Els Premis Extraordinaris de Doctorat de la Universitat de València corresponents al curs 2015-2016, el guardó que reconeix els mèrits de les millors tesis doctorals, es lliuren divendres que ve. Per a participar-hi, els nous doctors i doctores havien d’acreditar haver obtingut la nota màxima de qualificació en la defensa de la tesi, i també les publicacions que s’hagen derivat dels resultats de la seua investigació i altres mèrits com ara la internacionalització, les beques aconseguides o les estades de recerca realitzades a l’estranger.

En total es van presentar 123 candidatures, corresponents als dos cursos acadèmics anteriors, i se n’han premiat un total de 41. Els premis es divideixen en 14 grans àrees, sempre que s’hagen llegit un mínim de deu tesis en cadascuna d’elles. En aquesta ocasió se n’han concedit a les àrees de Física; Química; Biologia Cel·lular i Molecular; Ciències de la Natura; Farmàcia; Medicina; Enginyeria; Psicologia; Economia i Sociologia; Dret, Ciències Polítiques i Criminologia; Geografia i Història; Filologia, Traducció i Comunicació; i Filosofia i Ciències de l’Educació. En l’àrea de Matemàtiques no hi havia suficients participants i queda per tant sense efecte en aquesta convocatòria.

El premi suposa una gran distinció en el currículum de les persones guardonades, que esperen que els ajude a continuar en el món de la investigació, o a poder tornar si ara no s’hi dediquen. Així ho han explicat a INFOUNIVERSITAT.

Núria Llagüerri, investigar en les hores lliures

Núria Llagüerri va cursar la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat de València entre el 2000 i el 2008, amb un parèntesi de tres anys que va aprofitar per a passar un temps a Londres. La idea de fer el doctorat li la va inspirar la catedràtica de Grec Carmen Morenilla. “A mi em va fer classe i vaig pensar que jo volia saber tant com ella, i fer el doctorat era un primer pas per aconseguir-ho”, diu Núria.

La seua tesi analitza el paper del personatge secundari de la mare de llet en la tragèdia grega. No va comptar amb cap beca d’investigació i la tesi l’ha feta mentre treballava de secretària i com a professora interina de secundària. “Amb les retallades, va haver-hi un curs en què els interins no treballàrem, i jo el vaig aprofitar per a fer el gros de la tesi”. El premi li va vindre per sorpresa: “Jo estava convençuda que no me’l donarien, perquè hi havia molta gent que optava que sí que havia tingut beca, i això es valora prou. Em va costar uns quants dies creure’m que me l’havien concedit”.

Núria Llagüerri ara té trenta-sis anys i continua treballant com a professora interina de secundària de grec, però no abandona la recerca en les seues hores lliures. “A mi el que m’agrada és investigar, i des que vaig defendre la tesi he anat publicant més coses i participat en congressos. Per a mi aquest premi és com si em digueren que estic fent-ho bé i que he de continuar així”.

Joan Miquel Galve.

Joan Miquel Galve, un camí ple d’entrebancs

Joan Miquel Galve es va llicenciar en Física a la Universitat de València l’any 2004 i després d’un parell de pràctiques d’empresa li van oferir fer el doctorat al Departament de Física de la Terra i Termodinàmica. “Vaig tindre una beca de col·laboració, una beca d’investigació FPI i un contracte de tècnic superior. Però amb la crisi el finançament del projecte es va acabar i vaig haver de parar uns quants anys”, explica. “La tesi la vaig acabar mentre treballava en altres coses: mestre a escola d’adults, de comercial i portant un quiosc”.

Finalment va poder llegir la tesi l’any 2014, deu anys després d’haver començat el doctorat. La seua recerca s’ha centrat en l’estudi de la superfície terrestre amb tècniques de detecció en l’infraroig tèrmic. “És a dir, aprofitem les mesures de satèl·lits en aquest rang per a conéixer la temperatura, i això ens pot valdre per a determinar l’estrés hídric de les plantes o per a controlar el canvi climàtic o el calfament produït per l’efecte hivernacle”.

Poc després de presentar la tesi, Joan Miquel Galve va optar a un contracte com a doctor júnior i va tornar a la investigació a temps complet. Ara, amb trenta-nou anys, té una beca postdoctoral ValI+D i col·labora en un projecte sobre l’evapotranspiració a Conca. “Intentem sistematitzar l’obtenció de l’estrés hídric dels cultius, i la idea és aplicar els resultats després a la Comunitat Valenciana”.

