Una tesi planteja modificar la Constitució per fer oficials de l’estat les quatre llengües d’Espanya

  • September 20th, 2016
 
Vicenta Tasa

La tesi llegida per Vicenta Tasa, professora de Dret Constitucional de la Universitat, planteja que les quatres llengües més parlades a Espanya (castellà, català/valencià, gallec i basc/èuscar) siguen oficials de tot l’estat i de les seues institucions. La proposta, basada en la modificació de l’article 3 de la Constitució, també suggereix que a nivell autonòmic s’establisca l’oficialitat i el reconeixement de les altres llengües espanyoles.

El model resultant, semblant al suís, reconeixeria la totalitat de la diversitat lingüística espanyola i dotaria d’una major seguretat lingüística els parlants de totes les llengües. 

“La reforma proposada es fonamentaria en els principis de protecció i promoció preferent de les llengües minoritàries, de voluntat de supervivència de la diversitat lingüística espanyola i  de llibertat de llengua en les relacions dels ciutadans amb els poders públics”, apunta Vicenta Tasa, autora de la tesi Drets lingüístics i ordenament constitucional. Seguretat lingüística vs jerarquia lingüística. Un estudi comparat de Suïssa i Espanya. 

El treball defensa l’acostament de la regulació constitucional espanyola, la legislació lingüística i les polítiques públiques al model de Suïssa, amb quatre idiomes oficials en l’àmbit estatal. 
  
“Aquest fet comporta promoure, en la mesura de les possibilitats i la realitat sociolingüística, el plurilingüisme i la igualtat efectiva de les dotze llengües espanyoles. I implicaria també convertir en llengües oficials de l’estat, a més del castellà, el català/valencià, el gallec i el basc/èuscar”, indica la professora del Departament de Dret Constitucional. Són també llengües espanyoles l’asturlleonès, l’aranès/occità, el tamazic, l’aragonès, l’àrab, el portuguès, el caló i el judeoespanyol. 

Amb la proposta, llegida divendres a la Facultat de Dret i qualificat amb excel·lent cum laude, les llengües oficials de l’estat serien oficials també en el tot el seu domini lingüístic respectiu i hi tindrien un ús oficial preferent. El castellà mantindria la seua condició de llengua oficial o cooficial a totes les comunitats autònomes. 

A més, les comunitats autònomes regularien l’oficialitat de les llengües espanyoles minoritàries (asturlleonès, aranès, aragonès, àrab i tamazic) en les respectives comunitats autònomes. I els poders públics estudiarien la vitalitat lingüística i el règim de reconeixement de les minories lingüístiques extremes (el portuguès, el caló i el judeoespanyol) allà on són llengües parlades. 

Actualment, el reconeixement legal del pluralisme lingüístic espanyol, derivat de l’article 3 de la Constitució, estableix un sistema de jerarquia lingüística, el qual manté la preeminència del castellà sobre la base de la seua oficialitat única a l’estat i de l’obligatorietat del seu coneixement per tots els ciutadans, mentre que el reconeixement legal de la resta de llengües queda a la voluntat dels estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes. 

La proposta formulada per la doctora Vicenta Tasa aspira a un reconeixement legal i a unes polítiques públiques lingüístiques de les institucions centrals de l’estat i de les autonòmiques orientats a garantir la seguretat lingüística dels parlants de totes les llengües espanyoles en el seu territori històric, garantint un reconeixement sòlid i igual dels drets lingüístics de tots els ciutadans. 

Així, segons es defensa a la tesi doctoral, el model plantejat garanteix la seguretat lingüística –les condicions, de tot tipus i no únicament legals, que fan possible que una persona puga viure, sense tensions ni irritacions emocionals innecessàries, en la seua llengua pròpia en el territori en què la llengua és autòctona–, per damunt de la jerarquia lingüística –el sistema de valors, de regulació legal, de reconeixement polític i social desigual de les diferents llengües d’una comunitat política plurilingüe.

La proposta de la professora de Dret Constitucionals s’inspira en el model suís, que es basa en l’existència de quatre llengües oficials en les institucions federals, alhora que la immensa majoria dels municipis, districtes i cantons són oficialment i col·lectivament monolingües, i només hi ha una minoria de territoris plurilingües. Tot això amb polítiques públiques orientades a aconseguir que la població de cada cantó siga individualment plurilingüe i conega, a més de la llengua pròpia, una altra llengua suïssa i una llengua estrangera.

Diversitat lingüística

La tesi Drets lingüístics i ordenament constitucional. Seguretat lingüística vs jerarquia lingüística. Un estudi comparat de Suïssa i Espanya s’ha elaborat dins del programa de doctorat de Dret, Ciència Política i Criminologia de la Facultat de Dret de la Universitat de València, i els seus directors han estat el doctor Joan Subirats Humet, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, i el doctor José María Vidal Beltrán, professor titular de Dret Constitucional de la Universitat de València.

Metodològicament, la investigació compara la diversitat lingüística, el sistema legal-constitucional, la jurisprudència i  les polítiques públiques lingüístiques de Suïssa i Espanya. I s’emmarca dins de la disciplina del dret constitucional, tot i que té compte anàlisis de la ciència política i la teoria política. 

Com a conclusió, la tesi destaca que Suïssa i Espanya han donat una resposta prou diferent als respectius plurilingüisme en el sistema legal-constitucional, en el relat nacionalitari, en les polítiques públiques lingüístiques i en la convivència entre les llengües. 

Així, mentre que a Suïssa no hi ha cap mena de qüestionament del fet que és una nació lingüísticament plural o les fronteres de l’estat nació; Espanya és un dels països d’Europa Occidental amb més tensió política i més dubtes sobre la continuïtat de les seues fronteres actuals; i amb una tendència a utilitzar les diferents llengües com a element de confrontació entre els diferents relats nacionalitaris en conflicte.

El tribunal de la tesi doctoral l’han format Pere Vilanova Trías, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, com a president; Cristina Elías Méndez, professora titular de Dret Constitucional de la Universitat Nacional d’Educació a Distància, vocal; i Margarita Soler Sánchez, professora titular de Dret Constitucional de la Universitat de València, secretària.

This website uses proprietary and third-party cookies for technical purposes, traffic analysis and to facilitate insertion of content in social networks on user request. If you continue to browse, we consider that you are accepting its use. For more information please consult ourcookies policy