- Què és el perfeccionisme en el treball? Es pot diferenciar entre un perfeccionisme saludable i un altre de perjudicial?

- Quan busquem la definició de perfeccionisme, no deixa de sorprendre’m observar que moltes vegades es defineix com una qualitat, encara més, la qualitat de voler ser perfecte.  Però no es pot ser perfecte, això és un contrasentit. La perfecció no existeix, perquè no la podem definir. Què és realment perfecte, tot, res.  Em preocupen aquestes definicions, ja que la població en general i el perfeccionista en particular continuen veient el fet de ser-ho com una qualitat, com una cosa positiva, i així quan algú es defineix com a perfeccionista ho fa amb un cert orgull: "és que jo sóc molt perfeccionista", i amb això vol dir que és treballador, detallista, minuciós i una persona amb estàndards molt alts en la vida. Però no totes les persones amb aquestes qualitats són perfeccionistes.  El perfeccionista és un esclau de la perfecció. Intentar ser perfecte no és, en cap cas, saludable.

El perfeccionisme és una esclavitud en qualsevol àrea de la vida i, per descomptat, en la laboral.

- Què origina el perfeccionisme perjudicial, a què es degut?

- Les persones amb tendències perfeccionistes pateixen més que les altres, perquè el perfeccionisme mai no queda assaciat. El perfeccionista és un etern insatisfet de la vida. Necessiten ser els millors en tot, i si s’equivoquen o fracassen en alguna cosa és un vertader drama. Tenen una vertadera fòbia a cometre errors. Però no solament això; el perfeccionista mai no està content amb el resultat del que fa, perquè podria haver-ho fet millor, i a més si aconsegueix un èxit en alguna cosa, en gaudeix durant molt poc de temps i no se sent agraït per això, perquè té tantes línies en la seua vida en què vol aconseguir la perfecció, que immediatament agafarà un altre camí, a més li llevarà importància i no s’ho reconeixerà, perquè sempre podria estar millor.

- Hi ha alguna relació entre l’estrès i l’ansietat i les persones massa perfeccionistes?

El nivell d’ansietat, angoixa, tristesa, frustració i fins i tot depressió és més alt entre les persones perfeccionistes.  A ningú li agrada fracassar, ni equivocar-se, però al perfeccionista l’horroritza.  Els perfeccionistes no admeten els errors, ni els fracassos; en aquest sentit, és poc probable que aconseguisquen l’èxit. I si l’arriben a aconseguir no l’identificaran com a tal, ja que mai no n’hi haurà prou per a ells.

- Hi ha alguna relació entre la procrastinació i/o  la paràlisi que impedeix realitzar les tasques i les persones massa perfeccionistes?

- És molt fàcil que el perfeccionista no arribe a cap lloc; té tanta por de fracassar, que moltes vegades prefereix no començar, o si comencen, hi ha la possibilitat que es retiren al menor obstacle o sospita d’error o fracàs. Els perfeccionistes prefereixen no fer les coses, davant la possibilitat de no poder fer-les perfectes. Els costa admetre el risc perquè en aquest està present la possibilitat de fracàs. Així és impossible aconseguir objectius, o aconseguir metes.

El perfeccionista sempre es posa metes irracionals impossibles d’aconseguir i rebutja el fracàs i l’error, a més de ser incapaç d’aprendre’n, ja que no pots aprendre d’alguna cosa que rebutges i negues, això li genera una gran quantitat de sofriment i dolor, i arriba a paralitzar-se. La por subordina la vida del perfeccionista.

- Com sabem que ens trobem davant una persona massa perfeccionista i com ens pot afectar en la nostra feina?

- Més que identificar els altres perfeccionistes, el primer seria preguntar-nos si nosaltres ho som. Si t’enfonses amb facilitat per errors o xicotets fracassos. Si les coses ixen com tu volies, et valores, i si no és així, et deprecies. Si t’exigeixes massa i exigeixes massa als altres. Si per a tu mai no n’hi ha prou, i mai no està tan bé com t’agradaria. Si et compares amb els altres contínuament en negatiu i t’importa excessivament l’opinió dels altres. No et cuides, treballes massa, sents ansietat i estrès. T’obsessiones per les coses, ho vols controlar tot i sovint et sents insatisfet. Possiblement ens trobem davant un perfeccionista. I les mateixes característiques trobaràs en els altres perfeccionistes. Els perfeccionistes solen ser igual d’exigents amb els que els envolten que ho solen ser amb ells; en aquest aspecte, en molts casos la convivència es fa complicada. A més, tenen una gran tendència a comparar-se amb els altres, i sempre per sota, la qual cosa els genera sentiments d’enveja, gelosia i frustració. El perfeccionista sol ser tremendament controlador, no confia en ningú i li costa delegar, solament ell seria capaç de fer les coses perfectes, encara que mai no ho aconsegueix, és clar.

