Dirigida pels professors de la Universitat de València Juli Peretó i Raquel Ortells, amb el suport de la Delegació per a la Incorporació a la Universitat i la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la UV, la jornada arrancà amb la benvinguda a més de 200 docents, presidida pel vicerector d’Estudis i Qualitat de la Universitat de València, Javier Roca, a qui acompanyaren la professora María José Lorente, delegada del rector per a la Incorporació a la UV, i el professor Juli Peretó.

Durant el seu parlament, el vicerector Javier Roca va reconèixer la Matinal de l’Evolució com un “espai de connexió i transferència de coneixements, de trobada i d’aprenentatge per a totes i per a tots”. Peretó, d’altra banda, va destacar la dilatada trajectòria d’aquest esdeveniment, així com la qualitat científica i personal dels i de les ponents, l’àmplia acollida que abasta any rere any i la varietat disciplinària que hi presentava especialment en el vintè aniversari.

No obstant, i més enllà d’una presentació convencional, l’acte institucional de recepció va estar marcat per la intervenció de la biòloga María José Lorente, qui, visiblement commoguda, es va acomiadar de les matinals com a part executora d’aquestes, en tant que aquest mateix 2026 es jubilarà a la Universitat. “He vist com la Matinal de l’Evolució ha despertat un interès i un èxit creixents al llarg dels anys, i cada edició, sens dubte, ha sigut millor que l’anterior. Ho celebre i, emocionada, us he de dir adeu”, va expressar entre l’aplaudiment del públic, el qual es va repetir encara més intens, en rebre un ram de flors de mans del seu company Juli.

Evolució i supervivència de les plantes
Amb el títol 'Genomes grans i menuts: claus per a entendre la diversitat de les plantes', inicià la sessió de conferències l’investigador Jaume Pellicer. Especialitzat en l’estudi de l’evolució del genoma vegetal i la biodiversitat, va venir des de l’Institut Botànic de Barcelona (CSIC) per a mostrar els últims resultats de la seua recerca.

D’acord amb Pellicer, hi ha descrites més de 400.000 plantes terrestres, una biodiversitat que no es genera de manera aleatòria, sinó a través d’influències òbvies com són els factors ambientals o aquells que formen part del mateix organisme: el genoma. “No podem entendre les plantes sense entendre el genoma”, va afirmar.

Pellicer explicà la importància de la mida del genoma per a la supervivència i per tant, per a l’evolució de les plantes –les primeres habitants del planeta. Com més gran és el genoma, més complexa és la seua adaptació a l’entorn, en tant que exigirà quantitats ingents de nutrients i condicions ambientals molt rigoroses. Aquest és el cas del lliri japonès (supergenomes) i de la falguera. Una varietat d’aquesta darrera, anomenada Tmesipteris oblanceolata, presenta el genoma rècord, trobat fa tan sols dos anys per personal investigador del Jardí Botànic de Barcelona i del Reial Jardí Botànic de Kew. “És un genoma 50 vegades superior al genoma humà i té una mida de més de 70 metres, és a dir, 10 metres més que l’alçària total del Micalet, per exemple”, va assenyalar.

A diferència d’aquest tipus de plantes, aquelles que disposen d’un genoma més menut resulten més adaptatives als factors externs i, per tant, són més robustes i més fortes. En el seu procés evolutiu, hi destaquen dos episodis ancestrals: el primer, el de la planta amb llavors; el segon, el de la planta amb flors, esdevenint així totes aquestes poliploides. “L’increment de la mida del genoma és la poliploïdia i, per tant, aquest fenomen suposa el motor de l’evolució de les plantes –va assegurar l’investigador català; un motor que trobem en el nostre menú diari, present en les cebes, la dacsa, els plàtans, etcètera”.

L’ambre: un arxiu excepcional de l’evolució
La paleoentomòloga Alba Sánchez, professora del Departament de Botànica i Geologia de la UV, va oferir una classe magistral sobre l’evolució del insectes a partir d’un arxiu natural i valuosíssim com és l’ambre.

“L’ambre és una resina fòssil i l’estudi d’aquesta és fonamental per a entendre l’evolució dels insectes”. Així començava la intervenció de la investigadora, qui va posar en valor la importància que té per a la ciència aquest material amb una anècdota: l’any 1988, l’exministre Pedro Duque es va emportar a l’espai una peça d’ambre del miocè –de fa uns 25 milions d’anys–, que preservava una formiga; és a dir, “tinguérem formigues miocenes orbitant el nostre planeta”, recordà, a més de desmuntar el mite cinematogràfic de Jurassic Park, ja que “la molècula d’ADN no es preserva en el temps i el mosquit del qual se n’extrau en la pel·lícula ni tan sols és hematòfag...”.

