La Universitat publica el primer llibre sobre periodisme valencianista de la Transició

  • 4 de maig de 2016
 
Francesc Martínez

Des que el 1928 Josep Navarro Cabanes va editar Prensa Valenciana, els estudis monogràfics sobre publicacions periòdiques d’ideologia valencianista i escrites en valencià han estat inexistents.

Recentment, el Servei de Publicacions de la Universitat de Valencià ha donat llum a prop d’un segle de foscor amb la publicació del llibre Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987), del periodista i historiador Francesc Martínez, també professor associat en el Grau de Periodisme de la institució. El llibre esdevé, doncs, una publicació necessària per als periodistes valencians, els d’ara i també els del futur, que vulguen exercir la professió amb un coneixement complet de la història recent d’un ofici que s’entrecreua, massa sovint, amb els esdeveniments polítics. Publicat dins de la col·lecció Aldea Global, el llibre analitza la història de la premsa valencianista d’arrel fusteriana des del franquisme, durant la transició i els primers anys de la democràcia. Un període de trenta anys on no sols s’estudia la premsa en valencià, sinó també aquella que és bilingüe i que, com diu el seu autor, “utilitza el valencià com a element recuperador”.

portada-vs-070La investigació, tot i que arranca el 1958 amb el naixement de Sicània com la primera revista que agrupa durant el franquisme els crepuscles del valencianisme més enllà del món literari, fa un estudi retrospectiu de la premsa satírica de la Segona República i també de les publicacions que sobrevisqueren a la censura, d’alguna manera, del franquisme. Però el gruix de la investigació el representa la premsa dels primers anys de la democràcia, amb l’esclat de les publicacions en valencià que es produeix després de la mort del dictador, com ara Saó, Dos y Dos, Valencia semanal, algunes de les quals tot i que s’escriuen en castellà abracen elements del valencianisme. L’autor fa un interessant recull de 126 publicacions representatives d’aquest període que, al seu parer, “abracen el nou valencianisme fusterià d’una manera heterodoxa, cadascú amb plantejaments diferents on conflueixen sectors del món de la cultura, de la política i de l’economia amb una idea molt clara de valencianització de la societat”.

Si bé és cert que les revistes culturals foren les més predominants, també se’n troben altres com a premsa regional d’informació (com ara El Temps o Dos y Dos), polítiques (La causa del poble o Cal dir), sobre el medi ambient (La casa verda), educatives (All-i-oli), o un intent de recuperar la premsa satírica amb capçaleres com ara El dàtil o El pardalot engabiat.

Foren totes elles publicacions que no tingueren massa difusió els primers anys però que, amb tot, serviren per a donar nous creadors d’opinió. Publicacions per on ha passat la intel·lectualitat més destacada i compromesa del valencianisme, aquells que aconseguiren despertar esperances quant a la normalització de la llengua o la recuperació de l’autonomia i que contribuïren a configurar una nova visió del valencianisme democràtic allunyat d’aquell blaverisme espanyolista, secessionista, conservador i excloent. Tot i que majoritàriament la premsa estudiada en el llibre és progressista i utilitza les normes de Castelló, l’autor dedica espai també al blaverisme, a pesar que representa menys del cinc per cent de les publicacions del període. I ho fa perquè està convençut que “és necessari contraposar els dos corrents identitaris”.

El llibre de Martínez presenta dues novetats que mereixen una menció a part. Per una banda, la perspectiva d’anàlisi i, per una altra, el protagonisme que els redactors de les publicacions tenen en l’obra, per damunt fins i tot del mateix mitjà.

En relació amb la primera, cal dir que l’autor analitza el nou valencianisme que sorgeix de la transició a través de les publicacions, i no de la política, com normalment s’acostuma a fer en aquest tipus d’investigacions. Això, però, no lleva que s’atenguen els moviments culturals, literaris o polítics que convivien en aquell temps.

El segon element distintiu del llibre, com s’ha avançat, és l’especial atenció que l’autor té pels redactors d’aquelles publicacions i que, segons ell mateix denuncia, “se’ls oblida sovint en els estudis d’història del periodisme que tendeixen a centrar-se en les empreses de comunicació i en la figura dels directors”. És per això que l’obra recull un índex antroponímic amb prop de tres-cents noms de persones que d’alguna manera estigueren vinculades a les publicacions estudiades.

D’aquelles cent vint-i-sis revistes del valencianisme de la transició, vint-i-quatre continuen publicant-se hui en dia.

Imatges:
Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies