Carlos Romá Mateo és bioquímic i doctor en biologia molecular i genètica. Investigador en el Laboratori de fisiopatologia de les malalties rares (CIBERer-UV-INCLIVA), també és professor de la Facultat de Medicina i Odontologia de la Universitat de València on dona classes, entre altres, d’una assignatura específica sobre malalties minoritàries. És autor de diversos llibres com La epigenética (Catarata, 2016), ¿Qué sabemos de la epigenética? (CSIC, 2016) i d’altre volum, escrit junt amb l’investigador Raúl Delgado Morales: La epigenética. Cómo el entorno modifica nuestros genes (RBA, 2016). Actiu divulgador, col·labora de manera habitual amb la revista Principia, així com amb altres mitjans i esdeveniments de ciència. Des de fa anys investiga la malaltia de Lafora, un tipus d’epilèpsia hereditària, progressiva i greu.

Les malalties rares, també conegudes com a minoritàries o  poc freqüents són aquelles que afecten menys d’una persona de cada dues mil. L’Organització Mundial de la Salut calcula que entre un 6% i un 8% de la població europea està afectada per una malaltia rara. A Espanya hi ha al voltant de tres milions de persones amb malalties rares.

El càlcul de les persones afectades amb malalties rares és una estimació perquè no hi ha un registre unificat, no?
Es tendeix a unificar. Hi ha registres sanitaris per grups de malalties concretes. Les xarxes europees de referència intenten també pal·liar això i que si els hospitals i centres de referència estan en xarxa siga més senzill per a un sanitari conèixer quina informació hi ha, quins tractaments existeixen, etc. És una idea fonamental, però cal dotar-la de recursos suficients. I també han ajudat molt iniciatives com Orphanet, Eurordis o Feder a unificar tota la informació existent.

Vosté és especialista en epigenètica. Quin paper té aquesta en les malalties rares?
L’epigenètica no és més que un nivell de regulació, una etapa més de complexitat i de com s’organitza la informació genètica. El que passa és que és un nivell de regulació molt important perquè pot ser durador, encarregar-se d’activar o desactivar programes genètics sencers en una mateixa cèl·lula i en tots els seus descendents cel·lulars, però a més és un nivell de regulació que també és reversible. És a dir, per canvis ambientals i per factors externs al mateix organisme i a les cèl·lules, això pot revertir-se, cosa que li dona un gran dinamisme a la informació genètica. En l’àmbit biomèdic té una gran rellevància perquè això explica molt la variabilitat que hi ha entre les persones i la poca correspondència que hi ha de vegades entre els errors a nivell dels gens i la malaltia. Quan es va seqüenciar el genoma tothom es va emocionar perquè es pensava que si llegíem «el llibre de les cèl·lules» sabríem detectar les «errates» i corregir-les. I ara ens trobem amb moltíssims tipus de malalties que no tenen un reflex molt clar en la genètica perquè potser el que està alterat és aquesta regulació epigenètica o tenint una mutació el teu organisme sobreviu molt bé perquè el teu epigenoma ho compensa d’altres maneres. I en malalties rares hi ha molta variabilitat genètica, però sobretot perquè hi ha pocs individus de cada malaltia. L’epigenètica pot ajudar a revelar el perquè d’aquestes diferències si bé encara és una cosa amb la qual estem treballant.

Aquest reduït nombre de pacients, com afecta la investigació? Com s’adapten els assajos clínics a una mostra tan limitada?
Avui dia, gràcies a les associacions de pacients que són fonamentals, les xarxes socials, etc. hi ha més visibilitat i cada vegada s’aconsegueix tindre una mostra més gran però, no obstant això, el problema el continuem tenint. Tanmateix hi ha tècniques estadístiques dirigides a intentar buscar el que és significatiu en un nombre de mostres reduït. Es fan estudis per blocs i el mateix grup de pacients, per exemple, pot servir alhora com a grup control i experimental. Si s’està assajant un fàrmac se li pot donar placebo al pacient 1 i al cap d’un cert temps, el fàrmac, i en el pacient 2 fer-ho a l’inrevés. Així, pots tindre el doble de pacients. També pots fer un seguiment al llarg del temps i és la mateixa persona però en diferents moments. Són tècniques que s’utilitzen en moltes branques i estan pensades precisament per a pal·liar una mostra limitada o amb molta variabilitat, poc homogènia.

