El passat 14 de març es va declarar l'estat d'alarma en tot el territori nacional amb la finalitat de contindre la progressió de la COVID-19. Aquesta emergència sanitària ha posat al col·lectiu de treball social en primera línia d'acció enfront dels efectes socials sorgits per la pandèmia del coronavirus. 

‘La crisi sanitària té un impacte social brutal’, afirma M.ª José Monrós, ‘no sols en els grups socials més desfavorits, sinó també perquè persones que no formaven part d'un sector vulnerable, s'han vist abocades a ell per la seua malaltia o la de la seua família.’ 

A més, la crisi sanitària ha derivat en una crisi econòmica on nombrosos grups socials han començat a patir les seues conseqüències. ‘També comencen a notar aquesta crisi les persones que es troben institucionalitzades en residència (persones majors o amb discapacitat), perquè les conseqüències de la COVID-19 han empitjorat una situació que en algunes d'elles no era la idònia, fent visible la necessitat de treballar en un model d'intervenció sociosanitari, reforçant la coordinació entre el sistema sanitari i el sistema social’, matisa Monrós. 

El confinament de la població amb la condició de frenar l'expansió de la pandèmia ha tingut un impacte emocional important. Han sorgit problemes de soledat i aïllament, especialment en persones que viuen soles o amb una xarxa de suport fràgil, així com en persones cuidadores o en situació de dependència sense suport familiar o en situació de trànsit.

Les dificultats emocionals com la por, la inseguretat o l'ansietat davant els canvis i l'esdevenir han afectat a nombrosa part de la població, incrementant aquests problemes com es manifesta en la síndrome o efecte cabanya. Aquest terme s'utilitza per a parlar de la por d'eixir de casa en temps de coronavirus, un temor molt real i que està lligat al risc de contagi. 

La professora de la Facultat de Ciències Socials assenyala que ‘compartir un habitatge no garanteix la idoneïtat del confinament, amb situacions com les persones en risc per violència, llars monoparentals amb menors sense xarxes de suport, persones en situació de carrer o amb un habitatge inadequat per qüestions d'insalubritat o amuntegament’.

A més, aquesta situació ha pogut agreujar problemes psiquiàtrics (amb trastorn mental greu, de conducta, deterioració cognitiva) i les persones amb dificultats d'addiccions, que ja de per si són un col·lectiu d'alt risc per l'alta incidència de malalties (cardiovasculars, infeccioses com el VIH, Hepatitis…), que condueixen a un sistema immunitari afeblit. Les seues pràctiques de risc (compartir equips d'inhalació, vapeo, tabaquisme o injecció) augmenten el risc d'infecció i propagació del virus.

Així mateix, cal no oblidar altres col·lectius que han patit especialment aquesta quarantena forçosa com la població reclusa, la que viu en centres residencials de majors i/o discapacitat i la de centres d'inclusió, de menors, de salut mental,...

M.ª José Monrós remarca un altre problema que ha provocat aquesta pandèmia i és la dificultat de poder tindre un duel normalitzat a causa de les restriccions sanitàries imposades per a evitar la propagació. Monrós explica que ‘el poder desenvolupar amb normalitat els rituals propis de la nostra comunitat (vetles, cerimònies religioses o rituals familiars...) són molt importants perquè el procés de duel siga normal i no es convertisca en un duel complicat o patològic.’ 

Davant aquesta situació, des del Servei de Treball Social Sanitari dels diferents departaments de salut de la Comunitat Valenciana es va elaborar un Pla d'Emergències Social Sanitària COVID-19, on es recullen les principals línies estratègiques d'actuació.

En aquest context d'emergència sanitària per COVID 19, l'objectiu de la intervenció del Treball Soci Sanitari (TSS) és garantir l'atenció de la població segons les seues necessitats, a més d'articular els recursos de suport social i sociosanitaris que necessiten les persones que han sigut diagnosticades o que requereixen mesures preventives, amb indicació d'aïllament social o confinament en els propis domicilis. 

Per això, s'han definit tres línies estratègiques. La primera fa referència a l'organització del Servei de Treball Social, creant-se equip de contenció en els diferents dispositius sanitaris (Atenció Primària, Unitats de Suport (salut mental) i hospitals.

Per a garantir la continuïtat assistencial i el seguiment d'aquest col·lectiu davant la situació d'emergència actual, s'ha realitzat una valoració de la intervenció preferentment via telefònica o fins i tot de manera presencial quan s'ha estimat amb les mesures de prevenció necessàries per a evitar contagis. 

La segona línia estratègica fa referència a la posada en marxa dels diferents Procediments d'Intervenció social sanitària enfront del coronavirus. 

A través d'un qüestionari de garbellat social, s'avalua la derivació i intervenció del treballador soci sanitari quan no siga possible l'aïllament domiciliari o quan es requerisquen suports externs per al confinament en el domicili. 

La tercera línia estratègica del pla dissenyat reforçarà les xarxes de coordinació amb Serveis Socials comunitaris amb la finalitat de promoure i canalitzar els recursos públics i privats que puguen ser d'interés per a les finalitats del Pla d'emergència social sanitària COVID-19.   

Monrós finalitza destacant la importància que té la intervenció del Treball Social en l'emergència sanitària i social que estem vivint. Els TSS aporten la valoració social, a través del Diagnostico Social Sanitari, el Pla d'intervenció social i la coordinació sociosanitària amb altres professionals i institucions, contribuint així al fet que l'atenció, també és aquests temps de crisi sanitària i social, siga integral, integrada i més equitativa.’