- Pot afectar aquest perfeccionisme mal entès els treballadors en la seua vida personal fora del seu lloc de treball? De quina manera?

- Als perfeccionistes els resulta molt difícil gaudir de la vida. Normalment posen l’atenció en el que no tenen, en allò que els falta i en allò que no és perfecte en les seues vides. I res és perfecte en les seues vides. Ni en les vides d’ells, ni en les vides de ningú, però això no ho veuen; al contrari, pensen que els altres i les seues vides són perfectes, el que  els genera molta frustració.

Els perfeccionistes solen tenir gran quantitat de creences limitants i tòxiques, amb una gran càrrega de rigidesa. Aquesta falta de flexibilitat es converteix en un enorme obstacle per a sortir-se’n en la vida en qualsevol sentit. Per al perfeccionista només hi ha un camí, les coses han de ser així, i no poden ser d’una altra manera. Amb aquest grau de rigidesa, qualsevol vent el tomba amb facilitat.

- Quin consell donaries a les persones que són excessivament perfeccionistes?

- Desfer-se del perfeccionisme no és fàcil.  Pot arribar a ser una vertadera addicció. Les persones amb tendències perfeccionistes han d’estar molt atentes, posseeixen una legió de pensaments negatius que les col·loquen una vegada i una altra en el camí del perfeccionisme. Ser perfeccionistes els fa patir, i intentar no ser-ho també. Creuen que entraran en el caos. Recordem que en això han depositat la seua vàlua personal i l’autoestima.  L’esforç del perfeccionisme és brutal, però l’esforç per no ser-ho no és menor.  És fàcil dir a un perfeccionista que deixe de ser-ho. És difícil que ho aconseguisca, si no se li presenta una taula de salvació. I aquesta és l’excel·lència.  Quan dic a un perfeccionista en consulta que deixarà de ser perfeccionista per a ser excel·lent, i li explique en què consisteix, normalment sent un gran alleujament.

L’excel·lència consisteix a fer a cada moment les coses tan bé com es puga amb els recursos i oportunitats de què disposem i tenint en compte les circumstàncies del moment, les internes i les externes.

- Alguna recomanació per a promoure pràctiques laborals que posen fi al perfeccionisme desbordat.

- Indubtablement, una persona no farà la mateixa feina, ni possiblement amb la mateixa qualitat, a les nou del matí que a les vuit de la vesprada, després d’estar tot el dia treballant, però si a cada moment està donant tot el que té per la feina que està fent, el seu treball serà excel·lent a les nou del matí i a les vuit de la vesprada. Quan tinc en compte les meues circumstàncies, estic tenint en compte la meua humanitat. Els éssers humans ens equivoquem, ens cansem, ens esgotem, ens distraiem, tenim emocions que ens afecten, ens confonem, cometem errors i fracassem. Per això som humans.  I gràcies a això aprenem i creixem.  Si ets un perfeccionista, en primer lloc hauries de reflexionar sobre per què tries el perfeccionisme en la vida. Potser penses que és l’única manera de ser valuós, capaç, intel·ligent, important o d’aconseguir l’aprovació i el reconeixement dels altres. Si és així, vol dir que aquestes coses són molt importants per a tu. No has de renunciar-hi necessàriament. Un vegada que descobrisques les raons del teu perfeccionisme, embarca’t en l’excel·lència, que aquesta t’ajudarà a poder sentir el que vols sentir, sense el sofriment que et provoca la perfecció.Amb l’excel·lència obtindràs el millor dins del que és possible, i trobaràs la millor solució possible a un problema en un moment donat, tenint en compte les circumstàncies internes i externes d’aquest moment.

L’excel·lència reconeix la nostra humanitat. El perfeccionisme només mira cap a la meta i es perd el camí. L’excel·lència és el propi camí i et permet gaudir-ne. L’excel·lència abraça els possibles errors i fracassos que es puguen donar en la teua vida, de fet són una part imprescindible del procés. Gràcies a aquests podem aprendre i créixer.

L’excel·lència permet als perfeccionistes continuar fent les coses tan bé com siga possible, però alhora els lleva la pressió, els asserena i els tranquil·litza, i els permet ser excel·lents en el que fan. 

L’excel·lència ens ajuda a acceptar les nostres limitacions amb humilitat, i ens anima a millorar, aprenent cada dia.

Escriure el que per a tu seria excel·lent, considerant les circumstàncies del moment, pot ser de gran ajuda.  Deixar anar la perfecció i adoptar l’excel·lència en la vida, és vertadera medicina emocional. No hi ha res de més perfecte que l’imperfecte ésser humà.

Entrevista realitzada per l'OPAL - Observatori

d'Inserció Professional i Assessorament Laboral de la Universitat de València.

Més informació de Marisa Navarro:

http://marisanavarro.com