‘Els parlars valencians’, el ‘best-seller’ sobre diversitat lingüística

  • 30 de novembre de 2017
 

Anna Boluda

Entre les persones valencianoparlants no és difícil trobar-ne d’aficionades a comparar paraules i expressions de diverses procedències. Són aquelles que sovint pregunten: “Això en el teu poble com es diu?”. Però poques arriben al nivell de Vicent Beltran Calvo i Carles Segura-Llopes, coautors del llibre Els parlars valencians, editat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València i que descriu de manera molt exhaustiva la riquesa lingüística del català al llarg del País Valencià.

Vicent Garcia Perales, Carles Segura-Llopes, Maite Simón, Vicent Beltran i Emili Casanova.

 

El volum, publicat fa només unes setmanes, ha esdevingut tot un èxit de vendes (per al que solen registrar aquest tipus de publicacions): la primera tirada es va exhaurir en uns dies, va ser el llibre més venut en la passada Plaça del Llibre de València i ja està en marxa la segona reimpressió per a donar resposta a la demanda. Les xarxes socials també se n’han fet ressò, sobretot dels mapes que s’han inclós en el llibre i que il·lustren de manera molt gràfica les diverses variacions d’algunes paraules.  

Dècades de recollida de dades
Els autors van començar, en paral·lel i sense conéixer-se, a anotar paraules en llibretes ja des de xiquets, un a Callosa d’en Sarrià i l’altre a Alacant. “Els dos estimem molt la nostra llengua i el nostre país, i als dos ens agrada moltíssim la diversitat lingüística. Ja de xicotets preguntàvem als pares, als iaios o als companys de classe per a veure com deien les coses. Anys més tard els dos vam estudiar Filologia Catalana, amb un curs de diferència, i ens vam conéixer en acabar la carrera, ara fa vint-i-cinc anys. Des d’aleshores hem compartit l’interés pel tema”, explica Carles Segura-Llopes. Actualment, els dos coautors són professors titulars del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. 

Durant tots aquests anys han realitzat entrevistes a milers de persones, algunes de fins a 2.500 preguntes i altres de poc més de 200 (les que ja havien identificat com a més significatives). Els informants són persones de més de setanta anys, “fills i néts de cada poble i a poder ser que no hagen eixit massa per a evitar contaminacions lingüístiques”, indica Vicent Beltran Calvo. És el procediment habitual en dialectologia, perquè l’objectiu és identificar el parlar tradicional, les formes heretades. 

La metodologia de l’estudi s’ha basat, sobretot, en demanar als informants que identificaren i posaren nom a imatges “per a no influir en la resposta, perquè si ens basem en definicions o proposem possibles alternatives condicionem el resultat”. 

Del sud al nord
Totes aquestes dades, que van usar per a les seues tesines, tesis doctorals i diversos estudis posteriors, han sigut la base fonamental per a publicar ara Els parlars valencians. “Teníem molt ben estudiada la part del sud, i en plantejar-nos abastar tot el País Valencià hem hagut de completar les dades del centre i del nord. Al final hem arribat a prop de tres-cents pobles en total, i allà on no hem pogut arribar hem aprofitat també estudis locals ja publicats”, diu Vicent Beltran Calvo. 

Un llibre per a tots els públics
El llibre, tal i com reflecteix la seua acollida, té interés molt més enllà de l’àmbit purament acadèmic. “D’entrada vam pensar en fer un llibre divulgatiu, però finalment l’hem adreçat a diversos tipus de públic. Els primers capítols s’han pensat per a un públic menys expert, un segon bloc aprofundeix un poc més en les varietats lingüístiques i un tercer capítol és més estrictament filològic per a qui té un interés més acadèmic”, detalla Carles Segura-Llopes. 

És a dir, qualsevol persona interessada pot trobar-hi informació ben explicada sense necessitat de tindre coneixements teòrics de dialectologia. El llibre només descriu les variants, no entra a explicar la motivació de cadascuna, “perquè això donaria per a uns quants llibres més”. 

La bona acollida ha sorprés els autors i, segons Vicent Beltran Calvo, s’explica perquè “hi ha molta gent que ha recobrat l’autoestima, que ha passat d’avergonyir-se de la seua manera de parlar a sentir-se orgullosa de com ho fa. Això, sumat a les xarxes socials, ha aconseguit un abast que no ens esperàvem”. 

Els mapes de les paraules
Precisament en les xarxes socials s’han compartit i comentat els mapes que conformen la part més visual del llibre. Els dos autors són uns grans amants de la geografia i de les representacions en mapes, i sempre que poden els utilitzen per a mostrar les varietats lingüístiques de manera molt gràfica. En Els parlars valencians n’han inclós més de cinquanta, que il·lustren l’extensió territorial de diverses expressions i paraules concretes. 

Alguns dels mapes permeten apreciar d’un colp d’ull la gran diversitat d’algunes paraules, com ara en el cas de les roses de panís o de dacsa, amb una dotzena llarga de sinònims diferents (bufes, roses, monges, flors, borles, xufes…) en poblacions fins i tot d’una mateixa comarca. “No és un cas únic”, diu Vicent Beltran Calvo. “Els noms de pardals, de plantes i d’insectes, per exemple, donen molt de joc, són camps semàntics molt creatius. Són paraules que crea cada poble i no solen intercanviar-se, perquè no acostumen a ser tema de conversa en altres llocs”. 

Un fet molt interessant és que hi ha molts mapes que semblen simètrics, amb similituds clares entre el nord i el sud: “El valencià de més al centre diu una cosa, i el de més al nord i el de més al sud diuen el mateix, coincideixen tot i estar tan lluny. Això, en un país tan allargassat, és molt bonic i uneix molt. S’explica, per cert, perquè València va ser un centre d’irradiació d’innovacions lingüístiques. Aquestes noves paraules arribaven fins a cert punt, però els parlants de més al nord i de més al sud quedaren al marge d’aquesta influència i han mantingut les formes més arcaiques, que encara coincideixen”, diu Carles Segura-Llopes.  
 
 

 

 

 

 

 

Estimar la llengua: l’objectiu final del llibre
“Algunes persones, en explicar-los que el que volíem era estudiar la forma de parlar del poble, no entenien el nostre interés i ens remarcaven que allí es parlava malament. És una resposta molt trista que indica un gran prejuí sobre la pròpia forma de parlar, però justament les nostres entrevistes servien també per a reforçar l’autoestima de la gent, apreciant les paraules boniques o peculiars que ens deien, per exemple. I acabaven les entrevistes devanits i més orgullosos de la seua pròpia parla que abans. De fet, aquest és precisament l’objectiu fonamental del llibre: que la gent s’adone que la seua forma de parlar és igual de bona que qualsevol altra, i que tot i que en situacions formals cal renunciar a algunes coses, hem de valorar el que parlem. Cal adequar-se a cada context, però no titlar com a incorrectes les variants dialectals. Així, a més, estimarem més la nostra llengua i la utilitzarem més”, conclou Carles Segura-Llopes. 

Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies