Juan Nácher Roselló, catedràtic de Biologia Cel·lular de la Universitat de València (UV), és un dels principals investigadors de la Xarxa Espanyola per a l’Estudi Cooperatiu en Salut Mental (CIBERSAM), a més d’investigador de l’Institut Universitari de Biotecnologia i Biomedicina (BIOTECMED) de la institució acadèmica. Des de la COVID-19, les malalties mentals han augmentat exponencialment. En aquesta entrevista, l’expert tracta aquests trastorns des d’un prisma biològic i explica la seua relació amb la plasticitat neuronal i les neurones inhibidores.

Com a investigador de Neurobiologia, podria dir-nos quina és la seua principal línia de recerca i quins altres temes han dut a terme en el seu estudi?

Pel que fa a la nostra línia de recerca, ens interessen especialment les malalties psiquiàtriques. Ens hi apropem des de diferents angles, tant des de l’estudi d’humans com de models animals. D’una banda, estem molt interessats a veure com afecten les experiències adverses en les primeres fases de la vida. Per altra banda, ens interessa veure com s’alteren les neurones inhibidores i la seua plasticitat durant aquestes experiències i en les malalties mentals. També tenim línies de recerca sobre possibles teràpies per a algun d’aquests trastorns, com ara el tractament amb eritropoetina (EPO). I finalment tenim una línia més clínica dedicada a observar alteracions en neuroimatge funcional i estructural de pacients psiquiàtrics.

El seu equip de recerca centra el treball en l’esquizofrènia o la depressió. Per què?

L’interès de la nostra investigació arriba perquè l’esquizofrènia o la depressió són malalties molt prevalents en la societat, és a dir, tenen un impacte molt important a nivell de nombre de pacients, a més de ser malalties molt greus, no només per a les persones que les pateixen, sinó per a tot l’entorn. Així, doncs, és vital conèixer més les bases d’aquestes malalties i com tractar-les.

"L’esquizofrènia o la depressió són malalties molt prevalents en la societat"

Per què hi ha persones que tenen més predisposició genètica a patir aquest tipus de trastorns?

Aquests trastorns mentals són poligènics o multifactorials, és a dir, no hi ha una càrrega genètica determinada, no estan provocats per un sol gen, sinó per una alteració en diferents gens. No hi ha una herència massa clara, ja que no hi ha cap gen de l’esquizofrènia ni de la depressió, més bé és la combinació diferent de diferents gens el que contribueix al desenvolupament d’aquestes malalties. A més, també hi ha una part de l’ambient que influeix, com ara les relacions durant el neurodesenvolupament, les infeccions durant la gestació, el maltractament, etc.

Seria possible reconéixer els gens que estan involucrats en aquesta predisposició?

El que es pot detectar són alteracions en gens més freqüents en les persones que estan malaltes, però no es pot determinar per la càrrega gènica si una persona estarà malalta. Encara no hi ha marcadors genètics que ens permeten fer anàlisis predictives i exactes.

Es diu que els pacients esquizofrènics tenen un denominador comú i és que han consumit cànnabis. És un factor decisiu?

El consum de cànnabis és un factor de risc en l’adolescència per al desenvolupament de l’esquizofrènia, especialment quan es consumeixen dosis molt altes o quan es consumeix cànnabis amb substàncies psicoactives altes. Això no vol dir que si es consumeix cànnabis durant l’adolescència, es tinga un episodi psicòtic durant la vida adulta, però sí que s’ha comprovat que hi ha alguna cosa particular en aquesta planta que fa que siga un factor de risc.

"La tècnica clínica de neuroimatge funcional és una sèrie de procediments basats en la ressonància magnètica que s’utilitzen per observar el cervell de pacients vius. Es poden observar tant canvis en l’estructura com en el funcionament de determinades regions"

El tractament amb eritropoetina (EPO), què és i per què vostè i el seu equip hi han abocat tant d’interès?

És una hormona molt interessant, ja que s’ha vist que té efectes importants sobre la formació de les cèl·lules de sang i sobre el sistema nerviós central (SNC), a més d’estimular la plasticitat de les neurones. Hem estat treballant amb models animals per comprendre què és el que produeix aquesta hormona en el cervell, i, en col·laboració amb altres investigadors, es demostra que és capaç de provocar noves sinapsis, és a dir, noves connexions neuronals. També afecta les cèl·lules glials (què són). En definitiva, és una molècula que té molt de potencial per al tractament de malalties psiquiàtriques, especialment per a la depressió.

