Al llarg dels últims anys la tercera missió de la universitat –contribuir a millorar el nostre sistema productiu– ha anat prenent força i materialitzant-se a través de centres com l’Institut de Robòtica i Tecnologies de la Informació i la Comunicació (IRTIC), al Parc Científic de la Universitat de València (PCUV).

Pel seu perfil tecnològic i les seues possibilitats d’aplicació a curt termini en el sector industrial, gràcies a l’actual revolució digital, l’IRTIC és un centre més aviat atípic en el conjunt de la Universitat. Des de la seua creació, la transferència tecnològica i l’assessorament extern s’han produït com a resultat del contacte amb nombroses empreses. Amb un volum anual d’uns quants milions d’euros, la transferència en l’IRTIC s’ha plasmat en contractes directes –inclosos dins del famós article 83 sobre transferència–, o en col·laboracions amb convocatòries públiques universitat-empresa nacionals (reptes-col·laboració i els seus predecessors, CDTI, etc.) i internacionals (H2020, FP7, etc.).

Aquest volum de relació establert amb gran diversitat d’interlocutors –des de pimes del sector productiu local a grans firmes nacionals, passant per col·laboracions amb empreses i administracions internacionals– obliga l’investigador a treballar amb flexibilitat i a modelar la seua pròpia idea de «comercialització» del coneixement. El model lineal de transferència, mitjançant el qual la universitat simplement transfereix els resultats de la seua investigació, s’aplica en poques ocasions. En la majoria dels casos, s’analitzen les necessitats i s’adapta la investigació als requeriments de les empreses i al seu entorn, per a poder realitzar de manera adequada la transferència. L’investigador flexibilitza i, en compensació, es nodreix de noves idees; el concepte de transferència evoluciona cap a la bidireccionalitat i es produeixen sinergies que ajuden a generar nous reptes i idees que enriqueixen la investigació i, per tant, el resultat.

Evidentment, no tot és fàcil. La relació universitat-empresa no és senzilla. Cultures diferents, cert grau de desconfiança entre totes dues esferes o una concepció diferent del temps dificulten la bona dinàmica d’unes relacions potencialment generadores de beneficis per a les dues parts i, sobretot, per a la societat.

És cert que l’estructura de la universitat pública, la seua cultura i els seus objectius són diferents dels del món empresarial. És cert que els temps en l’acadèmia tenen prioritat relativa i consideració de llarg termini, mentre que les necessitats d’aplicabilitat de l’empresa són immediates. Ningú dubta de la rigidesa de l’acadèmia. Però també és cert que la generació del coneixement, que es localitza principalment en les institucions universitàries, requereix d’un mètode que, a canvi de temps, aporta rigor, creativitat i millors resultats.

Avançar cap a una societat del coneixement representa reconèixer aquest valor i aprendre a utilitzar el potencial que la universitat ofereix tant pel que fa a recursos humans com a equipament. Empresa i universitat han de continuar aprenent a conèixer-se, a identificar i reconèixer les seues capacitats i defectes, a institu­cionalitzar les seues relacions i a trobar aquest equilibri que farà més fructífer el treball en conjunt cap a una societat de progrés i de futur.

Fa més d’un segle, Santiago Ramón y Cajal es qüestionava el «publish or perish». Potser ara és el moment de plantejar-nos el «profit or perish», com a model d’evolució d’una universitat integrada de manera poliè­drica en la societat.