L’obra té l’origen en la preocupació de l’autor per un fet ocorregut al començament de la transició: certes figures, provinents del franquisme i que ocupaven posicions clau en el primer Govern d’UCD, van donar ordre de cremar la pràctica totalitat de la documentació conservada en arxius policials de la Guàrdia Civil i d’altres organismes que havien assumit la repressió dictatorial. Es va dificultar així que els historiadors pogueren conèixer la dialèctica real que es va desplegar entre els que van sostenir el franquisme i els qui varen fer inevitable, a la mort de Franco, l’assumpció d’una democràcia inspirada en models europeus.

L’autor, que havia militat des que era un jove universitari en l’oposició democràtica al franquisme i sofert diverses sancions, va considerar un deure moral reconstruir la veritat històrica que havia viscut. Va escriure, doncs, aquesta obra per revelar els fets que van assentar la reconciliació de les dues Espanyes, amb base a la voluminosa documentació conservada per l'autor i en la consulta de diversos arxius d'opositors a la dictadura, fonts a les quals se suma un detallat repàs de la premsa nacional i estrangera d'aquell període.

Així, després de prop de deu anys de treball meticulós, el fruit és aquesta història de la conquesta de la transició, on tot l’escrit es recolza, no només en el viscut per l’autor, sinó especialment en escrits que van sobreviure a la crema. La narració acaba amb l’inici del procés constituent, que desembocaria en la Constitució de 1978.

Catedràtic de Dret Constitucional i supernumerari de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, va compatibilitzar la seua trajectòria com a jurista-advocat i professor universitari amb el seu compromís polític amb l’oposició demòcrata cristiana al franquisme (1960-1976), on va ocupar posicions dirigents destacades. Malgrat les seues actituds sempre moderades, va ser detingut, interrogat, multat, confinat en un estat d’excepció... En la recerca d’una eixida del franquisme amb el menor cost social possible, va contribuir a fundar UCD. Com a diputat, va ser membre de la Comissió Constitucional en la legislatura constituent, quan era ja catedràtic de Dret Polític.

En començar la primera legislatura (1979-1982), després rebutjar una cartera ministerial, va acceptar ser portaveu d’UCD en aquesta Comissió Constitucional durant el procés estatutari i de desenvolupament de la norma fonamental.

Va declinar els oferiments successius de quatre carteres ministerials i de diversos càrrecs en altes institucions, prioritzant sempre a la seua vocació de jurista, que ha compatibilitzat la càtedra amb l'exercici, com a professional liberal, de l'advocacia.

Ha estat un advocat de reconegut prestigi en el fòrum fins a la data tardana en què va optar per dedicar-se exclusivament a la Universitat, on, entre altres tasques, va fundar el 1997 la prestigiosa revista semestral ‘Teoría y Realidad Constitucional’, que va dirigir durant vint anys.