El treball guardonat se centra a analitzar 151 cartes que mai no han vist la llum –o que van ser reproduïdes fa molts anys i de manera marginal–, que Llorente redactà i envià a un total de 24 autors (vint de catalans i quatre de mallorquins). Entre les conclusions, Rafael Roca afirma que Llorente sentia una gran admiració i estima per la història, la llengua i la cultura catalanes, “de les quals pensava que els valencians, com els balears, n’érem part integrant”. No debades definia el seu idioma matern com “la llengua comuna que es parla des dels Pirineus fins a Elx”.

Segons explica Roca, entre alguns dels seus millors amics catalans i balears es comptaven escriptors de tant de renom i qualitat com ara Joan Maragall, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, Víctor Balaguer, Narcís Oller, Francesc Pelai Briz, Jaume Collell, Francesc Matheu, Francesc Miquel i Badia, i altres.

Finalment, el desig de fomentar les relacions humanes i culturals entre el País Valencià i Catalunya fou una de les seues constants vitals. No debades, el 1909 adreçà una targeta postal a Àngel Guimerà en què li assegurava que Catalunya era “ma segona mare” i en què desitjava: “¡Visquen sempre juntes Catalunya i València!”. Amb tot, en paraules de Rafael Roca, “també és evident que Llorente no compartia totes i cadascuna de les accions i les reivindicacions que portaven a terme els escriptors catalans de l’època. És a dir, que no estava d’acord amb tot el que es pensava, deia i feia a Catalunya. Però, sens dubte, considerava que eren moltes més les coses que unien els habitants d’una i l’altra banda del Sénia que no les que els separaven”.

Rafael Roca (Alaquàs, l’Horta, 1971) és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i secretari de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la mateixa universitat. A més, és membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), acadèmic corresponent a València de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABLB) i forma part de la Societat Verdaguer d’Estudis Literaris (SV), del Grup d’Estudis de la Literatura del Vuit-cents (GELIV) i de l’Institut Superior d’Investigacions Científiques-IVITRA. Membre del consell de redacció de la revista Saó, també és el secretari de redacció de dues publicacions filològiques d’àmbit acadèmic: Scripta. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna i la Revista Valenciana de Filologia.

Historiador de la literatura, ha centrat l’interés de les seues investigacions en l’anàlisi dels autors i les institucions culturals del segle XIX. Entre els seus llibres, cal destacar: Escrits polítics (1866-1908) de Teodor Llorente (IAM, 2001), Poesies valencianes de Constantí Llombart (AVL, 2006), Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana (PUV, 2007) –Premi Ferran Soldevila de Biografies i Investigacions Històriques (2006)–, La Renaixença i la Ruta del Cister (Cossetània, 2008), El valencianisme de la Renaixença (Bromera, 2011) –Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta (2010)–, La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911) (Denes, 2011), l’edició crítica de l’Obra Valenciana Completa de Teodor Llorente (AVL, 2013) i el volum Poesies i proses valencianes (IAM, 2016), també de Llorente.