Joan Fuster va ser un dels fundadors d’ACPV i el seu primer president. Amb aquest motiu ACPV ha organitzat un cicle d’actes junt amb la Universitat de València, la Universitat d’Alacant, la Universitat Jaume I i la Universitat Miguel Hernández. Aquestes activitats compten amb la col·laboració de la Xarxa Vives d’Universitats i la Càtedra Joan Fuster.

Segons explica Pau Viciano, “Joan Fuster no es considerava historiador, sinó un simple lector d’històries, i no volia atribuir als seus assajos erudits la categoria d’estudis històrics. Però tanmateix, la seua talla com a historiador ha estat reconeguda per especialistes tan eminents com Pierre Vilar, Josep Fontana o Eric Hobsbawm. De fet, va exercir un veritable mestratge sobre els nous historiadors universitaris dels anys seixanta i setanta”.

L’assaig fusterià és una crítica de l’academicisme imperant en la universitat tradicional, d’una forma de fer historia que oscil·lava entre una erudició autista i la ideología de l’Espanya unitarista i les seues derivacions. En canvi, Fuster es va mostrar receptiu a la renovació historiogràfica impulsada per Jaume Vicens Vives, que tenia el seu model en l’Escola dels Annales, i aviat assimilaria també la influència de la historiografia marxista, no dogmàtica, que representaven autors com Pierre Vilar.

Fuster considerava que els seus treballs sobre la història de la literatura o de la llengua no s’ajustaven a les convencions de l’ofici d’historiador perquè els mancava erudició tècnica i els sobrava “llibertat d’expressió”. Però ho feia de manera voluntària. Gràcies a aquesta actitud, allunyada de la rigidesa de les exigències professionals, Fuster va poder endinsar-se en terrenys que no havien estat objecte de la recerca acadèmica o rellegir els temes tractats des de perspectives inèdites. Aquesta llibertat que permetia l’assaig continuaria animant els escrits erudits de Fuster fins i tot quan, ja a la fi de la seua vida, va ingressar en el món acadèmic fins esdevenir catedràtic de la Universitat de València. El mateix estil assagístic de sempre, amb ironia i algun punt d’insolència, es retroba, així, en escrits tan formals com la seua tesi doctoral o les intervencions en actes tan solemnes com les investidures de doctors honoris causa.

Pau Viciano (Castelló de la Plana, 1963) és doctor en Història per la Universitat de València, especialista en la fiscalitat i el món rural medievals. És autor, entre d’altres publicacions, dels llibres Els cofres del rei. Rendes i gestors de la batllia de Castelló (1366-1500) (2000) i Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles xiv-xv) (2008). A banda de la recerca acadèmica, s’ha interessat per la historiografia i els usos del passat i la memòria social, amb llibres de factura assagística com La temptació de la memòria (Premi Joan Fuster d’Assaig, 1995). Sobre la figura de Joan Fuster ha publicat, entre d’altres estudis, els llibres De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster (2012) i Per què Fuster tenia raó (2017). També forma part del consell de redacció de les revistes L’Espill, Afers. Fulls de Recerca i pensament i Caràcters.