I no sols hem de mirar cap a les comarques interiors de la província de Castelló, les més afectades per l’abandonament des de fa dècades. “És un fenomen més greu i proper del que sembla. A menys d’una hora de la ciutat de València s’observen ja aquestes tendències negatives. Fixem-nos en pobles relativament importants com és el cas d’Alpont, a la comarca dels Serrans. En deu anys ha perdut el 25% de la seua població; en concret, atenent les dades del cens, que s’han d’agafar amb pinces, el 2007 tenia 828 habitants i ara en té 642. Dues-centes persones menys en una dècada. I n’hi ha casos més greus”.

En aquest context, els professionals del territori volen discutir, des d’un punt de vista crític, quines són les possibilitats reals per a reocupar aquests nuclis. “Sempre s’ha defés el turisme rural com a solució. És cert que és una font important d’ocupació, però no és suficient. No podem permetre que tot el món rural siga una espècie de parc temàtic. Les activitats tradicionals com ara l’agricultura o la ramaderia haurien de ser el pilar fonamental en el medi rural”, considera.

“El que no té sentit”, afegeix del Romero, “és que medis rurals que no són extrems, que estan a prop de la costa, que tenen terra, presenten una situació demogràfica prou pitjor que moltes regions europees gèlides i inhòspites del Canadà, Escandinàvia, Escòcia o el centre d’Europa. I això per què passa? Perquè allà tenen unes polítiques actives per a fixar la població en el medi rural”. Ho explica amb un exemple: “Si jo sóc professor de la Universitat de València i tinc facilitat per anar i tornar del medi rural, valoraré l’opció de triar aquest per a viure. Però ara per ara no és gens fàcil compatibilitzar una tasca professional en aquesta universitat amb un projecte de vida en el medi rural”, apunta.

Luis del Romero.

Polítiques de discriminació positiva
“En canvi, en aquests països hi ha una discriminació positiva molt clara de les polítiques públiques per a viure en un medi rural; bé es dóna un plus econòmic, bé s’ajuda amb mitjans. Per què? Pel valor important de metges, professors i funcionaris com a dinamitzadors socials i creadors de comunitat”, afegeix Luis del Romero.

En aquest seminari multidisciplinari, en què intervenen, entre altres, l’associació Recartografies, dedicada a l’estudi del patrimoni rural abandonat, el Col·legi Professional de Geògrafs i el Col·legi Professional de Turisme, trobem també el professor Antonio Valera, investigador en temes de recuperació del territori rural. Implicat en la rehabilitació integral i sostenible d’una masia quasi abandonada (el Mas Blanco San Agustín, a Terol), ens parla del concepte ecoaldees. Es tracta de formes d’organització que nasqueren “com a reacció a la consegüent saturació poblacional en els principals nuclis urbans, on es desenvolupa una societat cada vegada més capitalista i competitiva”.

“Tot i que el precursor d’aquest moviment fou el socialisme utòpic d’Owen i de Fourier, està inspirat fonamentalment en el Maig del 68. A Espanya trobem les primeres iniciatives d’aquest tipus en les dècades dels setanta i huitanta del segle passat, però ha sigut sobretot poc després de la crisi econòmica i de la crisi de la socialdemocràcia, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, quan s’ha produït un increment en el fenomen de les ecoaldees. No és gran, quantitativament, perquè en ser una cosa dispersa és difícil de quantificar, però sí qualitativament”, explica Valera.

Antonio Valera.

Maximitzar la sostenibilitat
Les ecoaldees suposen “un trencament total amb la dinàmica econòmica general, basada en el treball a les ciutats i en un sistema capitalista, consumista de recursos; al contrari, aposta per un canvi de paradigma, per tornar a viure el més a prop possible dels recursos i maximitzar la sostenibilitat”. Segons la Global Ecovillage Network, aquestes comunitats defenen l’autogestió en matèria educativa, l’autoconsum i un sistema de govern comunalista. A més, es basen en una forma de vida ecològica que busca el mínim impacte sobre el medi ambient.

És factible?, li pregunte. “És possible, però és difícil”, pensa aquest professor. “Hi ha una sèrie de problemes i limitacions importants, sobretot per accedir a les terres de cultiu, ja que poden ser molt cares o perquè és difícil concertar acords de custòdia o de gestió; i a això se sumen els obstacles per a desenvolupar una activitat econòmica a petita escala. Així, per exemple, s’exigeixen una sèrie de normatives higièniques que en realitat estan pensades per a grans explotacions agrícoles i ramaderes que el que intenten és maximitzar els beneficis i són impossibles de complir a xicoteta escala”. “A Alemanya hi ha registrades ecoaldees amb més d’un centenar d’habitants. A Espanya encara no n’hi ha cap tan consolidada”, informa Valera.