És l’única diferència amb la majoria d’Erasmus i la necessitat que l’iguala a la italiana Francesca Santambrogio, enamorada de l’aigua de València de la plaça d’Hondures i assídua de l’agenda cultural que organitza setmanalment l’associació valenciana d’exErasmus, de la qual deixa constància en el seu Facebook. “És la primera vegada que visc a soles. Sentia que havia de fer-ho des de feia anys. Volia la beca precisament per a gaudir de la meua independència. Fins ara la màxima autonomia que tenia era el fet de pujar a un tren durant mitja hora per anar a estudiar cada dia des del meu poble fins la Universitat de Milà”.

I sí. Ha demostrat a sa mare que cuina a soles i que neteja el pis on conviu amb tres estudiants més. “Per aprendre a fer les coses has d’estar obligat”. Des dels huit anys un glaucoma ha reduït notablement la seua visió. Però això no li impedeix assistir diàriament a les classes. “Si vaig triar la Universitat de València, va ser sobretot per les assignatures de Filologia Hispànica. M’encanten”, revela il·lusionada. Per a prendre els apunts necessita el seu ordinador. Hi ha llibres que pot descarregar de la web de les editorials i els altres ha d’escanejar-los i convertir-los a format Word per a poder llegir-los. En aquesta tasca, ha tingut el suport de sa mare durant les primeres setmanes i d’alguns companys, els quals, a vegades, li demanen a ella els apunts.

Decidir quan eixir

Aquesta estudianta de Mediació Lingüística i Cultural també rep el suport de l’ONCE. Durant els primers dies a València un assistent la va ajudar a memoritzar el camí des de casa a la facultat, el supermercat, l’ambulatori i la farmàcia més propera: “M’ompli de goig poder eixir al carrer sense demanar ajuda. Em dirigeix una aplicació en el mòbil. Si em perd, la gent m’orienta sempre, fins i tot m’acompanyen perquè els ve de camí!”.

Nora i Francesca compten en tot moment amb el recolzament de la Unitat per a la Integració de Persones amb Discapacitat de la Universitat, que s’encarrega de fer accessible la seua vida al campus. “El servei va començar fa uns vint-i-cinc anys. Vam ser un dels tres més pioners de les universitats espanyoles. Les persones han de vindre i, atenent a la seua discapacitat, parlem amb els centres i professors perquè els adapten la classe o l’examen. A més, enguany comptem amb cent quaranta-un estudiants voluntaris disposats a ajudar-los en el que requereixen. Són cent vint dones i vint-i-un homes que estan matriculats en la seua majoria en carreres on hi ha afinitat cap a la discapacitat, com ara Psicologia, Magisteri, Pedagogia o Medicina”, explica Celeste Asensi, directora de la Unitat.

A més a més, a Nora, qui pateix una atròfia muscular espinal des de l’any i mig de vida, l’Estat alemany li sufraga la despesa de tres assistents contractades a València per atendre les seues necessitats: Susana, Fadira i Lourdes es reparteixen les vint-i-quatre hores del dia per a estar al seu costat. Amb tot, són just la meitat de les assistents que ella té en la seua casa de Mainz: “En ser el sou més barat a Espanya, han accedit a pagar-me-les durant el meu Erasmus”.

Francesca Santambrogio i Nora Welsch.

Una aventura per a provar-se

Aquesta estudianta de Periodisme de vint-i-tres anys ha guanyat tal confiança que ha decidit allargar la seua estada. Durant quatre mesos més continuarà menjant paella els dimecres, quan la sol comprar en tornar del fisioterapeuta, i continuarà assaborint la diversa vida nocturna de la ciutat que la té captivada. No només això. Fa dies es va atrevir a sumar-se a un viatge a Andalusia de manera espontània. “No sabia si hi hauria algú que m’ajudaria a alçar-me, a pujar a l’autobús. Els meus pares estaven tan nerviosos que van buscar en Google Maps el camí de tornada en cas que les coses no anaren bé. Si no funcionen, pot ser molt frustrant. Ha sigut una aventura per a provar-me que m’ha encantat!”, bull d’alegria.

Casualitats de la vida, el seu germà ha començat a viure també a la ciutat després de conéixer una valenciana durant el seu Erasmus a Suècia. “Et quedaries tu també a viure?”. I aleshores el seu semblant es torna seriós: “L’Erasmus no és la vida normal, és la vida més bonica. Per a viure completament has de valorar més factors, com el treball i l’estat de benestar. I no ho veig factible. Si fóra només per la ciutat, no ho dubtaria. Ací sempre hi ha coses a fer”.