Antonio Ariño és catedràtic de Sociologia en la Facultat de Ciències Socials, llicenciat en Geografia i Història, i doctor en Sociologia de la Universitat de València (UV). Va rebre el Premi Nacional d’Investigació per La ciudad ritual en 1992, amb el qual es va traslladar de la Història a la Sociologia. Va ser director del Departament de Sociologia i Antropologia Social, així com vicerector de distintes àrees. En la seua trajectòria, ha combinat la gestió universitària amb la docència i la investigació, centrada en l’àmbit de la Sociologia de la Cultura, les Polítiques de Benestar i la Teoria Sociològica.

En aquesta entrevista, Antonio Ariño fa un recorregut per la seua destacada trajectòria en la Universitat i analitza els canvis significatius que ha presenciat en l’àmbit acadèmic. Ariño ens parlarà de la importància de la participació cultural i de crear polítiques que la impulsen. Per últim, exposarà la relació que hi ha entre la cultura i la identitat col·lectiva, així com els efectes de les noves tecnologies i la globalització.

Com ha sigut el seu pas per la Universitat com a vicerector?

Quan vaig assumir el Vicerectorat d’Estudis i Organització Acadèmica, es va iniciar el Procés de Convergència Europea i vaig implicar-me molt a entendre en què consistia el pla Bolonya. En eixa època, tant jo com altres companys véiem necessari un canvi i una millora en les metodologies docents i acabàvem de dissenyar el primer Projecte d’Innovació Educativa reconegut per la Universitat. Vam decidir que volíem impartir les nostres assignatures d’una manera menys acaronada i pautada que la que tenia la divisió d’assignatures.

Malauradament, el que nosaltres havíem aprés sobre el que devia suposar la Convergència Europea tenia molt poc a veure amb el que s’estava fent. Institucionalment, es va imposar un model molt uniforme a l’hora de fer docència, es varen incloure molts treballs que saturaven el temps de dedicació d’estudi de l’estudiantat i que no facilitaven el seu procés d’aprenentatge. Era una dinàmica totalment diferent de la nostra visió i vàrem ser desbordats.

Jo vaig tindre l’oportunitat de canviar al Vicerectorat de Cultura, que combinava la meua especialitat científica, sociologia de la cultura, amb la gestió d’espais culturals de la Universitat, especialment la Nau, el Col·legi Major, el Palau de Cervelló i també el Jardí Botànic. Des d’ací coordinàvem diferents activitats culturals que es feien en aquests espais, a més de la seua principal funció com a residència, jardí o instituts d’investigació. Va ser un període de gran creativitat, al voltant d’un grup de gent amb molt d’entusiasme pel projecte.

En què va consistir aquest primer Projecte d’Innovació Educativa?

El Projecte es va dissenyar en un context on era palpable que les noves tecnologies ho canviarien tot, encara que en aquella època, cap als anys 90, Internet només s’utilitzava per enviar correus. Estava emmarcat dintre del denominat Procés de Convergència Europea, encara que la nostra idea era molt diferent. Nosaltres consideràvem que la nostra estructura de tres cursos, que constituïen la diplomatura, i dos cursos més, que eren la llicenciatura, ja estava adaptada a Europa i no s’havia de modificar, sinó que els canvis havien de dirigir-se cap a les metodologies i els recursos per l’educació.

Quins van ser eixos canvis que volíeu fer?

El canvis que nosaltres volíem introduir en aquest projecte d’Innovació Educativa estaven centrats en dues qüestions que ens preocupaven: l’abandonament i els diferents perfils d’estudiantat. En primer lloc, vam decidir estudiar la problemàtica de l’abandonament. Un percentatge de l’estudiantat es matriculava en distintes carreres, especialment en unes més que en altres, i després abandonava. La taxa d’abandonament en el primer curs era molt elevada i crec que ho continua sent en moltes carreres.

Al mateix temps, vam proposar-li al Ministeri estudiar el que nosaltres denominàrem un canvi en el perfil de l’estudiantat. S’estava produint un canvi en la manera d’abordar el compromís amb l’estudi universitari, cada vegada més “flexible”. Per exemple, la gent es matriculava d’un percentatge d’assignatures de les quals després no s’examinava, duia assignatures en tercer curs penjades del primer curs, etc. És a dir, volíem entendre eixos currículums i, molt especialment, la seua combinació amb l’altra part de l’estudiantat que volia compatibilitzar treball i estudi. No podíem oferir un currículum acadèmic homogeni per a perfils que eren tan diferents. Això es va convertir en la primera investigació de moltes i va suposar la creació d’un observatori de les condicions de vida i compromís cap a l’estudi de l’estudiantat universitari, on hem continuat investigant aquests temes fins a l’actualitat.

