La cerca de solucions en la recent pandèmia de covid-19 ens ha fet mirar cap al passat. Revisar quines altres pandèmies hem patit al llarg del temps i com les hem afrontades. La crisi del coronavirus ha suscitat un renovat interès per entendre com la salut i la malaltia han format part de la nostra història. Josep Lluís Barona, catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València, acaba de coordinar el llibre Manual de Historia de la Medicina (Tirant, 2023) en el qual participen una vintena d’especialistes en diversos àmbits com la història, però també l’antropologia, la geografia o l’economia. A banda de l’activitat docent i investigadora, Josep Lluís Barona col·labora en diversos mitjans i revistes com Mètode, on manté la secció «Històries de ciència».

Com sorgeix la idea del llibre?

Vivim en un període on la medicina està en l’opinió pública, particularment per la influència mediàtica que ha tingut la pandèmia de coronavirus, les malalties i la salut mental. Tot això, ens va fer pensar que era molt convenient fer una reflexió general des de diversos punts de vista. 

Quina és l’aproximació que es fa a la història de la medicina?

El llibre vol trencar una visió clàssica de l’evolució dels sabers i les pràctiques mèdiques per a incorporar conceptes. Es parla de malalties, de malalts, es parla d’espais de curació… Per tant, és un llibre que tracta de trencar la mirada europea, eurocèntrica, occidental, i incorporar tradicions com les cultures asiàtiques, l’índia, la xinesa, les cultures indígenes, parlar del colonialisme i la medicina…

A quins públics s’adreça?

No està concebut com un llibre de text acadèmic per a universitaris, per a professionals, sinó com a una obra de consulta, una obra de referència en la qual participen una vintena d’especialistes que parlen dels períodes o dels temes en els quals ells i elles han aportat coses. Per tant, és una obra col·lectiva que ofereix perspectives plurals i, al mateix temps, va dirigit a públics molt diferents. Per exemple, igual que es parla de metges es parla de pacients, d’associacions de pacients, i de la funció social que tenen en una societat democràtica: ser la veu de qui pateix la malaltia. En aquest sentit, pense que l’obra aporta una mirada absolutament nova.

Per què és important mirar al passat en una pandèmia com la del coronavirus?

La història és essencial per a comprendre la dimensió destacada que té la malaltia, les relacions entre malalties, els comportaments humans i, també, la interacció amb el medi ambient. Ens fa comprendre que el que ara hem viscut té molt a veure amb la societat tecnològica postindustrial i amb les nostres relacions amb el planeta i amb el medi ambient. Cada malaltia, i cada infecció i epidèmia, té un context social en què es produeix i només és comprensible en aquest context. És diferent com les societats medievals visqueren la pesta, o les societats del segle XVIII la verola, o en el segle XIX la tuberculosi o el còlera… Per això la història de les malalties, mirada des d’aquest punt de vista –no intern dels microbis que causen la malaltia, sinó des de les relacions entre els humans, les societats i el medi–, ens permet entendre que la manera de lluitar contra el coronavirus o contra les futures pandèmies que vindran té molt a veure amb la forma en què vivim.

Al llibre també es parla dels espais i dels instruments mèdics. Quina importància tenen en la pràctica mèdica?

Evidentment la pràctica mèdica està molt vinculada al lloc específic on l’acte clínic es produeix: des de la consulta tradicional del metge de capçalera fins a la visita domiciliària. Per cert, la portada del llibre just reprodueix un quadre [Retrat de Jacob Franszn i família, d’Egbert van Heemskerck] de com seria la consulta d’un cirurgià en el segle XVII: amb la seua família, el fill que l’ajuda a sagnar un pacient, la dona, la resta dels pacients que esperen… L’hospital tradicional era un lloc sanitari més aviat d’acollida de gent pobra que no podia tindre accés a una praxi individual a casa seua o a la consulta del metge, però, amb el pas del temps, aquest hospital ha esdevingut en el principal nucli d’atenció puntera, tecnològica, on es tenen tots els recursos exploratoris, diagnòstics i terapèutics. Aquesta transformació de l’espai de la praxi mèdica és molt important i ha incidit molt en la relació entre el pacient i el personal sanitari. I una altra dimensió que també està present en el manual és la de com els instruments científics permeten generar una narrativa al voltant de les pràctiques mèdiques: els instruments urològics, o les pràctiques quirúrgiques, o els instruments de ginecologia i obstetrícia que es feien servir tradicionalment… El llibre també té un capítol dedicat a les professions i a la pluralitat de professionals de la salut que des de l’edat mitjana eren, si més no, una desena: el metge, l’apotecari, el farmacèutic, la infermera, l’infermer… El llibre tracta d’obrir temes, d’obrir elements de reflexió.

Què podem aprendre de la història de les anteriors crisis sanitàries?

Les crisis sanitàries quasi sempre s’han produït en moments de canvi social i de transformació. Va passar en el període neolític, quan les primeres societats passaren al sedentarisme, l’agricultura, i aparegueren les primeres epidèmies. La segona va ser en l’anomenada primera globalització, que coincideix amb el període d’expansió colonial de les potències europees, dels imperis que s’expandiren per Amèrica, per Àfrica, i això implica el revifament de la pesta, la difusió de la verola, de la sífilis i de tota una sèrie de malalties. I ara estem en la tercera globalització. I aquesta etapa ens ha de fer pensar, a banda de la relació amb el medi ambient i la importància que això té, que la salut no és quelcom que afecta la societat valenciana o europea, sinó que és un problema de caràcter planetari. Per tant, és molt important desenvolupar estratègies de prevenció i d’intervenció que no afecten sols als països, sinó que fa falta una concepció global, mundial, de la salut. Des d’una perspectiva social, política i històrica miraríem millor el problema que tenim i la manera de tractar de parar-lo. Perquè evitar-ho no és possible. Segur que hi haurà noves pandèmies.