La conferència fou impartida per José Rubio Fresneda, advocat i amic de Ramón Gaya des de l’any 1974 fins a la data de la mort del pintor el 2005.

L’acte ha sigut organitzat amb motiu de l’edició del llibre Y así nos entendimos (Correspondencia 1949-1990) (Editorial Pre-textos, 2018). Per això, també hi intervindran els editors de l’obra: la vídua del pintor, Isabel Verdejo, i el catedràtic i professor honorífic de la Universitat Complutense de Madrid, Pedro Chacón. La taula redona estarà moderarà per Manuel Ramírez, editor del llibre.

El volum és una recopilació de la correspondència entre la filòsofa María Zambrano (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) i el pintor i escriptor Ramón Gaya (Múrcia, 1910 – València, 2005), des de l’any 1949 fins al 1990. Es tracta d’un conjunt de cartes, algunes escrites en circumstàncies personals dificilíssimes, que revelen l’entranyable amistat i la profunda admiració que es professaven, i que configuren un monument en forma de llibre a la dignitat de les persones. Gaya i Zambrano van ser dos dels centenars d’intel·lectuals i creadors espanyols exiliats com a conseqüència del règim franquista i part de les missives que comprèn el llibre van ser escrites en aquest període d’exili. L’editorial del llibre assenyala que les cartes “encierran reveladores textos que orientan la comprensión de la trayectoria vital y de la obra que llevaron a cabo Gaya y Zambrano”.

A més, en l’acte es presentarà el documental La Serenissima (2006), una obra de Gonzalo Ballester nominada com a millor curt documental en els premis Goya de 2007. Aquesta pel·lícula narra les vivències del pintor Ramón Gaya a Venècia des del 2 de juliol de 1952 fins al 7 d’abril de 1953.

Ramón Gaya Pomés (Huerto del Conde, Múrcia, 10 d’octubre de 1910 - València, 15 d’octubre de 2005) era un pintor i escriptor espanyol. La seua obra es caracteritza pel rebuig a la tendència d’avantguarda i la seua total independència respecte a les consignes artístiques de l’època, tant en la seua pintura com en la seua escriptura. Durant la II República espanyola va col·laborar amb les missions pedagògiques i va realitzar diverses còpies de quadres del Museu del Prado per al Museu del Poble. Declarada la guerra, va formar part de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i va fundar la revista Hora de España juntament amb un grup de joves intel·lectuals (entre els quals hi havia Rafael Dieste, María Zambrano i Luis Cernuda). Aquell mateix any va marxar a l’exili a Mèxic, on es va estar fins al 1952. Allí dedicava homenatges a grans pintors com Velázquez, Murillo i Rembrandt, pintava bells paisatges mexicans, va col·laborar en revistes mexicanes i es reunia amb intel·lectuals com Xavier Villaurrutia i Octavio Paz. El 1956 va tornar a Europa per segona vegada i es va instal·lar provisionalment a Roma, on vivia la seua gran amiga María Zambrano.

A partir de la dècada dels seixanta, va tornar a Espanya amb més freqüència i va començar a publicar i exhibir les seues obres. La seua figura començava a recuperar reconeixement. El Ministeri de Cultura li va concedir la Medalla d’Or a les Belles Arts (1985); a Múrcia, es va inaugurar un museu dedicat a la seua obra, dirigit per Manuel Fernández-Delgado, en el qual s’apleguen més de 500 obres donades a la ciutat pel pintor, el 1990; se li va concedir el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1997); i va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Múrcia (1999). Ramón Gaya va exposar a l’IVAM de València i al Museu Reina Sofia de Madrid, entre altres galeries de prestigi.

María Zambrano Alarcón (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) va ser una assagista i filòsofa espanyola. Va cursar estudis de Filosofia a Madrid, on va ser deixebla de José Ortega y Gasset, Xavier Zubiri i Manuel García Morente. Va ser una de les figures capitals del pensament espanyol del segle XX. Va exercir de professora a la Universitat Complutense de Madrid, i, al final de la Guerra Civil, va marxar a l’exili a Llatinoamèrica, on va exercir el seu magisteri a universitats de Cuba, Mèxic i Puerto Rico. Després de residir a França i Suïssa, va tornar a Espanya el 1984.

El seu pensament, vinculat als corrents vitalistes del segle XX, va girar entorn de la cerca de principis morals i formes de conducta que foren aplicables als problemes quotidians. La seua preocupació mística, la manera d’abordar els conflictes ètics i l’estudi de la interrelació entre realitat i veritat, reclamaven la necessitat d’un profund diàleg entre l’ésser i el seu entorn. Per a ella, calia establir tres maneres de raonament: el quotidià, el mediador i el poètic. Des d’aquest últim es va aproximar al sagrat, el lloc on es troba l’explicació d’allò transcendent, la lògica del misteri. María Zambrano va ser guardonada amb els premis Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats (1981) i Cervantes (1988). En la seua amplíssima producció destaquen Filosofía y poesía (1939), La confesión, género literario y método (1943), La tumba de Antígona (1967)  Delirio y destino (1988), entre altres obres.

L’Escola Europea de Pensament Lluís Vives és un projecte cultural, impulsat des del Vicerectorat de Cultura i Esport, amb la gestió de la Fundació General de la Universitat de València, que es configura com un espai per a la reflexió i el debat participatiu i crític sobre els assumptes d’actualitat. L’Escola, a més, té la participació d’altres actors de l’administració pública i de la societat civil: Presidència de la Generalitat, Ajuntament de València, Conselleria de Transparència, Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut Alfons el Magnànim, Escola Europea d’Humanitats i Caixa Popular.