Aspencat: “Ens acomiadem a València amb la fita de donar el nostre primer concert en format elèctric a la plaça de bous”

  • 19 d’octubre de 2017
 
Components del grup Aspencat
Components del grup Aspencat.

Maria Iranzo

El pati de l’Institut de Benissa, l’adolescència, un garatge de Llíber, quatre acords, les festes del poble, la maqueta, la Primavera Valenciana, un llaüt, més hores, les trompetes, concerts vibrants, electrònica, missatges crítics que viatgen amb un so propi, places enceses, mirades de complicitat. Són els primers capítols d’una llarga història vivencial i musical d’onze anys que ara posa un punt “indefinidament” final; la història que quedarà per sempre per Aspencat.

El grup de la Marina Alta ha vist en la maduresa dels trenta el qüestionament a un ritme de vida incessant i sense pauses, emmarcat en un periple de creació (composició-assajos-disc-gira) que cada vegada abraça més difusió. Els fans es multipliquen en cada nou disc i la vida local es torna global. Quan sembla que tot és ara, el treball i la paternitat pesen cada vegada més en una balança que fins fa uns anys sols tenia un plat: la música. I la decisió, molt meditada, està presa. 

Amb un nuc en la gola arriba un comiat, un adéu dedicat a tota la gent que amb ells “es deixa l’ànima”. I la manera de fer-ho és una gira, la més personalista, dura i emocionant alhora. Aquest tour, format per huit actuacions en escenaris inoblidables, arriba a la seua fi aquesta setmana: Xaló, València i Barcelona; la seua essència, hui especialment sensible.

“A València, dins del Concert de Benvinguda de la Universitat de València, tocarem amb Txarango i Viva Suecia. Això és el que diu el cartell, però hi haurà més sorpreses. Ens acompanyaran molts artistes i companys amb qui hem compartit moltes batalles en tot aquests anys”, promet Kiko Tur, veu principal del grup junt amb Pasqu, qui per la insistència m’avança alguna cosa més sense descobrir la màgia: “Farem cançons antigues que hem recuperat per a la gira última. Per exemple, Llums, càmera i acció o Futur nuvolat; farem trossets”.  

Entre les lluites que han defés, es troba paradoxalment el dret de poder tocar en aquesta plaça de bous: “Serà una festa col·lectiva ocupar aquest espai. Serà una alegria veure la plaça plena de la nostra gent, la que desitja i treballa per un País Valencià més lliure, més transversal, més solidari i més just”, apunta Kiko.

Més val tard que mai

Viuen alhora junts i separats per tot tipus d’obligacions. Pep Garcés, guitarra i cors, és mestre a Barcelona i des d’allà m’explica que té ganes d’acomiadar-se “en un espai molt vetat per a la música en valencià, en el qual sols en els últims anys hem interpretat un parell de temes en acústic formant part del circuit de la música en valencià. Ara ens acomiadem amb la fita de donar el nostre primer concert en format elèctric a la plaça de nous. Més val tard que mai”.  

Són les últimes actuacions, però en sumen més de cinc-centes. Anècdotes? “Que es puguen contar?”, em repregunta Pasqu Giner: “En general, conéixer molta gent de diferent tipus, fins i tot coneguda que ha vingut al concert. Ajuntar-te amb ells i fer-te després del concert dos copes. Per exemple, l’actor Sergi López ha vingut aquest estiu diverses voltes a veure’ns”. 

Kiko recorda els inicis: “Molt especial va ser el concert que vam fer a Godella per la Primavera Valenciana, Hem perdut la por. Va ser molt bonic, junt amb Obrint Pas, Los Chikos del Maiz, Arrap i Biano. Ens vam ajuntar molta gent en solidaritat amb la gent jutjada per muntatges policials que s’han anat desmuntant. Evidentment, fora, a l’estranger o a la Marina també han estat molt bé tots i cadascun dels concerts; en certa manera, cada lloc del mapa que hem xafat”.

La de Pep està clara: “Tot i que en tenim divertides en cadascun dels molts viatges que hem fet, en el meu cas personal mai oblidaré l’accident que vaig tindre en caure a terra des de l’escenari en un concert a Castelló per la Magdalena. Per cert, està en Youtube [riu]”.

Un so propi

Això és el que se’n duen. I el que ens deixen és un nou estil musical que aflora la pluralitat d’aquest grup format ara per nou músics, però en el qual han anant deixant empremta altres set membres. “Barregem diversos estils bastant diferents que reflecteixen la visió plural dins del grup. Tenim gustos diferenciats i això pren cos en un mestissatge que, sí, parteix del reggae, però es ramifica en diversos estils. Al final hem creat el so Aspencat, aquell que reconeixes en quatre compassos, i això ja és un gran pas”, assenyala Kiko. “En cada disc hem anat evolucionant. Ens abellia introduir electrònica, hip hop, i en l’últim disc, com a compositor productor que he sigut, anava fent el que volia: distorsions de guitarra mesclades amb l’electrònica i estrofes més rapejades amb tornades més melòdiques”, afegeix Pasqu.

“El més bo de ser un grup nombrós és la quantitat d’opinions i propostes per a cada nou treball, però sobretot la convivència. És veritat que tanta gent comporta, a l’hora de prendre decisions, més temps, ja que la confrontació d’opinions contràries sempre ens du a un debat. I el resultat és sempre un aprenentatge”, assenyala Pep.

La marca Aspencat beu de l’originalitat de les seues composicions, de la pluralitat dels seus membres, de la denúncia, de la premissa de gaudir i “d’un gran moment que és el resultat col·lectiu de tants i tants grups que estan empentant fort des de fa molt de temps, orgullosos, mobilitzats”, asseguren tots tres.

 


Barreja de sentiments
“Tristesa i satisfacció” és el que senten en cada comiat de la gira que començaren el 29 de setembre a Bilbao. “No havíem imaginat que rebríem aquesta estima i aquest calor”. A la duresa del moment, per la seua incertesa, se suma la conflictivitat política entre l’Estat i Catalunya, on han reservat l’últim dels concerts amb les entrades ja exhaurides. “Nosaltres prenem partit a favor dels drets i les llibertats ciutadanes del poble de Catalunya, de tota la gent i de tots els pobles d’Espanya, perquè, al final, Catalunya podria ser la punta de llança de moltes coses, de fer d’Espanya un conjunt de repúbliques lliures unides”, sosté Kiko, qui afegeix: “Faríem un país molt més lliure, més democràtic i amb justícia social efectiva per a totes i tots, i no el que hi ha ara, amb unes comunitats autònomes infrafinançades en detriment d’unes altres que estan sobrefinançades. I ací al País Valencià ho estem patint de valent. Eixos que van de patriotes i que ixen al carrer a pegar hòsties, com vam veure el 9 d’Octubre, l’únic que defenen és misèria per al País Valencià”.

Kiko deixa el micròfon per a poder agarrar fort, el pròxim gener, el seu primer fill. Pasqu podrà respirar després de jornades que ja són intenses treballant com a arquitecte. Pep assaborirà el temps en família sense mirar el rellotge. I aquestes són només tres de les tretze vides que a partir de la setmana que ve començaran a digerir el que ha sigut Aspencat. “Si hi ha futur, si hi ha tornada, l’hem de preparar molt bé, amb la motxilla plena d’idees. Però no podem aventurar res. Hem de reflexionar moltes coses i ara mateix necessitem tornar a relacionar-nos amb la nostra gent més pròxima”.