L’estudi analitza les dades a les ciutats mitjanes espanyoles (entre 20 mil i cent mil habitants) en les eleccions de 2015 i les de 2019. “Vam triar aquesta franja de municipis tractant d’evitar aquells més xicotets on les relacions personals i el coneixement directe distorsiona les motivacions dels vots, però també els grans espais urbans on dominen les tendències polítiques més generals i globals” assenyala Jordi Sanjuan, jove investigador que participa en el projecte.

És de sentit comú, explica, “pensar que en període electoral, els polítics en el govern tractaran d’utilitzar els pressupostos públics per a guanyar-se electors indecisos i no sembla desficaciat pensar que els equips de govern tracten d’utilitzar la despesa en cultura per a millorar el seu atractiu electoral ja que tot l’associat a la cultura és molt visible, relativament barat – enfront d’altres despeses com l’educació, la sanitat- i incorpora valors que poden ser utilitzats per una àmplia gamma de l’espectre ideològic, des de la preservació dels estils de vida per als conservadors, identitat per als nacionalistes o transformació creativitat i canvi per als progressistes”. Així, prossegueix, “analitzant les variacions anuals de la despesa en cultura i comparant-les amb altres despeses podem observar que per a les eleccions de 2015, fins i tot en plena crisi, si les caigudes mitjanes de despesa en cultura dels anys anteriors se situaven en 10 euros per habitant menys cada any, l’any preelectoral augmentava en 3 euros per habitant. Per a les eleccions de 2019 de vària en 2,2 euros d’increment a l’any, l’any preelectoral aquest increment per cap es disparava als 6 euros. Totes les despeses analitzades (Cultura, Esport, Educació i Salut), així com la despesa total (que inclouria des d’infraestructures fins a la despesa social) mostren aqueix comportament oportunista. I això és un fenomen que es s’explica per la Teoria del Cicle Polític (Political Budget Cycles) que ja explicava el premi Nobel Nordahus a mitjan anys 70, el sorprenent és que les despeses en cultura són d’allò més utilitzats”.

No obstant això, per a Sanjuán, “el més sorprenent de l’estudi és que l’única variació de la despesa que contribueix de manera estadísticament significativa a millorar les probabilitats de ser reelegit són les despeses en cultura. L’anàlisi dels efecte marginals posen d’evidència que la probabilitat d’un partit de govern de ser reelegit, empitjora de manera estadísticament significativa si en el municipi hi ha molta desocupació, si en les eleccions locals no hi ha molta participació (les participacions elevades s’activen per a acomiadar als governants en el càrrec) si hi ha una elevada proporció de població major de 65 anys (conjunt de la població poc dau als canvis).I si s’han gastat molts diners en esdeveniments culturals l’any abans de les eleccions”.

La magnitud de l’efecte cultural és de tal dimensió, apunta Sanjuán “que suposant que la despesa en cultura en un any preelectoral s’incremente en un terç en punts percentuals del pressupost total en comparació amb l’any anterior (per exemple, passant del 6% al 8%), això milloraria la probabilitat de ser triat en quasi un 10%. Atés que la proporció del pressupost dedicat a la cultura és relativament xicoteta (al voltant del 5%), es podria inferir que la despesa en cultura és una forma relativament rendible de comprar el favor dels votants. Aquest descobriment podria ser, d’una banda, bo per a la cultura, ja que posa en valor el seu impacte electoral, i li atorga, com a sector, capacitat de negociació enfront de l’esfera política, però d’altra banda distorsiona notablement la necessitat d’una certa racionalitat instrumental de la política cultural local, ja que la converteix en objecte de desig dels oportunistes”.

L’article, on està descrita la investigació amb major detall ha sigut publicat en una edició especial de la revista científica suïssa Sustainability dedicada a la cultura a les ciutats mitjanes i al costat de Sanjuán, està signat també per Pau Rausell, Vicente Coll i Raúl Abeledo.