Vint-i-cinc aniversari de 'Mètode', “la revista de socials que estudia la ciència”

El periple per la transversalitat es fafàcilmentvisibleen el seu despatx, on unagranprestatgeria exhibeixcada un dels 92 númerospublicats.Des de la mateixa coberta, enMètodela ciència dialoga amb l’assaig i l’art. Les seues portades paradigmàtiques són obres dissenyadesex professoper unartistaque reflexionasobreel debat principal.Hireconeixem la signatura degrans artistes valencians, comaraCarmen Calvo, Alfaro, Armengol, Miquel Navarroo Rosa Torres, entrealtres.N’hi ha estrangers, com Valerio Adami. I últimamentl’autoria és de noves promeses,comNico MunueraoRebeca Plana.

“El més sorprenent és qued’aquestes portadesalguns artistes han desenvolupat paral·lelament una línia de treball. Un exemple éseld’Antoni Miró, a qui vaig demanar que il·lustrara el númeroCiència i Exiliutilitzant els vaixellsd’emigrants espanyolscomaemblema. D’aquest projecte d’investigació va sorgir una exposició”, s’enorgulleix amb el seu amplesomriure.

MartíDomínguezdiu quehatransmésa la revista “lameuacuriositat intel·lectual, la capacitat divulgativa.Intentem que la ciència siga cultura. És unleitmotivja obsolet, peròencara per descobrir, paradoxalment”.Per tant, “no és un lloc on només es publiquen articles. Volem que hi haja contrapunts, que es combinen diverses visions del que és la ciència. Sense embolicar la troca, volem donar veu a tots els que realitzen investigació metodològica i tenen una percepció científica. Amb tot, també acotem un poc el que és la revista. Primemles ciències experimentals,però sense descartarlesciències socials. I el que fem és crear interregnes, comarala percepció de la ciència des de la literatura. És una revista de socials que estudia la ciència, com fanScience CommunicationiPublic Understanding of Science.Ací és on volem estar, on desitjaríem arribar”, remarca amb convenciment.

No poques dificultats

“Però és complicati una tasca feixuga i laboriosa”, afegeix amb un to de veu querevelacerta pena. “El públic, la comunitat acadèmica,només veu el que s’ha publicat i ha passat per sedassos i filtres.Novolem articles purament científics, sinó que tinguen una disposició a transmetre coneixement, a divulgar-lo amb rigor i amenitat. Ara,a part del nostre treball com areferee, comptem amb jutgesexternsde la investigació. Nos’imaginenla quantitat d’originals amb què lidiem cada vegada que enllestim un número. Hem viscut moments durs,complicacionsamb autors.Hem refutat articles o hem realitzatcorreccions que no agraden perquè el científic vol mantindreel seu idioma encriptat.El treball del’editor és molt esclau iingrat”, sentencia.

En aquesta lluita per la consolidació d’una divulgació científica rigorosa no estàsol. Compta amb la cap de redacció, Anna Mateu; lawebmasterÍngrid Lafita;la redactoraLucía Sapiña; i els correctors Manuel Gil i Susanna Ligero. Imprescindible també ésel maquetador,José Luis Iniesta, el responsable de lapersonalitat visualdela revista.“L’única justificació actual del paper és el disseny, el desig d’entrar pels ulls. Si no, directamentbusquesen línial’article en qüestiói te’l descarregues, com permeten fer hui moltes revistes acadèmiques”,apuntaMartí.

Quan li pregunte pels números que li pertoquen, la mirada es fixa ràpidament en dosreferents del seu pensament: el 60,Darwiniana,dedicat al segon centenari del naixement del naturalista de Down; i el 84,Què és la ciència?,on, com a ell li agrada, es reflexionades de diverses disciplinessobreels límits de la ciència.

Diàlegs multidisciplinaris

Aquest també va ser el propòsitd’Itineràncies,“on vam voler des del punt de vista de les ciències socials i experimentals, des de lasociologia i labiologia, reflexionar sobre el problema de les migracions. Aquest número ens va causar problemes perquè hi ha integristes,com en tots els llocs. Hi ha un problema des del punt de vista acadèmic. Els investigadors,a causa del’exigència acadèmica, es fanmicroespecialistesdels seus temes, no s’animen a escriured’altres,i això fa que el seu discurs tinga poca projecciói no puguenestablirnexes amb altres àrees. Quan intentem que dialogue gent de diverses disciplines, alguns senten desconfiança. Hi ha investigadors que viuen en unamenade torre devori,sense connexions amb els altres companys,fins i tot departaments ubicatsenun mateix edifici. En canvi,l’intercanvi d’informació, la transversalitat,és fonamental peradonar visibilitat social a laUniversitat. Si no, fa l’efecte que eres prescindible i a poc a poc laUniversitat compta amb menys suport econòmic,menys recolzament social, menysbeques per a la investigació oajudes a projectes”, subratlla.

Mètodeésunfocus d’atraccióenla xarxa. La seuawebrepmés decinquanta milvisites directes per setmana.S’hipengen els articlesde les revistes, però també notícies d’actualitat iarticlesdels estudiantsen pràctiques.Tot i aquesta presència digital,a Martí el que li continua donant respecte és el paper: “Quan arriba un nou número, me’l mire de reüll. Si les cares de l’equip no es desencaixen, ja m’atrevisca agafar-lo.Fa por obrir-lo per si hi ha alguna errada. Hemposattanta faena en cada número!”.

A pel 100

No celebrarà amb especial èmfasi aquest aniversari. “La meua aspiració és arribar almenysalnúmero 100.Aleshores farem un especial amb totes les entrevistespublicades. Hem parlat amb Chomsky, Umberto Eco –del qual vam descobrir la seua faceta menys estudiada, la de divulgador científic–, Edward Wilson,RichardDawkins,el literat Enzensberger, i un bon grapat de Premis Nobel.Amb el número 100 farem festa grossa”.