En les seues investigacions utilitzen la tècnica clínica de neuroimatge funcional i estructural. En què consisteix?

La tècnica clínica de neuroimatge funcional és una sèrie de procediments basats en la ressonància magnètica que s’utilitzen per observar el cervell de pacients vius. Es poden observar tant canvis en l’estructura com en el funcionament de determinades regions. Són tècniques que encara tenen una resolució baixa en comparació amb tècniques post mortem o en models animals, però que donen molta informació perquè estàs veient el pacient tal com està. El que fem és anar del model animal fins a l’humà i de l’humà al model animal, intentant trobar vies de connexió.

Què entenem per plasticitat neuronal i quina relació tenen amb les malalties psiquiàtriques?

És la capacitat que tenen les neurones de modificar les seues connexions en resposta als canvis que hi ha en l’ambient. Vivim en un ambient molt canviant, on necessitem aprendre, construir memòria, etc. i, per fer això, les neurones el que fan és o bé modificar l’eficàcia de les connexions sinàptiques, o crear o destruir sinapsis per acomodar-se, segons canvia el medi. Així, doncs, aquesta capacitat és bàsica per al funcionament del nostre cervell, la qual, si es veu alterada, podria desencadenar alteracions en el comportament que, en cas d’anar més enllà, es podrien considerar patològiques.

Quines han estat les principals aportacions de la neurobiologia sobre la plasticitat neuronal?

La neurobiologia ha avançat molt en els últims anys. Ara sabem com poden canviar les neurones, i no sols durant les primeres fases de la vida, sinó també durant la vida adulta. D’aquesta manera, entenem molt millor quines molècules estan implicades en la pèrdua de l’efectivitat en una sinapsi, de quina manera les neurones poden canviar la seua estructura per crear noves sinapsis o quines molècules estan implicades en la reestructuració d’aquestes neurones, entre d’altres assumptes.

La neuroplasticitat passa sobretot en les primeres fases de la vida. És cert que incrementa la nostra capacitat d’aprenentatge? Com estimular-la en edats més adultes?

Quan es desenvolupa el nostre sistema nerviós hi ha una espècie de “finestres” on el cervell és especialment plàstic i és raonable que siga així ja que, en aquestes fases primerenques estem acabant d’esculpir l’estructura del nostre sistema nerviós. Una vegada s’acosta el final d’aquestes “finestres” de temps a la infància i a l’adolescència, el sistema va perdent plasticitat i la seua estructura es va assentant. Això no vol dir que no hi haja un cert nivell de plasticitat a la vida adulta, perquè si no, no podríem aprendre ni modificar el comportament, però sí que és cert que no arriba a ser mai igual de plàstic.

Hui sabem que aquests períodes crítics es poden reobrir de moltes maneres. Per exemple, modificant certes molècules, estimulant el sistema nerviós amb l’exercici, amb medicaments com els antidepressius, que produeixen un augment d’aquesta plasticitat. I això és important perquè si som capaços d’estimular la plasticitat neuronal i combinar-la amb algunes teràpies, com les psicològiques, això pot ajudar a modificar el cervell i acostar-nos a una curació de les patologies del sistema nerviós.

"Si som capaços d’estimular la plasticitat neuronal i combinar-la amb algunes teràpies, com les psicològiques, això pot ajudar a modificar el cervell i acostar-nos a una curació de les patologies del sistema nerviós"

En un futur, quins avanços s’espera obtindre en el camp de la plasticitat neuronal?

S’han de començar a desenvolupar molècules que siguen capaces d’induir aquesta plasticitat de manera més estable i controlada. A més, l’objectiu és poder dirigir aquesta plasticitat a determinades regions del sistema nerviós, és a dir, que no siga global, sinó que la puguem reconduir a centres nerviosos específics. Per exemple, en alguna patologia que tinga l’amígdala com a implicada, hauríem de ser capaços d’incrementar la plasticitat en aquesta regió concreta. D’altra banda, els nous avanços no haurien de recolzar-se només en els fàrmacs, sinó contemplar altres àrees d’actuació, com és l’estimulació magnètica, la qual a través d’ones magnètiques poden arribar a certes neurones particulars i promoure’n la plasticitat. Amb aquest tipus de tecnologia es troben resultats molt interessants.