Què investiguen en el grup en el qual s’integra?
El director del grup, el professor Federico Pallardó, va començar a estudiar l’estrés oxidatiu, que és un procés natural que es dona en les cèl·lules perquè consumim oxigen i que produeix uns subproductes que, en excés, participen en la malaltia. Rares vegades en són la causa, però sí que és molt comú que en moltes malalties es produïsca un estrés oxidatiu i això, al seu torn, empitjora les coses. Va començar a estudiar alguns models de malalties que eren minoritàries com síndromes progeroides, caracteritzats per un envelliment prematur. Com l’estrés oxidatiu afecta el cicle cel·lular i aquest i la genètica també estan regulats a nivell epigenètic estem estudiant aquests factors i com participen en malalties rares. La meua companya Pilar González Cabo, per exemple, investiga l’atàxia de Friedreich, que és un altre tipus de malaltia rara neuromuscular. Jo, que venia d’una investigació postdoctoral en epilèpsia de Lafora, estudie l’estrés oxidatiu i els factors epigenètics en aquesta malaltia. Les malalties rares són un bon model per a estudiar les errades genètiques i epigenètiques i com són tan poc comuns et donen pistes clau per a entendre la biologia en general. Són com les peces del puzle de la biologia humana perquè tenen errors moleculars en rutes que són totes complementàries i potser un fàrmac que es desenvolupa en el context d’una malaltia rara es pot aplicar a una altra malaltia més comuna o viceversa: en esbrinar els errors genètics d’una malaltia rara podríem usar fàrmacs prescrits per a una altra més comuna.

Com ha afectat l’actual pandèmia a aqueixa investigació en malalties rares?
La nostra investigació no es diferencia de la resta d’investigació biomèdica excepte per tenir molt pocs recursos, tant biològics com financers. Qualsevol que investigue a Espanya ja té pocs recursos. Si a sobre investigues una malaltia molt minoritària, costa molt. La pandèmia ens ha afectat com a tothom. Hem estat mesos sense poder vindre al laboratori, però tots els que participem en l’organisme CIBERer, que depén de l’Instituto de Salud Carlos III, i que és una xarxa virtual de treball, estem tot l’any constantment connectats. Però sí que una vegada a l’any fem una reunió en la qual s’intercanvien idees i enguany es farà en línia. L’any passat em van convidar a la Diputació de Castelló a contar el que fem a l’Institut d’Investigació INCLIVA i és un acte molt divulgatiu, estan els pacients, hi ha molt de feedback, et motiva molt perquè penses «ací continua venint la gent per a veure el què s’avança i no podem aturar-nos». Aquesta part humana la tenim molt present i això, amb la pandèmia, sí que s’ha notat.

En l’estudi de les malalties rares, hi ha major contacte amb els pacients?
Sí, i cada vegada més. Treballar en malalties rares t’aporta una perspectiva de la biomedicina molt social i molt humanista que és pel que a mi m’agrada investigar aquestes coses i estar mà a mà amb els familiars i pacients ajudant-nos mútuament. Les associacions de pacients tenen un paper fonamental. Per exemple, en el Màster de malalties rares que tenim a la Universitat de València s’han anat apuntant pacients o representants de pacients i han acabat participant activament donant xarrades en el mateix màster, amb la qual cosa la retroalimentació és molt bonica. I això que nosaltres estem més des de la trinxera de la investigació, però els metges creen autèntics vincles amb els pacients de malalties rares. Molts són pacients infantils als quals veuen créixer, amb totes les seues dificultats…

Hi ha una major necessitat d’acudir als investigadors per part de les famílies amb algun membre amb una malaltia rara?
Sí, a mi em va impressionar moltíssim fa un parell d’anys una reunió internacional de la malaltia que jo estudie, l’epilèpsia de Lafora, a la qual van vindre també pacients i familiars. Recorde estar assegut en la taula parlant amb pares d’unes pacients amb malaltia de Lafora i, clar, això et dona una proximitat enorme. I vaig conéixer el pare d’una de les donants de les cèl·lules amb les quals nosaltres treballem al laboratori i vaig quedar impressionat perquè parlaves amb ell i era tan expert en l’epilèpsia mioclònica de la seua filla com si fos un metge més.

Llegiu l'entrevista completa al web de Mètode.

Lucía Sapiña. Periodista de la revista Mètode.

Entrevista publicada el 26 de febrer de 2021 al web de la Revista Mètode.