Durant la sessió solemne varen actuar com a padrins els professors Sonia Mattalia i Josep Lluís Sirera. El rector, Ramon Lapiedra, va dir: “Doctor Ernesto Cardenal, gràcies per tot el que ens heu donat com a poeta i com a lluitador per un món millor. Gràcies també per haver acceptat la nostra distinció i per ser hui ací amb nosaltres. D’ara endavant formeu part del nostre claustre de doctors i compartim així amb vós els nobles anhels d’uns pobles solidaris, lliures i en progrés”.

Ernesto Cardenal Martínez (Granada, Nicaragua, 20 de gener del 1925) va ser un poeta, sacerdot, teòleg, escriptor, traductor, escultor i polític nicaragüenc de fama mundial, sobretot, per la seua obra poètica, que li va ser mereixedor de diversos premis internacionals. Era reconegut com un dels més destacats defensors de la Teologia de l’Alliberament a Amèrica Llatina.

Va estudiar primer a Managua, i de 1942 a 1946, literatura a Mèxic. Va cursar quatre anys a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universidad Nacional Autónoma de México. Més tard, de 1947 a 1949, continuà els seus estudis a Nova York i viatjà entre 1949 i 1950 per Espanya, Suïssa i Itàlia.

Al juliol de 1950 tornà a Nicaragua, on va participar en la Revolució d’Abril de 1954 contra Anastasio Somoza García. El colp d’Estat va fallar i va acabar amb la mort de molts dels seus companys i amics. El 1957 Ernesto Cardenal va entrar a l’abadia trapenc de Nostra Senyora de Getsemaní (Kentucky, Estats Units), on va conèixer el monjo escriptor nord-americà Thomas Merton, qui era mestre de novicis. El 1959 abandona el monestir per estudiar teologia a Cuernavaca (Mèxic).

Cardenal va ser ordenat sacerdot a Managua el 1965 i després va fundar una comunitat cristiana, quasi monàstica, a una de les illes de l’arxipèlag de Solentiname, al llac Cocibolca. Allí va escriure el famós llibre L’Evangeli de Solentiname, i va fundar una comunitat de pescadors i artistes primitivistes que es va fer mundialment famosa. Cardenal passava les vacances a aquestes illes, on llegia les obres completes de Rubén Darío, escrivia o dirigia la missa de Setmana Santa a la petita església de la localitat.

El 1971 viatjà a Xile, on es va reunir amb el president Salvador Allende. Segons explicava Cardenal, la seua visita al país sud-americà es va produir el mateix dia en què va arribar la notícia del Premi Nobel de Literatura per a Pablo Neruda, poeta xilè de qui el nicaragüenc sempre va reconèxer una gran influència en la seua obra, de la qual li va costar “deslliurar-se’n”.

Partidari d’una “revolució desproveïda de venjança”, Cardenal va col·laborar estretament amb el Frente Sandinista de Liberación Nacional en la lluita contra el règim de Somoza, i va ser nomenat ministre de Cultura el mateix dia de la victòria de la Revolució Nicaragüenca, el mes de juliol del 1979. Va ocupar aquest càrrec fins al 1987, any en què el ministeri va ser tancar per raons econòmiques.

Cardenal va abandonar el FSLN el 1994 en protesta contra la direcció de Daniel Ortega, i més tard va donar el seu suport moral al Movimiento Renovador Sandinista (MRS) durant les eleccions del 2006, igual que altres destacats literats nicaragüencs com ara Gioconda Belli i Sergio Ramírez, fundador del MRS.