"Continua havent desigualtat i segregació en la universitat per sexe i gènere, per edat, per tipus de carreres que es trien, però sobretot, el més important, per origen familiar"

------

"L’estudiantat abans protestava contra Bolonya i contra les polítiques que jo mateix duia endavant.Ara, pel contrari, l’estudiantat no es mobilitza"

Quins són els principals descobriments que heu fet sobre l’estudiantat universitari?

Hem pogut observar que el perfil de l’estudiantat ha canviat molt, però sobretot hem pogut detectar i ratificar la hipòtesi que ens vam plantejar en un principi: continua havent desigualtat i segregació en la universitat per sexe i gènere, per edat, per tipus de carreres que es trien, però sobretot, el més important, per origen familiar; i les beques no resolen eixe problema de desigualtat. Aquesta constatació ha sigut transmesa tant a les universitats com a les distintes autoritats de les Comunitats Autònomes perquè tracten de millorar el sistema de beques.

Quins han sigut els canvis que ha experimentat la Universitat durant la teua trajectòria a nivell institucional?

La Universitat com a institució ha canviat molt, per exemple, en l’àrea d’investigació. Han crescut els instituts d’investigació, els espais de suport a la investigació, la demanda d’investigació per part de la societat, així com les ofertes i oportunitats d’aquelles persones interessades a investigar.

Dintre de la pròpia universitat, podríem diferenciar entre les carreres i la institució o governança universitària. Les carreres cada vegada pareix que s’han tancat més en elles mateixes, quan hi hauria d’haver una transversalitat entre totes les carreres de Ciències Socials. Les matèries en els primers anys haurien de ser comunes, a fi de tindre una major capacitat de circulació de l’estudiantat en els primers cursos, així com una major formació i comprensió entre les distintes carreres. Les quals, per tant, s’han tancat molt en la seua especialització.

I quins canvis ha vist en l’estudiantat universitari?

Trobe que ha anat produint-se, i el període de la pandèmia segur que ho ha agreujat, una pèrdua de capacitat de participació en els processos universitaris, a tots els nivells. L’estudiantat abans protestava contra Bolonya i contra les polítiques que jo mateix duia endavant. Això podia agradar més o menys, però era importantíssim que l’estudiantat s’expressara. Ara, pel contrari, l’estudiantat no es mobilitza, no fa manifestacions, ni crítiques als plantejaments que s’haurien de millorar. Però crec que està passant també en el professorat, els quals es veuen obligats des del principi a publicar articles en determinades revistes. En conseqüència, hi ha una major concentració del poder en la direcció universitària, quan la universitat hauria de ser un espai més participatiu a tots els nivells.

En conjunt, d’un costat, trobem un cert tancament; de l’altre, un aïllament individualista per part del professorat; això redunda en una certa concentració de poder en poques mans en la universitat; i, finalment, avancem cap a una mentalitat excessivament mercantilista, on allò important és publicar, perquè això es el que comptarà per a la seua promoció.

"El futur depén molt de la nostra implicació i de desenvolupar una participació més activa"

-----------

"Per a millorar la participació cultural, la primera política és una política en la infantesa"

De qui és la responsabilitat que s’hagen produït aquests canvis?

Bé, seria fàcil dir que la culpa la té la societat mercantilista en la qual estem, el neoliberalisme, el rectorat, el professorat... No, jo crec que, en definitiva, ens falta a totes i tots una certa capacitat de reacció, tant dins de la Universitat com en el conjunt de la societat. El futur depén molt de la nostra implicació i de desenvolupar una participació més activa. A més, seria molt convenient que des de dalt s’incitara més a la participació.

Actualment, quins són els seus projectes o inquietuds en l’àmbit universitari?

En l'àmbit universitari continuaré com a professor emèrit i podré continuar amb un projecte que vam començar fa dos anys que és Documents Socials. Aquest es basa en utilitzar el telèfon, el qual disposa d’una càmera, o bé una càmera professional com a eines d’aprenentatge integral que jo entenc que és la universitat, no vinculada a un programa, sinó que l’estudiantat té inquietuds per aprendre més. El taller consta de classes tècniques de fotografia, però també dinàmiques, tipus laboratori, per al desenvolupament de la fase pràctica en la qual l’estudiant que participa realitza fotografies per la ciutat, pels pobles on es plasma la realitat social.

I pel que fa a la gestió institucional?

D’altra banda, estic dirigint la Càtedra de Polítiques Culturals Valencianes on estem investigant als públics, des de festivals al carrer fins als públics dels equipaments de la ciutat, teatres, museus, etc. També estem fent-ho en titulars de sociologia que han muntat un laboratori en l’espai dels instituts i en altres persones que pertanyen al món de la cultura.

