Doctora en Sociologia per la Universitat de Londres, Capitolina Díaz ha sigut professora en la Universitat d’Oviedo des de 1992 i presidenta de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues. També ha dirigit la Unitat de Dones i Ciència del Ministeri d’Educació i Cultura; ha sigut consellera de recerca representant a Espanya en la UE; i directora general per a la Igualtat en l’Ocupació en el Ministeri d’Igualtat. Ha participat com a investigadora en més de 15 projectes regionals, nacionals o internacionals, i, producte d’ells, ha realitzat –sola o en coautoria– prop de 100 publicacions. Ha realitzat estades de docència i recerca en diferents universitats americanes, a més d’impartir classe en màsters de gènere a Espanya. Les seues principals línies de recerca són: sociologia del gènere; polítiques públiques d’igualtat; desigualtat i relacions de poder en la família; dona i treball; sociologia de l’educació; i metodologia de les ciències socials.

‘Equilibri entre dones i homes: un valor afegit’ és el títol de la conferència inaugural de les I Jornades Dona i Esport de la UV. Per què l’equilibri com a “valor afegit”? No és simplement el que ha de ser?
Crec que parlar d’“haver de” no ajuda molt. El que compta és allò que hi ha, no tant allò que haguera d’haver-hi. I allò que hi ha és molta desigualtat. Molt poc equilibri entre dones i homes. Poques dones en llocs de responsabilitat i pocs homes amb responsabilitat domèstica i de cures. La idea de “valor afegit” es refereix al fet que qualsevol grup que tinga diversitat humana en el seu interior té més possibilitats de fer millor les seues funcions, d’adaptar-se a qualsevol innovació, crisi o canvi. Tindre un grup, una categoria, una organització, etcètera, composta per dones i homes, i per tant analògica amb la societat, suposa que aquest grup (o el que siga) té un valor afegit respecte a un grup sexualment homogeni.

Quin és el context real en el qual s’ha de moure una dona esportista professional?
No hi ha molta diferència entre l’esport i altres professions, excepte les de cures. L’esport s’ha considerat sempre com una activitat masculina. Una activitat a realitzar per persones que es poden dedicar en cos i ànima a la pràctica professional perquè compten amb qui s’encarrega de les seues necessitats personals i les de la seua família. Persones que no necessiten cuidar les seues criatures, els seus majors, els seus dependents, ni tan sols de si mateixos. El professional és un context en el qual bona part de les activitats que es consideren pròpies de dones no caben. I les dones que vulguen tindre èxit professional han de comportar-se com a homes. Pot ser que algunes dones se sacrifiquen gustosament per la seua carrera professional, però moltes altres preferirien tindre la possibilitat de compatibilitzar la professió amb altres activitats personals, socials, familiars, etcètera. Pot ser que en l’esport, com en altres àmbits professionals, s’haja arribat a un nivell d’exigència que empobreix la vida de les i els professionals limitant a les persones a una monoactivitat quasi excloent.

En l’esport d’elit universitari, segons les últimes dades de la Universitat de València, s’imposa la participació femenina, així com els seus èxits. No obstant açò, molt poques d’aquestes dones es dediquen després professionalment a l’esport. Què ens ocorre?
En el període estudiantil, les joves poden concentrar-se en els estudis i l’esport, i sobreeixir en tots dos camps. Però acabat el període universitari desitgen una vida més completa, amb més opcions i activitats. Desitgen més temps per a si mateixes, per a organitzar una llar, tindre vida social, etcètera. I aquesta ampliació d’opcions és incompatible amb l’exigència de l’esport professional. Ho saben bé, s’han sacrificat per ell molts anys.

És la Comunitat Valenciana una regió amb oportunitats per a l’esport femení professional?
Sens dubte ho és. L’èxit de les nostres esportistes universitàries ho mostra. Però una vegada desapareguda la protecció universitària, és escàs el suport institucional. I més escassa encara la consideració que l’esport femení necessita una atenció i un suport superior que compense els molts anys de sosteniment de l’esport masculí.

Des de la família; els col·lectius socials; el món acadèmic, econòmic, empresarial, polític…, realment s’està fent ben perquè la igualtat d’oportunitats siga efectiva?
És evident que no s’està fent bé, probablement en cap àmbit dels esmentats o no s’estaria reproduint la desigualtat d’oportunitats entre les dones i els homes. Sobretot, es fa poc. Cada persona, una mare, un pare, cada professor, conductora d’autobús, president d’una associació, empresària, etcètera, haguera de ser conscient que hi ha moltes coses que estan en la seua mà cada dia per a afavorir la igualtat d’oportunitats entre dones i homes. 

Les I Jornades Dona i Esport es proposen realitzar una radiografia de la situació actual a través de l’anàlisi del paper que juguen tots els agents implicats en aquest àmbit: acadèmics, esportistes, empreses patrocinadores, mitjans de comunicació i responsables polítics. Sense ànim de tirar-li la culpa a ningú, però tenint en compte que l’esport professional femení està encara a anys llum del seu homòleg masculí, quin és l’error dins d’aquesta cadena?
La pregunta és tan àmplia que respondre-la adequadament requeriria una tesi doctoral. Vivim en societats de predomini masculí gràcies al qual els homes, la qual cosa ells representen i fan és prioritari i acumula la major part dels recursos i de poder. Per a desmuntar aquest sistema i convertir-ho en igualitari, fa falta en primer lloc que es comprenga la importància de la igualtat, el seu valor afegit. I a partir d’ací, com acabe de dir, cada persona, des del lloc que ocupe, pense què pot fer per a millorar la igualtat i ho faça. Per descomptat, la legislació igualitària, la vigilància del seu compliment i el càstig per l’incompliment són centrals.

L’últim esclavó de la cadena són els mitjans, a través dels quals es projecta en la societat la imatge definitiva de la dona esportista, una imatge que sol respondre més a aspectes personals que professionals. Per què continua ocorrent açò? Tal vegada perquè els responsables de la informació esportiva són principalment homes? O potser perquè són homes els majors consumidors d’aquest tipus d’informació? O per ambdues raons?
Sens dubte ambdues raons són part del problema. Els mitjans, en general, reprodueixen els estereotips de la societat en la qual estan i tenen una posició molt poc crítica. Els propis mitjans necessiten revisar les seues posicions en relació a la igualtat. 

Ja per a finalitzar i tornant al tema de la seua conferència, per a aconseguir l’equilibri dins de l’esport, no caldrà aconseguir-ho abans en el conjunt de la societat?
Han d’anar en paral·lel. Alguns àmbits poden avançar una mica en igualtat i uns altres mantindre’s una mica més ressagats, però la societat no és un conjunt de compartiments estancs, o es progressa en general o no es pot aconseguir la igualtat en l’esport. No hi ha més que veure l’escassa repercussió política i efectiva que han tingut els indubtables èxits olímpics de les nostres esportistes en els últims anys.