Néstor Banderas Navarro, Universitat de València
La Guerra Civil és un episodi de la història recent d’Espanya que va donar lloc a la implantació d’un sistema dictatorial repressiu de quasi quaranta anys. Noranta anys després que començara, forma part de la memòria col·lectiva com un fet traumàtic i conflictiu, i encara és present en els debats ideològics i polítics.
Ensenyar-la resulta fonamental no sols per a entendre el passat més o menys pròxim, sinó com a coneixement bàsic sobre el qual construir una educació cívica i democràtica abans d’abandonar el sistema educatiu.
Però és així? Ixen els xics i xiques de l’educació obligatòria entenent i havent estudiat aquest episodi del passat, i coneixent-ne els orígens i els efectes?
Una assignatura pendent?
Les lleis educatives han canviat sovint en els últims anys a l’Estat espanyol, però totes han coincidit a no donar a aquest contingut històric el temps i el pes acadèmic que mereix.
Si bé s’han fet alguns passos en l’última llei educativa, la realitat és que es pot dedicar molt poc de temps a l’aula a ensenyar què va ser, com es va desenvolupar i per què va succeir la Guerra Civil.
Únicament es toca en 4t de l’ESO, l’últim curs d’educació secundària obligatòria, dins de l’assignatura d’Història, que té tres hores setmanals. En aquest temps el temari inclou no sols la història contemporània espanyola, sinó també l’europea, incloent-hi moviments i fites en el camp de l’art. En algunes autonomies com Madrid, Múrcia o Extremadura es redueix el contingut al segle xx, cosa que dona més temps per a treballar aquests processos.
L’estudiantat que continua amb batxillerat més enllà de la secundària obligatòria es troba en el segon curs la matèria d’Història d’Espanya. En aquest nivell se centra en els segles xix i xx, encara que algunes autonomies inclouen també continguts previs (per exemple, des de la prehistòria, en el cas de Madrid, o l’edat antiga a Múrcia).
En aquest context, és molt difícil tractar continguts com el de la guerra i la dictadura amb l’atenció i la profunditat necessàries. I per aquest motiu ens trobem amb les importants mancances formatives de l’alumnat sobre aquests temes: confusions sobre ubicació cronològica bàsica, desconnexió de la Guerra Civil amb el context europeu, equiparació moral dels contendents, desconeixement del significat profund de la repressió...
Aquesta manca de coneixements es tradueix de vegades en una interpretació benèvola per part de la població espanyola cap al franquisme
Mancances clau més enllà del temps de classe
A més d’aquestes dificultats estructurals en el tractament de la Guerra Civil, hi ha també un altre tipus de factors limitants.
En primer lloc, els llibres de text, que són els recursos més utilitzats a les aules d’història. Malgrat els avanços innegables en la qualitat dels textos i recursos que contenen, continuen sense introduir amb amplitud qüestiones clau com la repressió, la perspectiva de gènere o els efectes de la guerra en l’àmbit social.
Per exemple, encara falta un tractament més clar de la realitat local de la repressió, amb exemples vinculats al context de l’alumnat, així com de la repressió específica de gènere o l’existència de resistències i transgressions quan s’inclouen dones en el relat històric.
En segon lloc, la formació del professorat, fonamental per a suplir les mancances dels manuals escolars, depèn molt dels plans d’estudi dels graus universitaris. Per exemple, en els estudis universitaris d’Història, en molts casos es reprodueixen problemes similars als que es veuen en 4t de l’ESO: temaris inabastables i atenció insuficient a la conflictiva història recent.
És a dir, tampoc els docents d’Història han estudiat en profunditat aquest període històric en la seua formació universitària.
Narratives acrítiques
A més d’ensenyar-se poc, quan s’ensenya, el tractament que es fa a l’aula, a vegades, presenta problemes de reproducció de narratives acrítiques: que el conflicte era inevitable o que la II República, el règim durant el qual es va produir l’alçament que va donar lloc a la guerra, va ser responsable en part o en la mateixa mesura que els revoltats. Uns relats que van ser apuntalats per la dictadura franquista a fi de construir la seua legitimitat.
Finalment, la consolidació recent de les extremes dretes a escala mundial i estatal suposa també un desafiament. Especialment per les postures ambigües o d’oberta simpatia cap al franquisme i pel rebuig a les polítiques de memòria. Això ha contribuït a normalitzar i a legitimar l’aparició d’actituds de conflictivitat i reactivitat a les aules, que donen per bons discursos presents en xarxes socials sobre la guerra que disten molt del que s’ha investigat durant dècades des de l’acadèmia.
Possibilitats i bones pràctiques
Davant d’aquesta realitat, és fonamental atendre les bones pràctiques que el professorat du a terme a les aules, tal com recull la recent obra publicada Franquismo enseñado. Historia reciente y memoria democráticas en las aulas.
Una part del professorat, especialment el que està compromès amb el tractament de la memòria democràtica i amb una història escolar que contribuïsca a una ciutadania crítica, pren decisions didàctiques conscients quan aborda la guerra.
Per exemple, fent-ho des del pla internacional, des de la història sociocultural, tenint en compte l’agència individual i col·lectiva, incorporant-hi l’experiència de soldats, dones, xiquets i xiquetes, persones exiliades o focalitzant l’atenció en la repressió.
Tot això mitjançant la inclusió de fonts històriques diverses que s’allunyen del cànon bèl·lic amb què sovint ha sigut ensenyada la guerra. Per exemple, a partir de la introducció de fonts orals disponibles en multitud de repositoris, examinant fotografies històriques, fent itineraris educatius amb la finalitat de rastrejar vestigis als nostres pobles i ciutats de la guerra (trinxeres, edificis…), utilitzant novel·les gràfiques, etc.
En definitiva, aquestes bones pràctiques mostren la necessitat d’una acció conscient del professorat per a suplir mancances estructurals i inserir la història recent d’Espanya com a contingut, possiblement conflictiu, però imprescindible per a dotar l’alumnat d’eines democràtiques.
Aquest article es publicà originalment enThe Conversation. Llegiu l'original.