–És vosté la segona degana en la història de la Facultat de Químiques després de Pilar Campins. Es fan passos?
–Si no et presentes, no pots ser degana. No he trobat mai en aquesta facultat discriminacions ni impediments perquè una dona arribe a un càrrec de direcció. No m’agradaria mai arribar a cap lloc per ser dona. Per tant, no podem fer amb els homes el que es feia fa cinquanta anys amb les dones, discriminar-los pel fet de ser homes; s’ha de buscar la/el millor, siga qui siga. Perquè mira, Rita Barberá, Cristina Cifuentes, Esperanza Aguirre... són dones [la cara adopta major resignació a mesura que augmenta la numeració]. I això ha garantit alguna cosa? El sostre de la Universitat el va trencar Carmen Alborch fa molts anys quan va ser degana de Dret, una facultat no molt progressista, com saps. Ací, dels quatre departaments de la facultat, dos són directores i dos són directors. Fins fa poc eren majoria les directores.

–Quines són les seues prioritats?
–Aquesta facultat és puntera en investigació. I el que ens agradaria és que fóra igual pel que fa a la docència. Tenim bons docents, però hi ha un problema greu de plantilla. La substitució de la plantilla no s’està fent com toca, ja que s’està utilitzant la figura d’associat per a cobrir el dèficit de places, quan el que s’ha de fer és contractar gent jove perquè continue la seua carrera universitària. Una plantilla sense gent jove es mor. Els nostres professors superen la cinquantena. Fa falta gent jove i amb ganes que es vaja formant amb ells per a tindre un referent. Aquest és un problema endèmic de la universitat en general. La política de personal no està responent al futur i això, a curt termini, serà un problema important, sobretot respecte a la docència.

–Aquesta situació afecta l’estudiantat? La de Químiques és una de les taxes de graduació més baixes, al voltant del quaranta per cent.
–Hem de millorar la taxa de graduació i per a fer-ho hem de millorar la formació de l’estudiantat. Tenim, a més, un handicap. De primera opció, arriba el seixanta per cent dels estudiants. Així, el que ens cal és fer-la més cridanera, aconseguir visualitzar des de secundària què és la química i els seus atractius. La química té mala premsa, la química és bruta, sempre les notícies que parlen de qüestions químiques són negatives: un abocament tòxic al riu, una explosió... Per això, el que hem de fer-los veure és que el món que coneixem no existiria sense la química, a casa tot és química: el plàstic, la colònia, el gel, tot ve d’una indústria química i la gent no n’és conscient. A més, no és una carrera que tinga poques eixides professionals. En aquesta última crisi econòmica el sector químic és dels que menys l’han patida.

En el programa electoral Mauri recull diverses iniciatives divulgatives. Una és el programa Química a l’escola, mitjançant el qual el professorat més jove visitarà escoles i farà divulgació de la ciència per a estudiantat de l’ESO. “Si es fa bé, pot canviar-los la visió del que és la química, una espècie de màgia que atrau els més menuts”, augura. Vol continuar amb el programa Gaudint la química, el qual permet als estudiants de batxillerat fer pràctiques a la Universitat; i consolidar des del pròxim any la Setmana de la Dona, la Xiqueta i la Química.

–Els curs que ve posaran en marxa la reforma del grau. Afectarà també la taxa de graduació?
–És un dels objectius! Les assignatures de laboratori guanyen ara un pes important. Hem baixat els crèdits del TFG i hem incrementat els d’assignatures obligatòries. També augmenta el nombre d’assignatures optatives.
A més, tenim la intenció de fer dobles graus. Ja hem tingut els primers contactes amb altres facultats. Al degà de Física, Jordi Vidal, ja li ho he comentat. Ho hem de mirar. Una cosa és la intenció i una altra que es faça realitat. També he parlat amb el degà de Farmàcia, Juan Carlos Moltó, per a plantejar el doble grau de Química i Ciència i Tecnologia dels Aliments.

–Quan podrien ser una realitat?
–Si ens posem a treballar de valent, tal vegada d’ací a dos anys, però sempre amb la condició que s’aproven. Em consta que Isabel Vázquez, vicerectora d’Estudis de Grau i Política Lingüística, està a favor dels dobles graus.

–En el programa electoral opta per les xarxes socials com a mitjà de comunicació amb l’estudiantat.
–Volem millorar la comunicació. Ja tenim Facebook i ben prompte crearem compte en Twitter. També volem posar en marxa l’aplicació Remind per tal de fomentar la participació dels estudiants en les activitats del centre. Els alumnes no lligen el correu electrònic, per tant hem de buscar nous canals per a comunicar-nos amb ells.

–En quin estat es troba la facultat pel que fa a les instal·lacions? Aquest despatx sembla nou.
–Ja tocava! Fins ara el de deganat era un despatx com el de qualsevol professor. En investigació bàsica aquesta facultat és de les punteres, però el problema fonamental és que la remodelació dels laboratoris d’investigació està pendent i es treballa en condicions que no garanteixen la seguretat de la gent. Fins i tot als laboratoris docents, que sí que es van remodelar, la ventilació i la climatització no funcionen. Igual tens quaranta graus que deu! El problema són les infrastructures.
També ens agradaria aconseguir, pel que fa al campus, espais per als estudiants. La construcció del Museu d’Història Natural els ha llevat l’espai que tenien de menjador i d’estudi, i clar, aquest campus necessita espais per a ells. Des de la mesa de campus intentarem impulsar-ho.

–Moltes vegades, en preguntar als nous degans, ens oblidem de les seues mesures respecte al PAS.
–El d’aquesta facultat és molt especial. Els nostres laboratoris no funcionarien si no tinguérem el PAS de laboratori. Fan una tasca molt important. El problema que ens plantegen és que, en ser personal d’administració especial, les seues possibilitats de promoció són limitades. Això no és decisió de la facultat, realment és política de la Universitat i ho faré arribar al Consell de Govern.

–Diu que, sobretot, és professora, però està al capdavant d’un deganat i té diversos projectes d’investigació. Es pot amb tot?
–Els meus alumnes estan molt enfadats. Diuen que no volien que em presentara i, de fet, m’han instal·lat el Skype en l’ordinador per a tindre’m localitzada. El que m’agrada realment és donar classe, a qui no li agrada no pot estar ací a la Universitat, i una de les coses que em parava era la reducció de la docència. La meua intenció és continuar donant-ne tota la que puga, perquè, a més, una persona que no estiga en contacte amb els alumnes no pot estar al dia de la problemàtica que afecta la docència. A això he d’afegir dos doctorands en aquest moment i el projecte d’investigació que comence justament ara amb la professora de Filologia Italiana Júlia Benavent. És qüestió de programar-se i veure què és allò important... [indicant amb la mirada que tot i que assistirà a tots els compromisos, haurà de jerarquitzar].

–Una curiositat. Per què una doctora en Químiques es trau la llicenciatura d’Història?
–Hi ha molts químics que després, per afició, fan Història. Ens vam animar dos companys i entre els dos, tornant-nos, la vam traure. El final va ser un poc estressant. Però no és estrany, així com molts matemàtics ho fan també amb Música.