I sobre què investiga?

Des del punt de vista de les meues investigacions, estic treballant en la gran temàtica que m’ha interessat sempre, desigualtat i cultura. Pense que es presta poca atenció política a les desigualtats culturals. Les desigualtats educatives són importantíssimes, però les culturals ho són més, perquè són les que estan en la base, des del principi del sistema educatiu, de les que seran desigualtats educatives. Així que si no es fan polítiques que corregisquen les desigualtats culturals, és difícil que les educatives es puguen corregir.

En la vida personal, estic tractant de veure com ha evolucionat la societat, en concret la societat espanyola, a partir del testimoni i la vida de la meua mare i la meua família. Descriure la vida de ma mare és un pretext per a descriure la vida de les dones de la seua generació, de la seua època i descriure eixa societat marcada per dos esdeveniments: la Guerra Civil i el període de postguerra, així com l’obligació d’abandonar el seu poble i fugir a la ciutat.

"La segona política seria acostar la cultura a la gent, però diferenciant els distints tipus d’audiència"

----------

"La cultura és una dimensió bàsica de totes les persones, però no tothom té aquella cultura que l’ajudarà a enriquir-se com a persona"

Ha parlat de la importància de les polítiques culturals. Quines mesures es poden prendre per fomentar la participació ciutadana en la cultura?

En aquest tema hem de diferenciar dos nivells. El que dic sempre és que, per a millorar la participació cultural, la primera política és una política en la infantesa. Tractar d’invitar a persones adultes que vagen a determinats espais, si no han tingut mai costum d’anar, és molt difícil, perquè no es tracta de travessar una porta per entrar en un museu, es tracta de tindre les competències per saber interpretar el que hi ha a dintre. I no solament les competències, sinó que també són importants les teues motivacions per triar quines coses valen la pena o aportaran significat i sentit a la nostra vida, com anar al teatre o al museu. De tal manera que només es produeix un gran canvi en la participació cultural en l’etapa de jubilació, sobretot entre dones. Les dones que es jubilen o aquelles que no es jubilen perquè han estat treballant sempre a casa, són el públic que més innovació participativa té en este moment, en la societat espanyola, d'una manera molt clara.

Quina seria la segona política per a millorar la participació cultural?

La segona política tracta d’acostar a la gent l’activitat cultural i les pràctiques culturals sense esperar que vagen. En eixe sentit, crec que s’estan fent experiències positives als barris, als pobles, però tenen una mancança de partida i és que eixes persones en la seua infantesa, per les famílies amb les quals vivien, per les carències que tenien, no han rebut i no han pogut interioritzar esta predisposició a gaudir de la cultura. A més, hi ha una fractura entre els nivells socioculturals més baixos i una fractura, entre homes i dones claríssima.

El problema és que, en general, les persones que es dediquen a la política cultural no estan convençuts que la seua funció siga arribar a aquells que normalment no participen. Això fa que no s’analitzen les dades de les enquestes, ni les de la participació cultural, no s’analitzen els públics i, en última instància, no es plantegen modificar les polítiques. Per tant, la segona política seria acostar la cultura a la gent, però diferenciant els distints tipus d’audiència.

Podria aclarir el terme cultura i la relació que té amb la ciència i la societat?

Jo entenc la cultura en el sentit antropològic que vol dir que totes les persones tenim cultura, no existeixen persones “incultes”. El que ocorre és que la cultura que tenen les persones no serveix exactament igual per a desenvolupar una vida de creixement i enriquiment personal, sinó que de vegades té una funció de conformisme o resignació.

El que jo crec que hem de transmetre és la cultura crítica, una cultura que accentua a les persones i les impulsa a buscar coses noves. La cultura crítica està en contra del conformisme, la manipulació, la dominació, etc., és una cultura que sap diferenciar allò positiu per a la pròpia existència, d’allò que no aportarà res. És crítica perquè sap diferenciar un rumor i una mentida de la veritat. Un altre aspecte és la cultura oberta, en el sentit de respecte i comprensió cap als altres, però tampoc està present en totes les persones, com podem presenciar, per exemple, en les escenes racistes als partits de futbol.

En definitiva, la cultura és una dimensió bàsica de totes les persones, però no tothom té aquella cultura que l’ajudarà a enriquir-se com a persona i desenvolupar-se com a ciutadà. Eixa cultura és la que els dirigents polítics, els partits polítics o les associacions polítiques tenen l’obligació de transmetre, perquè és la que està desigualment distribuïda.

Com influeix la cultura a la construcció de la identitat col·lectiva i a la cohesió social?