El premi l’ha rebut amb “una gran alegria, i espere que siga un factor diferenciador en properes convocatòries de beques i contractes. A mi m’agradaria continuar investigant, perquè és el que em fa feliç i vull fer tot el possible per a no haver de deixar-ho”.

Asunción Hernández. Foto: Miguel Lorenzo

Asunción Hernández, mai no és tard per a un doctorat, o dos

Asunción Hernández es va llicenciar en Dret a la Universitat de València l’any 1984, va fer dos màsters de direcció d’empreses i va treballar molts anys en diverses empreses privades. L’any 2007 es va doctorar en Dret, després d’haver sigut professora associada d’aquesta facultat durant més d’una dècada, i ara ha fet un segon doctorat, en Màrqueting, que és pel qual li han concedit el premi. “A mi m’agrada molt la universitat i formar part de la plantilla era a través d’un doctorat. Per això vaig fer el primer en Dret. I després, com que la meua experiència professional s’havia centrat molt en el món de l’empresa i dels consumidors, vaig entrar a la Facultat d’Economia com a professora ajudant doctora. Aleshores vaig decidir fer una segona tesi en màrqueting, que és el tema al que ara em dedique”, explica.

La tesi analitza els factors que influeixen en la compra i el consum de begudes alcohòliques i no alcohòliques i l’ha defesa al Departament de Comercialització i Investigació de Mercats. Com que ja és professora, no ha gaudit de beques de recerca, però sí ha pogut fer tres estades d’investigació als Estats Units, França i Alemanya.

L’alegria en saber-se mereixedora del premi “va ser immensa, perquè a més és un reconeixement a tot l’esforç i el sacrifici que he fet durant molts anys per a defendre una tesi doctoral, i més si tenim en compte que jo ja tinc cinquanta-cinc anys i quatre fills. Sempre he estat molt motivada, però per a mi ha sigut molt dur. I el premi reconeix el sacrifici personal i familiar que he fet”.

Helios Pareja.

Helios Pareja, una vocació no prevista

Helios Pareja va estudiar la llicenciatura de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a la Universitat Autònoma de Madrid, i va vindre a València l’any 2009 per a cursar el Màster de Fisiologia de la Facultat de Medicina. “A mi m’interessava l’àmbit de la biomedicina i el contingut em resultava molt atractiu”, explica. “Mentre feia el màster, un parell de professors amb qui vaig fer el treball de final de màster em van oferir de demanar una beca predoctoral FPU, que vaig gaudir durant quatre anys, fins que vaig llegir la tesi a finals del 2014. La meua no va ser una vocació primerenca, l’interés per la investigació se’m va despertar pràcticament quan ja estava dins”.

La tesi d’Helios Pareja estudia les vies moleculars que fan que l’exercici físic es traduïsca en salut cerebral, especialment en les persones que pateixen Alzheimer. Ara té vint-i-nou anys i treballa a la Universitat Europea de Madrid com a docent i investigador en la mateixa línia de recerca, però aplicada també a altres malalties com ara el càncer, la hipertensió pulmonar o alteracions cardiovasculars.

Aquest premi “crec que es valorarà molt positivament en el currículum i, a més, en el meu cas, haver fet la tesi a la Universitat de València, tot i haver-me llicenciat en una altra, i haver-la feta en Medicina, tot i que jo venia d’un altre camp, crec que reflecteix molt bé el caràcter interdisciplinari de la investigació. Al final es demostra que dóna igual d’on vingues, el més important és la faena que fas”.

Reconeixement al treball en equip

“Aquest premi no només reconeix el meu treball, sinó el de totes les persones amb qui vaig col·laborar al llarg dels anys que vaig passar a la Universitat de València”, diu Helios Pareja. “No és un premi a la meua persona, sinó a una tesi doctoral, i en això participen moltes persones. Aquest guardó també està premiant, doncs, els meus directors de tesi, els companys predoctorals, els mentors postdoctotals i els tècnics de laboratori”.

És un sentiment compartit per la resta de guardonats. Joan Miquel Galve diu que “acabar la tesi em va suposar molt d’esforç, però no hauria estat possible sense el suport de molta gent, els resultats i el premi en realitat són de tot el grup d’investigació, encara que només aparega el meu nom”.