L’escalfament global del planeta afecta especialment oceans i mars. Al mar Mediterrani, els registres oceanogràfics i meteorològics presos in situ juntament amb les observacions més recents des de satèl·lit evidencien un escalfament global estimat entre 0,6 i 1 ^oC durant les tres últimes dècades. En aquest article la professora de la Universitat de València María José López García fa l'anàlisi d’una sèrie de 35 anys d’imatges tèrmiques mensuals en les conques occidentals del Mediterrani. Les dades indiquen un avançament i intensificació de l’estació estival: els estius són més llargs i intensos i els mesos de juny i juliol registren les majors taxes d’escalfament, amb increments de 0,6 ^oC/dècada.

El Mediterrani, un «oceà en miniatura»

El Mediterrani, una mar quasi tancada emmarcada per tres continents, constitueix un escenari singular. Ocupa solament el 0,7 % de la superfície oceànica mundial i el 0,3 % del volum d’aigua, però ha estat considerada per molts autors com un «oceà en miniatura», un laboratori perfecte per a estudiar patrons climàtics i hidrològics, ja que gran part dels fenòmens observats en els oceans es produeixen també al Mediterrani. La configuració de la seua conca, amb grans contrastos topogràfics, i la seua posició intermèdia entre climes temperats i subtropicals fan d’aquesta mar un espai especialment sensible, per la qual cosa ha estat identificat com un dels punts calents (hotspot) del canvi climàtic.

En l’actualitat hi ha acord en la comunitat científica sobre l’escalfament del planeta atribuït a l’increment del CO₂ atmosfèric, especialment evident en les quatre últimes dècades. El Cinquè informe d’avaluació (AR5) del Grup Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC, en les seues sigles en anglès) assenyala un escalfament global de 0,85 ℃ en el període 1889-2012 (IPCC, 2013). A escala planetària, s’ha estimat que entre 1970 i 2010 els oceans han acumulat més del 90 % de l’increment d’energia en el sistema climàtic. L’escalfament global és manifest en la capa superficial fins a 75 m, on s’ha calculat una taxa mitjana d’increment tèrmic de 0,11 ℃/dècada.

Què ens diuen els satèl·lits d’observació sobre el Mediterrani?

A partir dels anys vuitanta, les imatges tèrmiques obtingudes pel sensor Advanced Very High Resolution Radiometer (AVHRR) a bord dels satèl·lits NOAA van proporcionar una visió sinòptica i contínua que complementa els registres in situ. La radiació que registren els sensors es considera representativa de la temperatura superficial de la mar, un paràmetre clau en els estudis climàtics. Amb el temps, s’han sumat altres sensors com el Moderate Resolution Imaging Spectroradiometer (MODIS) que permeten derivar la temperatura superficial de la mar i altres paràmetres oceanogràfics amb precisió.

En els inicis de la teledetecció espacial a Espanya, la tesi doctoral La temperatura del mar Balear a partir de imágenes de satélite (López García, 1991) producte de la col·laboració entre el Departament de Geografia i la Unitat de Teledetecció del Departament de Termodinàmica de la Universitat de València va mostrar el potencial de les imatges tèrmiques per al coneixement de la hidrologia del Mediterrani. Trenta anys més tard –comprovada àmpliament la viabilitat de les imatges– la disponibilitat de sèries d’imatges de qualitat i longitud suficient i la possibilitat de contrastar els resultats amb les dades obtingudes per altres autors, han permès confirmar les tendències assenyalades en anteriors publicacions.

L’anàlisi realitzada en les conques occidentals del Mediterrani constata un ràpid escalfament en les tres últimes dècades, amb una taxa mitjana de 0,03 ℃/any que arriba a valors superiors segons la regió del Mediterrani analitzada. Aquestes xifres concorden amb les publicades recentment per altres autors i confirmen les tendències apuntades en estudis previs referits al pe­ríode 1985-2009 (López García, 2015). L’escalfament al Mediterrani peninsular s’està produint fonamentalment en els mesos de primavera-estiu i tardor, i s’aprecia una tendència clara a l’avançament, prolongació i intensificació de l’estiu.

Les conseqüències de l’escalfament del Mediterrani en aspectes com la pujada del nivell de la mar, la possible alteració dels patrons de circulació marina, l’abundància, distribució i estructura d’espècies marines o la freqüència i intensificació de processos atmosfèrics com les DANA (Depressions Aïllades en Nivells Alts) són objecte d’interès i investigació per part de la comunitat científica. Si bé la causalitat i atribució d’aquestes conseqüències al canvi climàtic continua sent difícil de destriar, existeix un consens creixent pel que fa a l’escalfament, que no és una projecció de futur sinó una realitat evident.

Llegiu l'article complet a Mètode: López García, M J. (2021). How much warmer is the Mediterranean becoming? Thirty-five years of satellite observations. Mètode Science Studies Journal, 11.
https://doi.org/10.7203/metode.11.16693