Hi ha partidaris i detractors de Robert Allen Zimmerman, àlies Bob Dylan, a qui l’Acadèmia Sueca ha valorat el fet d’haver creat “noves expressions poètiques en el marc de la gran tradició de la cançó americana”. Per a uns, en la línia de la revista Time, és un mestre poeta, un crític social càustic i un intrèpid guia de la generació contracultural. Per a altres, aquest guardó cau en un greu error de concepte, impulsat per la deriva bastarda dels gèneres literaris pròpia del segle xx.

Estimulats pel rigor del dubte, preguntem als nostres filòlegs, tres especialistes en literatura nord-americana (la catedràtica Carmen Manuel), literatura hispànica (el professor Jesús Peris) i literatura francesa (el catedràtic Evelio Miñano). Els tres reaccionen, d’immediat, prenent distància i ocultant les seues preferències. “En primer lloc, hem de diferenciar entre la rellevància acadèmica que puguen tindre els autors i eixa espècie de premi acadèmic de divulgació, de mass media, que tenen en certa mesura els Nobel. De fet, crec que són uns premis dirigits a l’opinió pública. Passa el mateix amb el Cervantes. Vull dir que tenen alguna cosa de gran faràndula, evidentment. Per tant, un escriptor no és millor ni pitjor pel fet de rebre el Nobel o perquè li’l deixen de donar. La gent que es clava en la polèmica, que considera que el premi havia de ser per a un altre, és gent que considera de veres que el Nobel és com el top absolut de la consagració. I bo, el Nobel és una cosa molt important, però un no és millor o pitjor pel fet de tindre’l”, puntualitza Jesús Peris.

En aquesta línia, Carmen Manuel, directora de la col·lecció Biblioteca Javier Coll d’Estudis Nord-americans (PUV), sosté que qui ha guanyat indubtablement amb aquest nomenament són precisament els Nobel: “Quines raons amaguen els Nobel? Òbviament, una reflotació d’un premi desprestigiat, una legitimació des d’una perspectiva popular. És un premi polèmic, no només el de Literatura, també el de la Pau, que li donaren a Obama i enguany al colombià Juan Manuel Santos. No oblidem tampoc la polèmica que es va desencadenar el 2004 amb el premi a l’austríaca feminista Elfriede Jelinek, una distinció que va suposar la renuncia d’un dels membres de l’Acadèmia, el prestigiós literat suec Knut Ahnlund. El que és evident és que a poc a poc han anant ampliant el concepte de gran literatura. L’any passat li’l donaren a la bielorussa Svetlana Aleksiévich pels seus reportatges periodístics. Per això, estic convençuda que en el premi a Bob Dylan, el nom del qual ja es barallava des del 1997, ha tingut molt de pes el fet de ser una icona cultural que pot arribar més enllà del paper i de la paraula escrita. Bona part de la reacció parteix de posicions conservadores respecte a la idea del que és literatura”.

Sobre aquest premi, que Peris defineix com una mena de “macrocanonització”, és “evident que actuen les forces de lobbys potents”, afegeix Carmen Manuel. “En aquest cas, estem parlant d’un cantautor, un autor de lletres, però que casualment és nord-americà, home i blanc. El mateix va passar amb el Nobel a Vargas Llosa, premi pel qual no vaig moure ni una cella. En altres ocasions, el Nobel converteix un escriptor que podria ser minoritari en un escriptor main-stream, que de sobte està en les prestatgeries de novetats de les llibreries. En aquest sentit, el premi Nobel té la importància que té”, assegura Jesús Peris, el professor de Literatura Hispànica, especialista en l’estudi de lletres del rock contracultural de Víctor Jara, Fermín Muguruza i els grups Los Planetas, La Habitación Roja i El Niño Gusano.