Què diu la neurobiologia sobre les experiències adverses en la infància o l’adolescència?

Les experiències adverses en les primeres fases de la vida poden canviar l’estructura del cervell i com funcionen les neurones, i això és molt important perquè no només es poden produir alteracions en les neurones per se, sinó en les construccions dels circuits neuronals, de manera que al final podeu acabar amb un circuit que estiga alterat perquè no s’ha construït correctament.

Vosté ha estudiat també el paper de les neurones inhibidores en la relació amb les malalties psiquiàtriques. Què són i per què són importants?

Gran part de la nostra investigació està enfocada a les neurones inhibidores. El sistema nerviós funciona principalment mitjançant neurones excitadores, les quals constitueixen els circuits bàsics neuronals, però, a més, el nostre cervell té un sistema “extra” de complexitat i és que té neurones que serveixen per regular aquestes neurones excitadores, les anomenades neurones inhibidores. Aquestes fan dues coses importants, evitar que hi haja una sobreexcitació dels circuits i sincronitzar-los, és a dir, les neurones inhibidores ajuden a fer que les neurones excitadores s’activen de manera sincrònica, i això genera uns ritmes que són molt importants per al nostre aprenentatge i la nostra memòria. Així mateix, se sap que estan alterades en moltes malalties psiquiàtriques, com ara la depressió i l’esquizofrènia.

"Les experiències adverses en les primeres fases de la vida poden canviar l’estructura del cervell i com funcionen les neurones, i això és molt important perquè no només es poden produir alteracions en les neurones per se, sinó en les construccions dels circuits neuronals"

-------------------------

"En general, a Espanya hi ha una atenció deficitària en salut mental i no hi ha la inversió que hauria d’haver-hi, ni tampoc prou professionals al càrrec dels pacients, ni psiquiatres ni psicòlegs"

Donat l’especial interès públic per la salut mental. Considera que a nivell espanyol hi ha prou suport públic i privat a la investigació sobre aquestes malalties psiquiàtriques? I suport a la investigació en neurobiologia? Quina és la situació a nivell europeu?

No. En general, a Espanya hi ha una atenció deficitària en salut mental i no hi ha la inversió que hauria d’haver-hi, ni tampoc prou professionals al càrrec dels pacients, ni psiquiatres ni psicòlegs. Tampoc no hi ha prou inversió en recerca, però no n’hi ha en general, no només en el camp de la salut mental. A nivell europeu depèn de quins països, els més rics i sensibilitzats amb la matèria inverteixen més, com a Suècia. Després n’hi ha uns altres que fins i tot estan pitjor. En resum, sens dubte cal fer un esforç més gran a invertir en recerca.

Vosté és professor de Biologia Cel·lular especialitzat en neurobiologia. Percep que hi ha més vocacions científiques en la seua àrea de coneixement en els últims anys? Per què?

Ni més ni menys. De fet, cada vegada els estudiants són més conscients de com és de difícil fer una carrera en ciència, ja que està molt mal pagada i té un nivell de precarietat molt alt fins que tens una edat considerable.

Hi ha molts grans científics que han buscat el sentit a la vida fora de la ciència. Vostè creu que la neurociència pot respondre preguntes sobre quina és la nostra naturalesa, per què busquem un sentit a la vida o si som éssers especials entre els animals?

Sí que crec que pot respondre a moltes coses. Però bàsicament crec que perquè la ment és una construcció del cervell. Diguem que és el propi cervell el que genera la nostra sensació de consciència i percepció del que som. La nostra consciència i percepció pròpia com a éssers i del nostre destí a la vida són tot mecanismes que té el cervell, o conseqüències de la pròpia construcció del cervell. Quan has generat una màquina tan complexa com el cervell, és normal o inevitable que apareguen aquest tipus de construccions mentals.

Què opina la neurociència sobre la meditació? Realment produeix canvis en l’escorça frontal com diuen diversos estudis?