Invisible, oculta, recòndita, amagada, etèria, misteriosa. La no presència de les dones en l’imaginari col·lectiu produeix una Història “rara, irreal, desnivellada”. Així ho descrivia, ja al principi del segle passat, una de les màximes referents del feminisme: Virginia Woolf. Però... què crea l’imaginari col·lectiu?

Segons el filòsof Edgar Morin, els imaginaris col·lectius són les idees i imatges que serveixen de relleu i de suport a les altres formes ideològiques de les societats, com els mites polítics fundadors de les institucions de poder. Fem un exercici d’imaginació: a qui veiem quan pensem en poder? A qui veiem al cim d’institucions com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o l’Agència Europea del Medicament?

A priori, es podria dir que la majoria imaginem homes blancs encorbatats. Però, si fem una radiografia ràpida al personal sanitari, per posar un exemple, veiem que aquesta representació no s’ajusta a la realitat. A Espanya, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del final de 2020, quasi el 80% de persones que treballen en activitats sanitàries són dones. Per què hi ha, doncs, aquest desajust? Es correspon la realitat mediàtica i audiovisual a la realitat social i palpable?

Alguns estudis demostren que les científiques no han tingut el suport ni la representació que mereixien si es compara amb la tasca que han realitzat al llarg dels segles. En el context pandèmic actual, on la malaltia com a concepte i reflex està més present que mai, ens pot vindre ràpidament a la ment la imatge d’un metge. Sí, un metge. Segons un estudi de Rofes i Cano (2014), la fotografia del metge l’associem generalment a la imatge de la infermera. Sí, una infermera. Els tòpics encara persisteixen i, no obstant això, la representació de les dones tant en l’àmbit sanitari en particular com en l’àmbit científic en general continua sent inferior a la dels homes.

Per començar amb un exemple gràfic –mai millor dit–, un estudi recent dirigit per Martí Domínguez, del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació i docent de la UV, conclou que les vinyetes publicades als mitjans sobre la pandèmia representen de manera errònia la realitat social dels i les professionals de la salut. Segons la investigació, les metgesses tenen una representació del 5% en les il·lustracions. I no només això, sinó que quan apareixen els dos gèneres –homes i dones– del personal sanitari, són elles les que compleixen un paper passiu, a més de la sexualització que encara pateixen en aquest tipus de figures.

Però seguim amb Morin. Ja en 1956, el filòsof va plantejar que en una pel·lícula cada pla es converteix en un símbol particular al qual s’associen nous símbols. És a dir, tota imatge és una abstracció i que tota imatge representa un símbol concret, que al seu torn crea nous significats. Basant-nos en aquesta afirmació, es pot dir el que moltes teòriques i teòrics han confirmat al llarg de l’últim segle: el cinema és un constructor clar de la realitat social. Els autors Bordwell i Thompson en el seu llibre L’art cinematogràfic també segueixen aquesta línia: “[Les pel·lícules] ens proporcionen oportunitats d’exercir i desenvolupar la nostra capacitat de prestar atenció, d’anticipar-nos als fets futurs, d’extraure conclusions i de construir un tot a partir de les parts”.

En el cine veiem científiques exercint rols importants? O, de la mateixa manera que ens imaginàvem senyors encorbatats al capdavant de l’OMS, ens imaginem senyors amb bata i ulleres en les cintes de ciència ficció? El 1983, el professor de la Universitat de Harvard David Wade Chambers va dissenyar el DAST (Draw a scientist test), una prova en la qual l’alumnat de primària de diferents països havia de dibuixar un/a científic/a, per després veure quins estereotips s’associaven a la imatge de la comunitat científica. En el primer estudi, dels quasi 5.000 estudiants que van fer la prova, només 28 xiquetes –i cap xiquet– van dibuixar una científica.

Les científiques en el setè art

De la mateixa manera que cada vegada més la presència de dones en àmbits científics és més gran, també les científiques apareixen més en el cine, concretament en el cine de ciència ficció. Fanny Petit, investigadora del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials de la UV, ha analitzat el paper de la dona en aquest tipus de pel·lícules. “Hem de separar entre abans i després de Contact (1997). Tampoc és que hi hagi de basar-se en aquesta data exacta, però sí que és veritat que en les pel·lícules posteriors a aquesta pel·lícula de Robert Zemeckis hi ha un tractament diferent”, explica l’experta.

En els films anteriors, el paper de les científiques era secundari, de suport al protagonista que normalment era un home. Són diversos els exemples que cita l’autora: “En les pel·lícules de 007, el suport de James Bond és una física nuclear... clar, una tia bona física nuclear. Un altre exemple és El Sant (1997), on van darrere d’una font d’energia i la científica és la xica, però torna a tindre el paper de suport del protagonista. En aquest cas, es tracta d’una xica dèbil, que estava malalta, sempre és ell qui la va salvant... Un altre cas semblant és Reacció en cadena (1996), en la qual Keanu Reeves és un estudiant de doctorat i la seua companya, Rachel Weisz , sembla que està al mateix nivell d’estudis i coneixement, però ella és qui va darrere d’ell i qui l’ajuda a investigar ... En aquest cas són els dos protagonistes científics, però ell porta sempre la veu cantant”.

