Organitzada per la Col·lecció Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València i el Centre Cultural La Nau, l’exposició ha sigut presentada en roda de premsa aquest dilluns pel vicerector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño; el director d’Activitats de la Col·lecció Martínez Guerricabeitia, José Pedro Martínez; i els dos comissaris, Artur Heras i Anacleto Ferrer.

El vicerector Antonio Ariño ha destacat “la interrelació i el sentiment d’amistat i afinitat entre Alfaro i Fuster, que es fan palesos en cadascuna de les obres exposades”; i ha recordat que l’origen d’aquesta relació va tindre lloc precisament a “aquests espais”, els de la Universitat de València, a través del club universitari. A més, ha afegit que ‘Alfaro-Fuster. Assaig amb els dits’ és una mostra que va “d’allò íntim, per la seua relació personal tan estreta, fins a allò col·lectiu, perquè ambdós han contribuït amb la seua obra a orientar el futur”. És, en definitiva, “un projecte entranyable alhora que extraordinari”, ha conclòs.

Per la seua banda, José Pedro Martínez ha explicat que aquest projecte s’emmarca en la línia expositiva de la Col·lecció Martínez Guerricabeitia ‘Contextos’, amb la qual una exposició serveix com a context de la col·lecció des d’un punt de vista temàtic; i ha posat l’accent en l’inici de l’amistat entre artista i escriptor, els anys 60, que va coincidir amb el període en què Jesús Martínez Guerricabeitia començà a crear la seua col·lecció.

En la seua intervenció, Artur Heras ha subratllat que tant l’exposició com la publicació del catàleg són “molt especials” per la seua “gran càrrega sentimental, plens d’emocions i de vivències”: “Jo vaig ser amic dels dos i vaig gaudir de la seua saviesa”, ha dit; i ha descrit ambdós com a dues persones dispars unides per l’admiració intel·lectual i artística mútua.

El professor Anacleto Ferrer s’ha referit al doble sentit de la paraula “dits” dins del títol de l’exposició: “L’assaig és un gènere no dogmàtic que ací es converteix en una experiència compartida des de dos angles: l’admiració d’Alfaro cap a Fuster per la seua intel·ligència i amplitud de mires, i la de Fuster cap a Alfaro en descobrir en l’artista la bellesa del seu traç”.

En el mateix acte s’ha presentat el catàleg de l’exposició. Dissenyat per Artur Heras i Pablo Mestre, signen els textos els dos comissaris, Francesc Pérez Moragon i Raimon. A més de l’obra, la publicació inclou quatre textos d’Alfaro a Fuster i nou textos de Joan Fuster escrits per a exposicions d’Andreu Alfaro, set dels quals són inèdits i han estat cedits per l’arxiu familiar: “És interessant perquè ací Fuster realitza un recorregut per les arts plàstiques a partir de la progressió d’un únic artista: Andreu Alfaro”, ha assenyalat Ferrer.

Paraules i dibuixos
L’art i la paraula es conjuminen en un únic espai a través de prop d’un centenar de peces entre dibuixos, escultures, esbossos, llibres, fotos i publicacions, que s’exposen per primera vegada per a relatar, a manera d’assaig, la relació entre dos genis valencians: Andreu Alfaro i Joan Fuster. Tots dos van forjar una gran amistat que els va permetre entrellaçar figures i pensaments, i ara tot aquell imaginari pren forma física per a alimentar l’intel·lecte i les emocions dels qui ho contemplen.

Una selecció cuidada de mans dels comissaris, Artur Heras i Anacleto Ferrer, permet a l’espectador immiscuir-se en les vides creuades dels dos protagonistes, una trobada produïda per la paraula i els grafismes; pel dibuix i el text.

Aquesta exposició pretén ser un escenari sobre el qual artista i escriptor dialoguen a través d’escrits, articles i correspondència mantinguda al llarg d’anys. “Si Joan Fuster va il·lustrar, ell mateix, alguns dels seus llibres de poemes, Alfaro dibuixa en 1959 l’antologia de contes infantils reunida per Fuster i li homenatja en diverses escultures. La primera l’any 1961 i les més recents de finals dels 90 i primers 2000. Durant quasi cinc dècades intercanviaran idees i emocions que mostraran amb la intensitat i ironia dels aforismes i amb la levitat i elegància de la línia dibuixada en el paper o en l’espai. Mantenint sempre l’admiració mútua i una incondicional amistat”, expliquen Heras i Ferrer.

Els dibuixos d’Alfaro es presenten “a la manera clàssica, del natural”. Així es refereixen a ells els comissaris en el catàleg de l’exposició: “Modulant poèticament la línia amb la qual es determina uns fons (‘en blanc’) que constitueixen l’ordit espacial d’un món que al mateix temps és aeri i material, o si es vol físic i metafísic”.

“Alfaro dibuixa per a descobrir, el seu traç és segur i la seua enunciació senzilla, una escriptura gràfica sense pleonasmes; no sembla interessar-li l’obra ‘acabada’, sinó l’exploració, la temptativa, la provatura; en definitiva: l’assaig”, afirmen.

“L’assaig”, un terme que, “suggereix, d’una banda, la proximitat de l’experiència i, d’una altra, una pràctica experimental capaç d’endinsar-se sense prejudicis en territoris desconeguts”. “Un registre d’esdeveniments diversos i mudables, i d’imaginacions indecises i, en algun cas, contràries”. Els comissaris recorden que aquesta característica del gènere literari ja la formula aforísticament Fuster qui va dir en una ocasió: “Algú ha dit que és impossible que un assaig siga massa breu. Potser. L’assaig perfecte seria aquell que constàs d’una sola paraula. De la paraula ‘assaig’, només, per exemple”. Així doncs, conclouen: “Aquesta aspiració a la brevetat, a l’economia expressiva i a la màxima disponibilitat de sentit germana l’assaig de Fuster amb el dibuix d’Alfaro”.