L’ambre era descrit per la mitologia grega com a llàgrimes i l’anomenaren elektron per la seua capacitat de generar electricitat estàtica; però no és més que resina produïda per arbres ferits que va poder atrapar insectes en caure pel tronc i les branques, i fins i tot organismes del sòl quan arribava al terra del bosc. Després aquesta resina quedava soterrada i, en absència d’oxigen, es produïa el procés d’ambarització, convertint-se així, en una autèntica càpsula del temps.

Com relatà Sánchez, els insectes conformen el grup més gran i divers d’animals que hi ha a la Terra: es troben a tot arreu, en tots els ambients, són els únics invertebrats que poden volar i no tenen rival pel que fa a la longevitat del seu llinatge, el qual es remunta a més de 400 milions d’anys.

D’acord amb la investigadora, l’ambre més antic que s’ha trobat fins ara pertany al carbonífer, encara que no presenta inclusions –insectes o vegetals– en el seu interior. Per a la comunitat científica, és molt interessant l’ambre que data del cretaci inferior i a la península Ibèrica se’n troben almenys quatre jaciments importants: a Terol, Burgos, Àlaba i Cantàbria, què marquen la línia de costa d’aquell moment.

La professora Alba Sánchez va mostrar com l’ambre amb inclusions permet a la comunitat científica estudiar insectes cretacis mitjançant l’alta tecnologia. En primer lloc, els exemplars s’observen amb microscòpia i càmeres adaptades als microscopis per a obtenir imatges detallades; després, també es poden aplicar tècniques com la microtomografia per contrast de fase amb llum de sincrotró, és a dir, un tac per a organismes menuts.

Aquesta tècnica és especialment útil quan l’ambre és opac –no transparent. L’escaneig permet treballar les diverses parts del cos de l’insecte a través de la seua densitat. D’ací s’obtenen models en 3D imprimibles. “Es tracta d’una tècnica no invasiva que ens permet realitzar disseccions virtuals de les estructures per a estudiar la forma dels insectes prehistòrics”, subratllà Alba Sánchez.

Per a finalitzar, la investigadora valenciana va presentar paleoil·lustracions elaborades amb supervisió científica i va destacar que la recerca de l’ambre requereix el treball d’un equip multidisciplinari format per especialistes en geologia, biologia, química, matemàtiques, etcètera. “Integrant tota la informació que ens aporta l’ambre, podem tenir una representació de com era el bosc del cretaci inferior”, va concloure.

La masterclass més esperada pel públic
El circuit de conferències es tancà amb la ponència de Francisco J. M. Mojica, catedràtic de Microbiologia de la Universitat d’Alacant i doctor honoris causa de la Universitat de València. Per a comprendre l’expectació de la intervenció d’aquest, cal recordar que Mojica va descobrir el funcionament del sistema CRISPR, que va encunyar i definir com un arsenal de defensa i contradefensa molecular forjat per la coevolució entre bacteris i virus.

Pioner en l’estudi d’aquests sistemes, Mojica és membre de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals d’Espanya, l’Academia Europaea, l’European Academy of Microbiology i l’European Molecular Biology Organization.

Durant el seu discurs, el catedràtic alacantí va recalcar la importància dels CRISPR com a sistemes de defensa de la vida davant dels fags (o virus de bacteris), ja que hi ha deu vegades més fags que bacteris. En l’actualitat, els científics xifren en més de 145 els sistemes CRISPR identificats, dels quals molt pocs han sigut caracteritzats i confirmats. L’aplicació de l’edició genòmica basada en CRISPR ha permès un avanç biotecnològic sense precedents.

El mecanisme CRISPR és una revolució que requereix de més inversió científica per a ser conegut en tota la profunditat. És un sistema d’immunitat adquirida –que posseeix memòria, capacitat de recordar l’origen de l’atac– i per això, és tan particular. Aplicat a l’edició genòmica, permet la manipulació del sistema i podria arribar a tractar malalties com ara la diabetis, l’hemofília, alguns tipus de càncer i fins i tot, determinades malalties rares de les quals se sap la base genètica.

Mojica va descobrir com funcionaven aquests mecanismes, que han facilitat el disseny d’eines moleculars aplicables a nombrosos camps (“tots els bio”, va dir), però especialment a la medicina. Algunes d’aquestes ferramentes són: el tall/edició d’ADN, “probablement, el futur de la CRISPR en teràpia”, va assenyalar; l’expressió gènica; la detecció d’ADN/ARN; el tall/edició d’ARN; o, fins i tot, funcionar com a enregistradora del que està passant dins o fora de la cèl·lula, o el que és el mateix, que les cèl·lules ens conten històries.

Ni més ni menys.