lucky vectorstudio/Shutterstock

José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

Amb l'estrena d‘El dia de la revelació (Disclosure Day), la nova pel·lícula de Steven Spielberg sobre extraterrestres, torna una pregunta tan vella com la ciència-ficció: si els alienígenes arribessen a la Terra, vindrien a conquistar-nos, a estudiar-nos… o potser a menjar?

Convé començar amb un advertiment. No existeixen proves científiques que hagen visitat la Terra éssers extraterrestres, ni  menys encara dades sobre la seua alimentació. La NASA afirma que no hi ha dades que secunden que els fenòmens anòmals no identificats (FANI) siguen tecnologia alienígena, i el Departament de Defensa dels Estats Units no ha trobat tampoc proves verificables de tecnologia o activitat extraterrestre.

Ara bé, extraterrestre significa, literalment, “de fora de la Terra”. En aquest sentit ampli, els únics extraterrestres de qui coneixem l'alimentació són, paradoxalment, humans: astronautes que viuen durant setmanes o mesos en l'espai. El seu cas no ens diu què menjaria un alienígena, però sí que recorda que eixir de la Terra modifica la manera d'alimentar-se.

En microgravetat canvien l'apetit, la percepció del sabor, la massa muscular, la salut òssia, la hidratació i la despesa energètica. Fins i tot per a la nostra pròpia espècie, menjar fora del planeta exigeix adaptar menús, nutrients, textures, conservació d'aliments i control metabòlic.

Per tant, aquest article és un exercici completament especulatiu, però no absurd. La biologia permet fer preguntes raonables fins i tot sobre organismes imaginaris: Quant pesen? Es mouen molt? Mantenen una temperatura corporal constant? Respiren oxigen? Tenen cervell voluminós? Viuen en gravetat similar a la terrestre? Amb aquestes peces podem estimar no pas “la dieta alienígena”, sinó el cost energètic mínim d'un ésser viu hipotètic.

Dels ovnis a les calories: allò que sí que podem calcular

La paraula alienígena no designa una categoria biològica. En la cultura popular apareixen éssers “grisos” o “reptilians”, humanoides alts, criatures lluminoses o intel·ligències mecàniques. Però aquestes classificacions pertanyen al folklore ufològic i a la ficció, no pas a la zoologia.

La ciència sí que té instruments per a estimar el metabolisme. En els animals terrestres, una orientació que es pot aplicar és que la despesa energètica basal (l'energia mínima que un organisme necessita en repòs per a mantenir funcions vitals) augmenta amb la massa corporal, però no de manera proporcional. Un ratolí consumeix molta energia per cada gram de cos; un elefant, en canvi, en gasta moltíssima en total, però relativament poc per quilo. Dit d'una altra manera: com més gros és un organisme, més energia necessita, però cada quilo del seu cos sol ser energèticament més “barat”.

Aplicat a un ésser viu hipotètic, això permet fer estimacions orientatives. Si imaginem un organisme calent, actiu i semblant en el seu funcionament bàsic a un mamífer o una au, un ésser d'uns 30 quilos podria necessitar prop de 900 quilocalories (kcal) al dia només per a mantenir-se en repòs. Una criatura de 70 quilos demanaria al voltant de 1 700 kcal diàries, una xifra pròxima a la d'un humà adult en metabolisme basal. I un alienígena de 150 quilos podria superar les 3 000 kcal diàries fins i tot sense moure's gaire.

La clau està en “repòs”. Aquestes xifres només indiquen l'energia mínima per a sostenir funcions bàsiques: respirar, mantenir la temperatura corporal, reparar teixits, fer circular fluids i conservar actiu el sistema nerviós. A això, caldria afegir-hi locomoció, estrès, reproducció, termoregulació, digestió, activitat cerebral i qualsevol comportament propi d'un visitant interplanetari.

Un alienígena que caminés, corregués, excavés, volés o travessés mig planeta per abduir vaques necessitaria bastant més energia que l'estimada pel seu metabolisme basal. En tal cas, la pregunta ja no seria només quant pesa, sinó què fa, com es mou i quanta energia li costa existir en el nostre ambient.

Grisos, reptilians i humanoides: una bioenergètica imaginària

Prenguem tres figures clàssiques de la imaginació extraterrestre.

• El “gris” menut, de cos prim, cap gros i aparent baixa musculatura, podria pesar entre 25 i 40 kg. Si fos un organisme calent, actiu i amb cervell voluminós, la seua despesa basal se situaria entre 800 i 1 100 kcal diàries. Ara bé, un cervell gros és car: en humans, consumeix al voltant d'una cinquena part de l'energia en repòs. Si els grisos fossen éssers hiperencefalitzats, la seua dieta hauria de ser energètica i constant, llevat que haguessen desenvolupat una biologia molt eficient o suport tecnològic.