Si hi ha identitat col·lectiva és perquè hi ha trets compartits culturals, ja siga la llengua, siga una determinada manera de vore el món, siga tindre una mateixa activitat econòmica, siguen determinats principis morals o determinats valors. Allà on hi haja un grup que se sent unit, és absolutament necessari que compartisquen trets culturals perquè sempre la identitat té una base cultural. No hi ha identitats que no tinguen una base cultural. A l’individu des del moment que naix se li atribueixen determinades expectatives, se li inculquen determinats valors que després, amb la seua experiència vital, pot xocar o no amb ells.

Com afecten la globalització i les noves tecnologies a la cultura local i a la diversitat cultural?

L’impacte que tenen és ambivalent. A través de les noves tecnologies i el seu impacte global, es poden donar a conèixer coses que tenien un àmbit absolutament molt localista. Un cas típic seria la gastronomia que, a través dels mitjans de comunicació, pots trobar una immensitat de receptes de qualsevol part del món. També podem trobar que en certs llocs la gastronomia es faça d’una manera tan singular que calga anar a eixe lloc per consumir-lo, la qual cosa és una mercantilització dels elements identitaris locals. La globalització ho ha mercantilitzat tot i, a través del turisme, han convertit en mercaderia el que eren elements distintius de determinades localitats, festes, arquitectura, formes de treballar, etc.

Tot això podríem dir que forma part d’una economia de l’enriquiment en un doble sentit. D’una banda, els objectes, projectes, el passat i els trets identitaris d’un poble ara es reivindiquen, però abans no hi havia cap necessitat de dir que això era d’este poble. I d’altra, és que aquesta qüestió s’aprofita per als negocis i el desenvolupament local.

"A través de les noves tecnologies i el seu impacte global, es poden donar a conèixer coses que tenien un àmbit absolutament molt localista"

-------------

"La globalització té un primer efecte que és fer aflorar allò local; un segon efecte que és convertir-lo en mercaderia per als que no són locals; i un tercer efecte d’homogeneïtzació"

Per tant, quins serien els seus efectes?

La globalització té un primer efecte que és fer aflorar allò local; un segon efecte que és convertir-lo en mercaderia per als que no són locals; i un tercer efecte d’homogeneïtzació, en el sentit que els trets considerats més vulgars són polits quan els projectem a l’univers global. És ambivalent, però, des del meu punt de vista té dos efectes negatius: ara tot està mercantilitzat i qualsevol cosa forma part d’un “paquet experiencial”, ja siga arreplegar rovellons al bosc o tindre una experiència gastronòmica amb els locals. Tot forma part d’un paquet mercantilitzat que, moltes vegades, té un efecte destructor als llocs visitats. I l’altre efecte negatiu és que, encara que no ho parega, la globalització també produeix homogeneïtzació formal entre els subjectes que ara tracten de ser singulars.

Per finalitzar, quina és la seua visió per al futur de la cultura en la nostra societat?

Estem en un moment en què és molt difícil. Podem dir, en primer lloc, que allà on hi haja ésser humà hi haurà cultura, perquè la cultura és justament eixe procés d’aprenentatge, d’habilitats, de disposicions, de competències que no ve donat per la genètica sinó que ve donat per la socialització. En eixe sentit, la cultura formarà part sempre del procés de socialització i, en conseqüència, de creació de la humanitat, de la personalitat i de la identitat.

Pel contrari, el que està passant amb la cultura participativa, crítica i oberta és que a Internet estan circulant més els rumors, les fake news, les mentides o el cinisme que continguts que ajuden a créixer personalment. L’expansió global i l’impacte que tenen les noves tecnologies és d’una brutalitat que abans no existia i que hem de reaprendre a utilitzar-les. El que estem experimentant ara amb la intel·ligència artificial, confie que sabrem regular-ho de les possibles amenaces i que no s’utilitze fonamentalment per a controlar les persones i disminuir la seua autonomia.

Com s’haurien d’utilitzar aquestes noves tecnologies?

Hem d’utilitzar-les creativament, perquè la capacitat creativa la tenim les persones. Creativitat no vol dir que perdurarà en el temps, sinó que experimentem i provem coses noves, ens agrada eixir de la rutina en certes ocasions. També espere que es puga ressaltar d’aquestes tecnologies la part participativa i cooperativa que tenen. Per a mi, el més innovador de les tecnologies és que ens permeten organitzar-nos d’una manera molt eficaç. Són tecnologies de l’organització i la cooperació, però poden servir tant per a provocar una guerra com per a generar vacunes, com ha passat amb la COVID. Hem de procurar des de l’Acadèmia i des de la responsabilitat que tenim com a ciutadans que el que perdure siga la creativitat, la participació, la capacitat d’organitzar-nos i el sentit crític.