Però en Contact el conte canvia. Ací la científica és, per primera vegada, la protagonista de la seua pròpia pel·lícula. Aquesta adaptació del llibre de Carl Sagan està inspirada en una amiga de l’autor que treballava en el projecte SETI (search for extra terrestrial intelligence). En aquest cas, va ser Jodie Foster l’encarregada de donar vida al personatge principal. No només és la protagonista, sinó que lidera un grup d’investigadors i la pel·lícula reflecteix les dificultats per les quals ha de passar una dona en l’àmbit científic en els noranta, una cosa inèdita fins al moment.

No obstant això, aquesta pel·lícula tingué un clar antecedent pel que fa al paper de les científiques en el setè art: la saga de Parc Juràssic. La paleobotànica, interpretada en la primera cinta (1993) per Laura Dern, ja no és la típica xica que va darrere del protagonista, sinó que és proactiva en tota la pel·lícula i té la seua pròpia forma de treballar. “En la primera entrega encara compleix el paper de reforç del científic, que va en sintonia amb les pel·lícules de l’època en què hi ha aquesta dualitat entre els homes i les dones, però el personatge de la paleobotànica va ser una de les primeres científiques que es va posar al capdavant de les seues pròpies decisions en el cine de ciència ficció”, comenta Petit.

Ella creu que “gràcies a aquestes dues pel·lícules els personatges de científiques en el cine han millorat i evolucionat bastant”, però és conscient que encara queda molt de camí per recórrer. Per esmentar alguns casos més recents, Petit cita l’univers cinematogràfic de ficció que ha batut tots els rècords a la taquilla: Marvel. “En els Venjadors, a banda de les superheroïnes com Capitana Marvel o la Viuda Negra, apareix una científica que té un laboratori de biotecnologia, que és qui després crea el personatge de Visió. També està Shuri, la germana del protagonista de Black Panther, i encara que són personatges molt secundaris dins de tot l’univers, són clau per solucionar algunes de les trames més importants”.

Com ella mateixa comenta, això no vol dir que tot siga de color rosa. Només cal fer un petit exercici per veure si ens recordem dels noms d’aquestes dues científiques o veure si ens recordem dels noms dels superherois. “Si ens fixem, en el cas de la pel·lícula Black Panther s’estableix aquesta contraposició en els germans entre ell, guerrer, i ella, científica. Encara sembla que la xica és qui ha d’estar a un costat i, al seu torn, algú a qui enfrontar-se com a personatge, com un espill”, reflexiona la investigadora. El mateix passa amb el personatge de l’astrofísica Jane Foster –interpretat per Natalie Portman en les pel·lícules de Thor– ja que torna a ser evident el contrast entre ell, guerrer i déu i ella, científica i humana.

Deixant de banda la ciència ficció, veiem personatges de científiques en altres gèneres cinematogràfics? Fanny Petit assenyala que on més dones es representen en aquest sentit és el dels biopics o en els docudrames. Això ho podem trobar en Figures ocultes (2016), la cinta que narra la història de tres científiques afroamericanes que van treballar per a la NASA en els seixanta. Un altre exemple són les diverses adaptacions que s’han fet de la vida de Marie Curie, però Petit comenta que “depèn molt de si la pel·lícula està encaminada a explicar la part científica o en realitat, el que es pretén és centrar-se en la part personal de la científica... en aquest últim cas no avancem, perquè el que interessa és albirar seus mèrits professionals”.

“És un mal endèmic del cine. Encara costa molt trobar pel·lícules en què la protagonista siga una científica”, sentencia l’experta. És possible imaginar que en films on l’escenari és un futur distòpic –un clàssic en la ciència ficció–, les dones tindran més força, però no és així. Per il·lustrar-ho amb un cas concret, en Intel·ligència artificial (2001) de Spielberg, ambientada en un futur amb robots, el paper de la dona és el de la mare del protagonista i el pare és el científic. Com comenta la investigadora, “és com si la dona només poguera exercir l’únic paper de mare i no de mare i científica, com sí que passa amb el pare”.

Els mitjans, els altres constructors

“En un sentit ampli, podem concebre la comunicació de masses com la producció institucionalitzada i la difusió generalitzada de béns simbòlics per conducte de la transmissió i l’acumulació d’informació”. Així va expressar en els noranta el sociòleg John Thompson com els mitjans influïen en la construcció social de la realitat. Per tant, sí, es pot dir que els mitjans són, juntament amb el cine, els altres creadors d’allò que ens envolta.

Segur que han estat moltes les vegades que has sentit allò de “si no ix als mitjans, no existeix”. És una de les claus d’aquest segle i moltes personalitats polítiques ho saben. Ixen les científiques en els mitjans? Les veiem habitualment en platós de televisió, concedint entrevistes en ràdios o explicant un nou avanç en els diaris? En aquest últim any, resta dir que la comunitat científica ha guanyat un protagonisme evident arran de la pandèmia.

