A més, és integrant del Consell Assessor del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Ha publicat diferents investigacions sobre la situació social de les dones a Espanya, la violència de gènere, els joves i la família, i sobre la participació política de les dones. És autora d’una desena de llibres, ha donat conferències per Europa i els Estats Units i va rebre, a la fi del 2019, el Premi Nacional de Sociologia i Ciència Política pels seus més de 40 anys de trajectòria professional. Aquest dimecres va presidir la defensa de la tesi doctoral de Lydia Candelaria González Orta: “Els drets humans de les dones i el moviment feminista transnacional. La CEDAW els seus procediments i els seus procediments i impactes glocals”, dirigida per Capitolina Díaz.

Els objectius d’UNIFEM, ara ONU Dones, són reduir la pobresa entre les dones, acabar amb totes les formes de violència contra elles, contenir la propagació de la sida, assegurar la seua participació econòmica, social i política, i garantir l’aplicació dels drets humans en les dones. L’eclosió del feminisme en els últims anys ha influït en aquests assumptes? Com?

Un dels objectius clau d’UNIFEM era el desenvolupament de les capacitats laborals de les dones, un tema clau de les feministes des del començament dels anys 60 i 70. Un altre tema molt important era la lluita contra totes les formes de violència contra les dones. Jo crec que sí que hi ha una relació estreta entre els treballs en general de Nacions Unides i els canvis, i en particular d’UNIFEM i el moviment feminista a nivell internacional.

Cap a on camina en els pròxims anys la Sociologia de Gènere, de la qual vostè és experta?

Hi ha una gran diversitat de temes i de perspectives. Es va començar amb el que es deia estudis de la dona, llavors era estudiar sobretot les discriminacions patides per les dones en el treball, en l’educació, en el matrimoni, en la família… Ara s’ha enriquit més i es parla molt més en positiu sobre assumptes que cal aconseguir. Hi ha una branca important de la Sociologia de Gènere que s’ha vinculat amb els estudis d’orientació sexual i això ha tingut i està tenint bastant desenvolupament.

Considera que s’ha avançat en matèria de gènere o encara estem en el principi d’una revolució?

Crec que s’ha avançat molt, els estudis de gènere estan bastant assentats. En les àrees tècniques i científiques crec que la perspectiva de gènere està menys desenvolupada. Al nostre país, ha sigut en la Sociologia on més va començar, en Ciència Política i Sociologia, i després en Dret i Història. Per exemple, en els campus americans ha sigut en Literatura, sobretot, on van començar els treballs feministes. Cada país i cada circumstància influeix, però jo crec que els estudis estan bastant assentats i sobretot a mi m’interessa molt des de la perspectiva del prestigi acadèmic, la qual cosa va ser molt difícil de fer valdre inicialment.

En el món acadèmic, del qual vostè prové, aquest canvi social, com ha plasmat la irrupció del feminisme?

Les universitats són de les institucions que més s’han resistit a l’entrada de les dones. Són institucions amb molts anys d’experiència, molt jeràrquiques, estructuralment conservadores. A les dones, en general, els ha costat molt primer que les hi deixaren entrar. A Espanya cap a 1910 es va permetre l’entrada en condicions similars a les dels homes, encara que abans hi havia alguna excepció, si bé havia de ser molt estudiada. Donada l’antiguitat de les universitats, la incorporació de la dona en condicions normals ha sigut molt recent.

I en els càrrecs directius?

La dona ha arribat més tard als graus més alts del professorat i també al reconeixement de la categoria del professorat. No obstant això, el nombre de dones és molt de menor del que correspondria en les categories professionals més altes. Va ser a partir dels anys 80 quan va haver-hi una entrada massiva de dones estudiants i això ha suposat un canvi interessantíssim en les universitats espanyoles, si bé la incorporació al professorat ha anat més tardana. En els nivells de l’autoritat i la representació simbòlica la presència de la dona encara es resisteix.

És una resistència que per exemple els cinc principals partits de l’estat espanyol fins fa un mes estaven liderats per homes i les seues candidatures a les eleccions també?

En la política la situació és similar a la universitat. Primer a les dones se’ls va dificultar votar, després van haver d’aconseguir el dret al vot, ara lluitar dins de la participació política la representació, la dignitat i el comandament. Hi ha una cosa molt interessant de la política democràtica i és que una vegada que es va donar el vot a les dones, aquestes van començar a influir. Recentment, els partits s’han vist en la necessitat de tindre representació de dones en les institucions i en els òrgans de poder perquè els votaren, ja que és un factor vist amb simpatia per l’electorat. La resistència dels partits o de les universitats és fruit de la resistència que tenim dins per centenars d’anys de socialització en què l’autoritat i el poder han sigut masculins.

Hi ha una bretxa generacional entre les dones joves i les més majors?

Estic molt sorpresa i alhora molt contenta d’aquest ressorgir del feminisme entre les dones i els homes més joves, és a dir, en els instituts, en les universitats... Les manifestacions del 8 de març, a Espanya, en aquests tres últims anys han sigut espectaculars i sobretot molt mogudes per la gent jove. Potser no han sigut organitzades per les dones més joves, però han sigut tremendament animades pels grups de dones i homes de menor edat. Em sembla interessant veure que molts d’aquests grups tenen línies, maneres d’actuacions diferents i innovadores, un poc esvalotades i que a vegades no es corresponen als treballs que jo faria en aquest moment, però em semblen magnífiques.

Pot la irrupció a Europa dels partits d’ultradreta significar una reculada en els avanços en matèria d’igualtat aconseguits en els últims anys?

Em costa creure que hi haja una reculada, però que de veritat ho estan intentant, sí. Un dels trets del que nosaltres diem els partits més conservadors o més reaccionaris és no reconèixer la igualtat de les dones i la necessitat de fer realitat aquesta igualtat. La tradició del pensament conservador ha sigut mantindre les dones apartades en un segon pla, amb unes obligacions i responsabilitats, en la no participació en assumptes públics i polítics. En fi, el pensament tradicional, i d’això sabem molt al nostre país. I en la política reaccionària un dels seus factors clau ha sigut tindre les dones sotmeses.

Com és la seua relació amb la Universitat de València? Ha fet alguna investigació conjuntament amb aquesta institució acadèmica?

Hi he vingut molt, encara que m’hauria agradat vindre més. He estat en tribunals de tesis doctorals i també en la presentació d’un llibre meu sobre la família espanyola en el qual va participar Carmen Alborch. Recorde amb molta simpatia aquell acte, en la zona històrica de la Universitat de València. Va ser un acte fantàstic. També he col·laborat amb professores com Capitolina Díaz i Manuel Ferrer, entre altres persones.