Trobador de la nova oralitat

Posats en matèria, i preguntats per la idoneïtat de premiar un cantautor, els tres especialistes defenen que els orígens de la poesia estan associats a la música. “Per si mateixa, la poesia té ritme i una vinculació amb la música molt important. De fet, quan estudiem poetes lírics de l’Edat Mitjana, el text continua tenint validesa sense la música que l’acompanyava, una música que no hem pogut recuperar. Amb Dylan estic segur que passarà el mateix, les seues lletres continuaran sent interesants amb el pas del temps”, vaticina Evelio Miñano, qui en les seues classes de Literatura Francesa estudia obres de cantautors de finals del segle xx, com ara el francés Georges Brassens o el belga Jacques Brel, per exemple. “Les lletres de les seues cançons mereixen la mateixa atenció que les dels poetes consagrats”.

“La poesia ha sigut un gènere oral des dels trobadors fins l’avantguarda. En el segle xix encara la gent omplia els salons per a veure un recital del poeta perquè entenia que un poema escrit era com una partitura i que realment el poema es completava quan es posava en acte. En aquest sentit, i en el procés invers, els cantautors són la nova oralitat, són la nova literatura oral. Per això, a mi, que a més he treballat les lletres del rock des de la perspectiva de la literatura, em sembla molt bé que li l’hagen donat a Bob Dylan perquè crec que quasi s’ha convertit en jurisprudència. D’alguna manera, el que està fent el Nobel, més enllà de discutir de si Bob Dylan és més bo o més roín, que jo crec que és bo, és reconéixer que les lletres del rock, les lletres en general de la cançó, han de ser rebudes com a literatura. I això és molt important”, subratlla Peris.

Cànons de l’excel·lència poètica

Així, què han de tindre com a mínim aquests cantautors per a parlar exactament de bona poesia? “Han de tindre alguna cosa enigmàtica o misteriosa que no podem definir, més enllà del que podem pensar o reflexionar, que ens emociona independentment de l’època, una cosa que en qualsevol moment ens copsa de manera fortíssima”, explica Evelio. Més purista és Jesús Peris: “En el moment en què tu estàs tractant d’acoblar un llenguatge a una línia melòdica, que no estàs fent una successió de llocs comuns, fas poesia. Pots fer la prova en cançons de Los Planetas. Com que estan molt ben rimades i encaixen molt bé en la melodia, pots llegir-les com a poemes. Després, evidentment, Visions of Johanna de Dylan és bona poesia i una cançó de Melendi no. Però que són literatura, clar que ho són! Com hi ha poetes que són horrorosos. Depén també en bona mesura de la recepció”.

Al respecte, Carmen Manuel es pregunta: “Quina és l’autoritat que limita els elements d’excel·lència poètica? Perquè eixa excel·lència poètica, a l’igual que la narrativa, mai no està aïllada, sempre està dins d’una ideologia. En la llista de premiats dels Nobel s’ha vist una sèrie de corrents, de condicions polítiques, que han fet pressió perquè fóra un autor o un altre”. Per tant, des del seu punt de vista, “em sembla molt bé que li l’hagen donat a Dylan, i que no agafe el telèfon també em sembla molt bé! Ell és el poeta nord-americà del segle xx, és l’hereu del gran poeta del segle xix Walt Whitman. De totes les innovacions de la poesia popular folklòrica, està consensuat pels crítics que és el més important. Fins i tot un crític nord-americà ha assegurat que Bob Dylan és a la música popular el que Einstein a la física. Això sí, el rebutja perquè és un dels pocs que ha estat qüestionant el sistema nord-americà. El Nobel el que vol és domar i apropiar-se de tot allò que és la dissidència, la fa seua, la fa amable”.

Oberta la veda, per a qui el pròxim Nobel de Literatura? “Paul Auster i Juan Marsé són els meus favorits”, defén el catedràtic Miñano. Carmen Manuel hauria preferit un guardó per al treball de compromís de Gerald Vizenor amb els indis dels Estats Units, “però per aconseguir-ho necessites un lobby. L’altre dia es va morir Dario Fo, un grandíssim joglar modern de lletres revulsives que han ajudat a llegir la realitat d’una manera crítica”. Jesús Peris, mig de veres mig en broma, es dóna una llicència: “Demane el Cervantes per a Jota de Los Planetas”.