Primícies mundials és el que trobarem al Centre Cultural La Nau fins el pròxim 15 de gener. Són textos i abundants imatges publicats per la revista satírica La Traca durant la guerra civil espanyola, que han dormit durant dècades als arxius militars; allí s’amagaven després de servir com a proves inculpatòries en els juís sumaríssims oberts contra l’editor, els redactors i els dibuixants del setmanari republicà. Retraten l’alcohòlica verborrea de Queipo de Llano i un Francisco Franco abstret pel plaer sexual que desperten un pomell de plàtans. “Tot eixe material l’hem tret de l’Arxiu de la Defensa i del Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca, el que abans era l’Arxiu de la Guerra Civil”.

Francesc-Andreu Martínez Gallego, doctorat en Història per la Universitat de València, és un apassionat de la premsa satírica valenciana que hui fa realitat el somni llargament perseguit amb el seu col·lega Antonio Laguna. Els dos han recorregut un llarg camí de recerca que es va iniciar en la dècada dels noranta, quan van saber que “a València un editor s’havia fet milionari editant periòdics. Coneixíem la figura de Vicent Miquel Carceller, però no teníem constància d’aquelles dimensions absolutament desconegudes i d’una alçària espectacular. En aquell moment és quan ens vam convéncer que era el moment de fer tasca de formiga. Malgrat el seu elevadíssim tiratge, no hi havia ni tan sols col·leccions anuals d’aquesta publicació que recorre el final del segle xix i principis del xx!”.

–Per què La Traca arriba, en la seua edició castellana del 1933, al mig milió d’exemplars?
–Jo sempre dic que el misteri rau en la seua extraordinària capacitat per a bussejar en la cultura popular valenciana, feta de materialitat, de sàtira bròfega, que és capaç de parlar de sexe i de transformar-lo hortofruiticolament, que és capaç de parlar d’una cosa tan seriosa com la pederàstia, però fent una denúncia des del riure. Això hi ha molt pocs periòdics que s’atrevisquen a fer-ho en les dècades del vint i del trenta. A més, és una publicació republicana, però que no està, si em permets l’expressió, pegant la vara a tothora amb la República; de fet, és crítica amb el mateix sistema republicà. Ara, els dards de La Traca sí que apuntaran contra els privilegis de totes aquelles persones que han estat implicades amb la monarquia. És la cultura popular, la que està contra els privilegis i a favor de la carn, la que és hedonista. Utilitza la sàtira per a tractar assumptes tabú per a la premsa seriosa, temes dels quals l’única manera de parlar és a través de la cultura popular. Hi ha una sintonia realment gran entre La Traca i les formes culturals del 1944 al 1938.

–Quin va ser l’impuls que els va animar a investigar sobre aquesta publicació?
–Un dia que Antonio Laguna fullejava El Almanaque de Valencia del 1933, editat pel diari El Pueblo, va trobar un article a doble pàgina del grandíssim periodista Enrique Malboysson que parlava sobre, segons dia textualment, “el editor que se hizo millonario publicando periódicos en Valencia”. En canvi, era un personatge absolutament desconegut al País Valencià. Ens preguntàvem: “Com pot ser que el major editor de la història del País Valencià no siga conegut pels valencians de finals del segle xx i principis del xxi?”. És com si digueres que a Madrid no coneixen l’editorial Ribadeneyra o Luis Montiel Balanzat, un dels grans editors del Madrid de principis de segle, responsable de la satírica Gutiérrez. Si em permets l’expressió, era un crim que no es coneguera el major editor de l’època, més gran fins i tot que aquestes editorials madrilenyes, almenys en els temps de la República. És el moment en què comencem a recopilar revistes d’hemeroteques i arxius, alhora que investiguem i relatem en revistes científiques l’enorme transcendència de la política periodística, sociològica i cultural de La Traca. Nosaltres anàvem avançant i teníem, no un trauma, però sí la decepció de comprovar que ni La Traca, ni Carceller, ni el moviment satíric que representaven eren rescatats o tinguts en compte per la societat valenciana”.

–Aquesta exposició és el pas definitiu per al reconeixement de Carceller?
–L’oblit és tan espés, tan arrelat, se n’ha parlat tan poc, que calia una espenta molt més vigorosa. En un moment donat ens plantejàrem fer un pas més, i era posar en l’aparador La Traca, Carceller, i tot el món que representaven. Ací és on ha aparegut, per a la nostra sort, la Universitat de València, que ha vingut a donar l’espenta definitiva. Quan el 15 de gener acabe l’exposició, espere poder dir que la societat valenciana es preocupa pel seu patrimoni i coneix molt millor Carceller i la seua memòria.

–Però aquest treball de recerca va més enllà de La Traca.
–Així és. Primer ens donaren una beca de la Universitat, després una de la Generalitat i finalment el Govern també ens atorgà un I+D+i. Gràcies a eixes ajudes no només vam poder aprofundir en La Traca, sinó en tota aquella constel·lació de premsa satírica importantíssima al País Valencià i importantíssima a Espanya, molt oblidada durant el franquisme, reviscolada en els temps finals d’aquest i de la transició i en bona mesura desapareguda posteriorment. La bomba d’El Papus va tindre molt més efecte del que la gent es pensa.

–El 2003, quan comença a treballar a la Universitat de València, s’embarca junt amb el catedràtic de Periodisme Josep Lluís Gómez Mompart en un projecte d’investigació de la premsa satírica.
–Ens adonem de l’enorme rellevància no sols de La Traca, sinó de la premsa satírica, una premsa que tradicionalment havia estat postergada en els estudis sobre periodisme i sobre comunicació, i que abans de l’aparició dels mitjans audiovisuals, i molt específicament de la televisió, és la premsa més llegida. I això perquè és la que més es llig en lectures col·lectives, la que més incidència té. El que volem és incorporar gent que puga fer els seus projectes propis d’investigació a partir d’eixos macros. De fet, al llarg d’aquests anys han eixit tesis doctorals i una dotzena de treballs de fi de màster i de fi de grau, que en molts casos s’han convertit en articles en revistes especialitzades o esborranys de llibres. És una tasca acumulativa que evidentment no ha acabat. Encara no hem aconseguit que el món dels estudis de comunicació li faça el cas que mereix la premsa satírica i el nostre objectiu és aconseguir-ho. De fet, estic convençut que ho aconseguirem.

–Destacaria alguna ferramenta per a portar endavant aquesta anàlisi de la premsa satírica?
–Tenim unes fitxes que hem introduït en una base de dades i la nostra intenció és proporcionar claus perquè puguen treballar amb ella investigadors de tot el món que ens ho sol·liciten. Sabem que les fitxes no sempre s’adapten al mil·límetre a tots els periòdics satírics per igual, però són una base operativa per a copsar analíticament, si no totes, la major part de les publicacions satíriques.

–Quin és el pròxim projecte de recerca?
–El projecte del riure periodístic ha derivat en una nova línia d’investigació que ens permet no abandonar la sàtira. De fet, pot entendre’s com una ampliació del tema anterior: el sensacionalisme fa ús dels elements satírics als quals afegeix els truculents i sexuals. Una revista com La Traca és molt sensacionalista sovint. Pensàvem que era hora de tirar per elevació, d’englobar la premsa satírica en un altre ítem interpretatiu, periodístic, i pense que estem encertant. Ara veurem el resultat. Hem començat a rodar fa poc amb el tema del sensacionalisme, però col·legues hispanoamericans que participen ens confirmen que anem pel bon camí, la qual cosa, com diria l’aleshores rei d’Espanya: m’ompli de satisfacció.