Pérez, Aneta Vasileva, María Roca, Beatriz Ginés i Clara Solbes.

Així mateix, tot aquest treball es podrà contemplar d’ací a dos anys a les localitats valencianes d’Alzira, Ontinyent, Gandia, Sagunt i Torrent. “L’exposició exhibeix cent vint-i-cinc de les més de quatre mil obres que conformen el fons artístic. És un primer pas, una primera aproximació visual. Però si no saps el que tens, com ho mostraràs? El següent pas necessari és la catalogació íntegra”, conclou Felipe Jerez.