“Amb cada nou estudi d’arqueogenètica es va intuint que les poblacions prehistòriques eren molt més dinàmiques del que tradicionalment s’ha considerat”, apunta Domingo C. Salazar García. “Les societats que des del present emmarquem mentalment de forma simple com del Coure o del Bronze van ser probablement molt més diverses i complexes del que ens podem imaginar”, reflexiona el metge i historiador valencià, que treballa des de fa anys als jaciments estudiats.

El tercer mil·lenni a.n.e. és un període molt dinàmic a la prehistòria d’Europa i Àsia occidental, caracteritzat per canvis socials i polítics a gran escala. A la península ibèrica, l’edat del coure, fa uns 4.500 anys, estava en ple apogeu, amb un creixement demogràfic important, testificat per una gran diversitat d’assentaments i fortificacions, estructures funeràries monumentals, així com grans assentaments de més de 100 hectàrees. Per raons que encara no són clares, la segona meitat del mil·lenni va experimentar un despoblament i l’abandonament dels assentaments.

Al sud-est de la península ibèrica va sorgir, al voltant del 2.200 a.n.e., una de les entitats arqueològiques més destacades de l’edat del bronze europea: la cultura de l’Argar, una de les primeres societats de nivell estatal del continent europeu. Aquesta societat s’identifica amb els seus grans centrals en turons, una ceràmica diferenciada, armes especialitzades i artefactes de bronze, plata i or, juntament amb un rite funerari intramurs, amb soterraments i hàbitats integrats en un mateix espai.

El nou estudi ha explorat la relació entre els canvis demogràfics a gran escala i els principals canvis socials i polítics del tercer i segon mil·lenni aC mitjançant l’anàlisi dels genomes de 136 individus que van viure fa entre 3.000 i 1.500 a.n.e. (96 de l’edat de bronze de l’Argar i altres societats contemporànies, 34 de l’Edat de Coure i 6 del bronze tardà). Incloent-hi els genomes publicats de la península ibèrica, el nou estudi inclou dades de quasi 300 individus prehistòrics.

“Encara que sabíem que l’anomenada ascendència estepària, que s’havia estès per Europa durant el tercer mil·lenni a.n.e., va acabar arribant al nord de la península ibèrica al voltant del 2.400 a.n.e., ens ha sorprès veure que tots els individus prehistòrics del període de l’Argar portaven part d’aquesta ascendència, mentre que en els individus de l’edat del coure és absent”, afirma l’investigador del Max Planck Wolfgang Haak, autor principal i investigador de l’estudi.

Les dades genòmiques revelen alguns dels processos subjacents després d’aquest canvi genètic. Mentre que el gruix del genoma mostra que els individus de l’edat del bronze són una barreja d’ascendència de població local de l’edat del coure i una part menor d’ascendència entrant del continent europeu, els llinatges del cromosoma i els heretats per via paterna mostren un canvi complet, vinculat al moviment d’ascendència estepària que també és visible a altres parts d’Europa.

Implicacions socials

És possible que el canvi genètic fóra provocat per diversos factors i no només per la migració de grups del nord i del centre de la península ibèrica. Possiblement va contribuir el deteriorament climàtic que va afectar la Mediterrània oriental cap a l’any 2.200 a.n.e. Un altre d’aquests factors podrien ser les pandèmies, com una forma primerenca de la pesta, que s’ha evidenciat en altres regions d’Europa en aquesta època.

“És lògic pensar que les persones que van viure en aquests períodes interactuaven amb persones d’altres cultures i llocs, si bé el tipus d’interacció no queda del tot clar mitjançant anàlisis genètiques. Van ser interaccions violentes, mercantils, culturals? Per intentar respondre-hi cal recórrer a l’estudi del registre arqueològic”, assenyala Salazar García.

En aquest sentit, si bé el registre arqueològic del grup de l’Argar mostra una ruptura clara amb les tradicions de l’edat del coure anteriors, no passa així en l’àmbit valencià. “Fins a dates recents, s’assumia que durant l’edat del coure els soterraments a l’àmbit valencià es definien pel ritual d’inhumació col·lectiva a l’interior de coves naturals, mentre que, a partir de l’edat del bronze, el nombre es reduïa dràsticament i passaven a localitzar-se a l’interior d’uns quants poblats. Tot i això, aquest estudi assenyala la perduració del ritual en cova”, apunta Gabriel García Atiénzar, investigador de la Universitat d’Alacant.

Article: Vanessa Villalba-Mouco et al. «Genomic transformation and social organization during the Copper Age-Bronze Age transition in southern Iberia». Science Advances 17 Nov 2021. Vol 7, Issue 47. DOI: https://www.science.org/doi/10.1126/sciadv.abi7038