• El “reptilià” suscita un altre problema. Si realment fos reptilià en el sentit fisiològic, potser seria ectoterm: no gastaria tanta energia per mantenir una temperatura interna constant. En tal cas, un ésser de 100 kg podria necessitar menys menjar diari que un mamífer d'igual grandària, sempre que visqués en un ambient tèrmicament favorable. Però si fos un depredador intel·ligent, bípede, musculós i actiu, la seua despesa podria pujar a nivells comparables o superiors als humans. Un reptilià de 150 kg endoterm potser necessitaria 3 000 kcal diàries en repòs, i bona cosa més si fa activitat física.

• L'humanoide alt, de 80 a 100 kg, seria el cas més fàcil d'imaginar. Si la seua fisiologia resultés similar a la humana, exigiria entre 1 900 i 2 300 kcal diàries en repòs, i entre 2 500 i 4 000 amb activitat. En una visita espacial, a més, caldria considerar vestits, naus, gravetat distinta, microbiota, hidratació i adaptació a l'estrès.

Una quarta possibilitat és l'entitat postbiològica: intel·ligència artificial, organisme híbrid o cos sintètic. Ací la “alimentació” ja no serien proteïnes, greixos o carbohidrats, sinó electricitat, calor, combustible químic o energia nuclear. Un robot alienígena no menjaria paella: recarregaria bateries.

Què podrien menjar a la Terra?

Si un visitant extraterrestre estigués basat en carboni, aigua i química semblant a la terrestre, el nostre planeta seria un bufet perillós. Hi ha aigua líquida, sals, carboni orgànic, sucres, greixos, aminoàcids i minerals, però també toxines, patògens, al·lergògens i molècules incompatibles.

La Terra no seria necessàriament comestible per a ells. Una proteïna terrestre podria no servir-los si usen aminoàcids distints. Els nostres sucres podrien resultar inútils si el seu metabolisme utilitzés altres formes quirals (versions especulars de les mostres). Els nostres bacteris podrien no infectar-los… o podrien resultar devastadors.

Aquesta última possibilitat ja va ser desenvolupada per H. G. Wells en la seua novel·la La guerra dels mons (1898): els marcians no són derrotats per les armes humanes, sinó pels microorganismes terrestres, enfront dels quals no tenen defenses evolutives. La novel·la converteix així la incompatibilitat biològica en l’autèntic límit de la invasió.

En astrobiologia se sol pensar que la vida necessita una font d'energia, un mitjà líquid i elements químics adequats. Però això no implica que tots els éssers vius de l'univers puguen compartir menú. A la Terra, un coala viu quasi condemnat a l'eucaliptus i una vaca necessita la seua microbiota per a digerir cel·lulosa. La dieta no és només energia: és bioquímica, microbioma i evolució.

Per això, si vinguessen, potser no buscarien “menjar” humà sinó matèries primeres: aigua, nitrogen, fòsfor, ferro, sals, lípids, biomassa microbiana o molècules orgàniques simples. La vella imatge d'alienígenes robant bestiar podria reinterpretar-se, especulativament, no com a maldat còsmica, sinó com a mostratge nutricional. Poc tranquil·litzador per a les vaques, en tot cas.

La nutrició extraterrestre com a espill de la nostra

Aquest joc especulatiu recorda que la nutrició no és una llista d'aliments, sinó una ciència de l'intercanvi energètic entre un organisme i el seu ambient. Menjar és resoldre un problema físic: obtenir energia, construir teixits, eliminar residus i no intoxicar-se.

En humans, els dietistes-nutricionistes són importants perquè tradueixen aquesta ciència en salut: ajusten energia, proteïnes, micronutrients, hidratació i hàbits a persones concretes. No ingerim “calories” en abstracte, sinó que mengem dins d'una cultura, una microbiota, una malaltia, una edat, un pressupost i una biografia.

Si mai contactàvem amb éssers biològics no terrestres, no sols serien necessàries professions com la diplomàcia, la lingüística o l'enginyeria. També caldrien experts capaços de preguntar quines molècules toleren, quina energia necessiten, què els intoxica, quins microorganismes transporten i quins recursos terrestres podrien usar sense destruir ecosistemes: els nutricionistes d'alienígenes.

Perquè, pensant-ho bé, si mai els ET arriben al nostre món, potser no vindran a emportar-se coses, conquistar-nos o revelar secrets còsmics. Tal vegada vindrien, simplement, a menjar millor. Però si de veritat volguessen entendre la nostra nutrició, haurien d'aprendre una última lliçó terrestre: ací menjar no és només ingerir energia, és compartir temps.

José Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.