Famílies de comerciants valencians, com els Garín i els Grillet, així com un grup de canonges, entre els quals destaca Joan de Gais, un flamenc que arribaria a ser arquebisbe, van actuar en el Regne de València com agents o espies al servei del cardenal Antoine Perrenot de Granvelle, conseller real durant els regnats de l'emperador Carles V i del seu fill Felip II. Així es desprèn de la investigació donada a conèixer per l'historiador de la Universitat de València Joan Iborra durant el congrés, amb ocasió del cinquè centenari del naixement de Granvelle.

La missió d'aquests agents consistia en informar de forma epistolar a Granvelle de la situació política i dels moviments que es produïen a València, en una època “en la qual la societat estava òrfena de projectes de futur i afectada greument pels conflictes interns, les disputes nobiliarias, l'atac dels pirates i la pressió contínua del problema morisco”, segons detalla Iborra. Granvelle, ressalta el professor de la UV, es converteix així en “el gran receptor de totes les peticions i demandes dirigides al monarca amb l'encàrrec de gestionar-les a gust dels remitents”.

Alguns d'aquests espies no solament complien funcions d'informants, sinó que s'encarregaven d'administrar els negocis que mantenia el cardenal a València, com la família Garín o el saboyano Claudio Grillet, que comunica puntualment a Granvelle  tot quant d'interès esdevé en la ciutat.

Com a organitzador dels serveis d'intel·ligència de l'emperador, Granvelle rebia informació dels agents valencians i la transmetia a Carles V perquè el Consell d'Estat adoptara les mesures pertinents a fi de, per exemple, rebaixar les tensions entre els nobles o adoptar alguna mesura com els nomenaments de virrey, lloctinent o regidor entre les persones afins a la monarquia. Una informació que li seria de gran utilitat al cardenal, qui davant la mort del virrey de València, Fernando d'Aragó, va rebre en sol tres dies detalles de tots els seus agents a València sobre el seu sobtat i estranya defunció, o respecte quin persones eren les idònies per a representar al Regne de València en el Consell d'Aragó.

D'altra banda, i segons l'aportació de l'historiador de la Universitat d'Alcalá d'Henares, Emilio Zola, amb Granvelle com virrey de Nàpols entre 1571 i 1575  es culmina la formació dels serveis d'informació de la primera potència imperial del moment, que s'inicia en 1530 després de l'expedició de Soliman el Magnífic. Així, s'organitzen uns serveis d'intel·ligència coordinats des de Nàpols amb el reclutament de captius que tornen com enviats especials a Istanbul a través de Grècia i amb Venècia i Ragusa (Sicília) com a principals centres d'enllaç.

Si Nàpols es converteix en el centre de l'enviament d'informació a la cort de Felipe II a Madrid, Istanbul es transforma en el principal centre de l'espionatge, fins al punt que una de les principals xarxes d'informació, la denominada “conjura dels renegats”, va arribar a comptar amb fins 112 espies, la majoria d'ells mercaders o capitans de vaixell italians que s'havien convertits a l'Islam i que exercien la feina de casa en l'arsenal de l'imperi otomà. El seu treball d'espionatge consistia principalment en informar sobre les eixides de l'armada turca i quantes naus la componien, les obres que es realitzaven en l'arsenal o si es produïen lleves de soldats o galiots.

Per la investigació realitzada per Emilio Zola es coneixen fins als salaris que s'embutxacaven els espies. Així, 500 escuts a l'any va arribar a cobrar un traductor oficial de cartes turc, el major sou percebut per un espia. Altres homes clau que rebien grans sous per a l'època van ser Aurelio Santacroce, un mercader venecià que actuava de coordinador de la xarxa d'espionatge, i un genovés anomenat Adane Franchi, que obtenia grans pagaments a través de banquers venecians. Menors quantitats rebien els operaris de l'arsenal, que podien arribar a cobrar uns 20 escuts si realitzaven sabotatges.

Antoine Perrenot de Granvelle, va nàixer en  1517 en Besançon, -capital del Franc Comtat, actual territori francés-, i va morir a Madrid en 1586, va ser assessor de Carles V i Felip II i al llarg d'una vida dedicada a la diplomàcia va ocupar càrrecs rellevants com virrey de Nàpols i president del Consell d'Itàlia i entre 1580 i 1581 va arribar a ser regente d'Espanya. Als 21 anys va ser nomenat bisbe de la ciutat francesa de Arràs, una elecció que va recolzar el propi emperador i que va suposar la seua entrada en política dirigit pel seu pare Nicolau, canceller imperial i un dels principals col·laboradors de Carles V.