Comissariada pels professors Ximo Guillem Llobat, Antonio García Belmar i Imma Mengual, l’exposició és el resultat d’un projecte d’investigació que combina una aproximació històrica, desenvolupada per un equip interdisciplinari de professors de les Universitats de València i Alacant i d’investigadores de la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO) i una altra artística feta a huit mans pels artistes, investigadors i investigadores de la Universitat Miguel Hernández Imma Mengual, M.ª José Zanón, Juan Fco. Martínez Gómez d’Albacete i David Vila.

A través de materials com el mercuri, l’amiant, els plaguicides o els fums contaminants, Tòxics (in)visibles indaga en el caràcter contingent i socialment construït de la toxicitat. Vol així desvetllar alguns dels mecanismes a través dels quals els diversos protagonistes, sota la pressió de forts interessos polítics, econòmics i acadèmics, interaccionen per visibilitzar la toxicitat d’una substància o, per contra, per invisibilitzar-la, mitjançant la producció activa d’ignorància sobre els seus efectes en la salut i el medi ambient. L’exposició combina la reflexió general sobre els tòxics amb l’anàlisi detallada d’exemples concrets, especialment significatius, com la intoxicació per mercuri de Minamata (Japó), l’arsenat de plom del primer franquisme, els conflictes provocats pels fums de Huelva a la darreria del segle XIX i el desenvolupament de l’empresa Uralita durant el segle XX.

Aquests exemples mostren que la definició i la percepció de la toxicitat de cadascun d’aquests productes ha canviat en l’espai i el temps, i que aquests canvis sovint han dut a perilloses i innecessàries exposicions a tòxics d’amplis sectors de la població i especialment d’aquells més vulnerables. L’exposició assigna un paper destacat a les diferents formes de resistència de les víctimes i a l’especial vulnerabilitat de determinats sectors, com ara la població infantil, treballadors i treballadores, classes populars, etc. Però també tracta la connivència entre les elits polítiques i econòmiques en l’establiment de regulacions que afavoreixen la desigual distribució del risc tòxic.

Les instal·lacions artístiques produïdes per l’equip dirigit per la professora Imma Mengual combinen materials com polímers, plom, resines, bronze, llautó... i tracten d’interpel·lar el públic a fi de provocar una reflexió sobre el fet de conviure amb la normalitat tòxica [in]visible que el món industrial ha portat a les nostres vides amb conseqüències a molt llarg termini.

La doble mirada, històrica i artística, ofereix claus per desemmascarar els conflictes socials que s’amaguen darrere la invisibilitat dels tòxics.