Maria Iranzo i Guillermo López, investigadors del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació i professors de Periodisme a la UV, han publicat un estudi en el qual analitzen com els mitjans generalistes han representat als científics i les científiques convertits en referents socials durant la primera onada de la COVID-19 a Espanya. L’article presenta resultats interessants, ja que ressalta que aquestes personalitats científiques no només s’han convertit en fonts habituals, sinó que de vegades les protagonitzen: els mitjans han prestat atenció a les seues declaracions, la seua estètica i el seu estil de comunicació.

No obstant això, una de les futures línies d’investigació que planteja l’article és per què hi ha una forta desigualtat de gènere pel que fa als referents estudiats: dels 27 referents esmentats en les peces informatives, tan sols cinc són dones: María Blasco, Margarita del Val, Inmaculada Casas, Teresa Moreno i Hermelinda Vanaclocha. “Una hipòtesi que plantegem per explicar aquesta desigualtat és el descens del criteri a l’hora de buscar la paritat en les fonts”, explica Maria Iranzo.

De fet, l’agència de notícies científiques SINC va organitzar uns debats –que estan disponibles al seu canal de YouTube– sobre com havia estat el tractament mediàtic general durant els primers mesos de la pandèmia. Entre les reflexions dels propis periodistes, quan parlaven de la cobertura d’El País, l’agència EFE o la pròpia SINC, reconeixien que havien baixat el nivell d’exigència a l’hora de buscar la paritat en les fonts. Indirecta i involuntàriament, havia primat més el contingut que qui donava la informació.

Les rutines periodístiques, per tant, han contribuït i contribueixen a la desigualtat de gènere en les fonts científiques? Així és, com han demostrat moltes teories i articles científics de comunicació sobre aquest leitmotiv en el periodisme científic. A més, és notori el fet que apareixen molt més en informació que en opinió. Com explica Iranzo, “en el nostre estudi hem vist que El País o eldiario.es sí que han donat més veu a les científiques com a columnistes, però per desgràcia aquesta no és una tendència general i són molt poques les dones en ciència que donen la seua opinió en temes dels quals són expertes”.

En aquest sentit, l’experta i professora de Periodisme assenyala que és bo que les científiques siguen proactives: “Un exemple clar d’això és Margarita del Val, que participa en seminaris, atenga molta gent... el problema és que quan una font es dóna i és fàcil d’aconseguir, els mitjans tendeixen a quedar-se únicament amb aquesta científica perquè no busquen més i es relaxen, encara que hi haja molta més gent igual de vàlida”. No només això, sinó que l’autora de l’estudi comenta que també ajudaria que des de les institucions afavoriren o promocionaren a les seues expertes, ja que com a organismes públics o privats seria interessant que buscaren aquesta paritat que encara no és una realitat.

No obstant això, un altre dels factors que influeixen en aquesta persecució de la paritat de gènere en les fonts científiques és si la direcció de les institucions i mitjans està conscienciada. “Si hi ha un director o directora que no està molt sensibilitzat amb el tema, segurament no hi haja aquest grau d’implicació, per això és important que en els alts càrrecs hi haja persones que tinguen clar que la paritat ha d’estar”, diu Iranzo. Ella, que a més treballa en el departament de comunicació del Parc Científic de la UV, té la sensació que les científiques –i les dones en general– són molt exigents amb si mateixes, “ens costa molt llançar-nos com a portaveus o expertes perquè històricament aquest no ha estat el nostre espai”. Per això, l’autora també destaca que és important que des de les institucions animen a les seues expertes a parlar, a ser més visibles.

Una implicació universal

Tant Petit com Iranzo han arribat a la mateixa conclusió al llarg de les seues carreres estudiant la representació de les dones, en aquest cas, de científiques: “La igualtat entre homes i dones i la seua visibilitat a la comunicació i divulgació científica és una tasca conjunta, hi ha d’haver intenció per part de tots”. Des de qualsevol àmbit, amb més o menys visibilitat, s’ha de remar en la mateixa direcció, ja siga en el mediàtic, el cinematogràfic, l’institucional o en el dia a dia.

És més, un altre dels espais en què és primordial que la paritat de gènere en la ciència siga patent és en l’educació més primària. Petit, que també treballa en un institut de secundària com a professora, reflexiona sobre el cine en el seu paper didàctic: “Si des del ministeri proposen una edat mínima per veure certes pel·lícules, és perquè saben que del cine s’aprèn, i si hi apareixen models d’igualtat, els xiquets i les xiquetes obtindran un aprenentatge, però si no posen res, evidentment no l’obtindran.

Així, són moltes les formes en les quals es pot fomentar la presència de les dones científiques fins arribar a la mateixa representació que els seus companys. Les expertes són conscients que cal temps i implicació i, tot i que s’han aconseguit molts èxits en la comunitat científica, la seua representació en termes d’igualtat de gènere encara no és una realitat. Tot i això, les dues es mostren optimistes. Com conclou María Iranzo, “és un treball de periodistes, d’institucions, de càrrecs de direcció en totes les esferes, de docents... en fi, es tracta d’una implicació universal”.