Ara, es troba immers en un dels projectes més ambiciosos en el camp de la física solar fins al moment: el llançament de la sonda Solar Orbiter (SolO), programat per a aquesta setmana des de cap Canaveral, a Florida. Amb aquesta missió espacial, el satèl·lit Solar Orbiter observarà zones mai explorades com ara els pols solars. A més, la combinació d’instruments in situ que analitzaran les partícules del vent solar junt amb instruments remots que captaran imatges d’altíssima resolució converteixen la Solar Orbiter en una font d’informació inigualable.

Julián Blanco és el responsable del simulador d’un d’aquests instruments remots, l’espectropolarímetre SO/PHI, encarregat d’obtenir imatges del Sol que serviran per a mesurar el camp magnètic i els fluxos de velocitat de l’estrella. També participa en la definició científica de l’instrument que, a parer seu, ha suposat una contribució «espectacular» tant en l’àmbit laboral com en l’avanç científic que pot aportar la missió. I és que, com bé explica Blanco, en un món on tots depenem del correcte funcionament de la tecnologia, l’estudi del Sol i com afecta la Terra és fonamental.

La pregunta central que aborda la missió Solar Orbiter és com el Sol crea i controla l’heliosfera.

Sí, finalment eixe és l’objectiu. Volem estudiar l’evolució del Sol; com van canviant els seus camps magnètics, i com l’activitat solar va influint en tota l’heliosfera, sobretot de cara a la Terra. És a dir, com allò que ocorre al Sol afecta les zones més properes a nosaltres. Estudiarem el Sol per a veure com és per dins i com canvia a la superfície; com això es va propagant a les capes més externes de l’atmosfera solar i, des d’allà, com les partícules que ixen del Sol avancen per l’espai i acaben arribant fins a la Terra.

En l’article que publicà amb Enric Marco i José Luis Gasent Blesa en Mètode, Viatge a l’infern del Sol, s’assegurava que «el Sol també pot ser un risc per a la civilització actual». A què vos referíeu?

Actualment, el problema més gran és que depenem molt de la tecnologia. Els satèl·lits, els GPS, inclús espais en l’Estació Espacial Internacional, els astronautes que hi ha per allí fora… Tot això es veu afectat per la influència del Sol, pels esclats que ocorren a l’estrella i que llancen matèria molt energètica a l’espai fins a arribar a nosaltres. Aquestes partícules carregades poden crear interferències en els satèl·lits o, inclús, arribar a espatllar-los físicament. Quan són molt energètiques i creen interferències en les comunicacions poden provocar des d’una cosa tan senzilla com que no funcione bé un telèfon o que s’espatlle la internet per satèl·lit, fins que l’economia global que es gestiona per aquests mitjans o els sistemes GPS de navegació de vaixells i avions es puguen veure pertorbats per aquestes interferències.

Com pot la missió Solar Orbiter aportar solucions a aquests perills?

Solar Orbiter correspon més a la ciència bàsica: estudiar el Sol i veure com es poden relacionar unes coses amb les altres de cara a estudiar la meteorologia espacial. Per exemple, al Sol ara mateix hi ha una taca solar molt gran. Això generarà que el camp magnètic es reconnecte i que el material que està en les capes superiors isca disparat i vinga cap a nosaltres per la forma que té el camp electromagnètic a l’espai. Per tant, en unes hores o en uns dies arribaran partícules molt carregades i cal protegir-se d’elles. La missió se centra en la part d’entendre la física i modelar allò que ocorrerà, és a dir, què es preveu i com tenir-ho en compte.

De vegades sembla que la comunitat científica es veu en l’obligació d’augmentar constantment els beneficis que té per a la societat un projecte científic tot recordant que la ciència té una utilitat material o tangible en la vida de les persones.

És la lluita de sempre: defensar la ciència bàsica de l’estudi de les coses enfront de les aplicacions pràctiques. Al final, tota la ciència bàsica acaba repercutint per a bé en la societat. Per exemple, saber com funciona el Sol acaba implicant saber com protegir-se de l’estrella. Fabricar satèl·lits per a estudiar més de prop el Sol ens ajuda a desenvolupar tecnologia que es podrà aplicar en altres àmbits per a fer des de vitroceràmiques fins a pantalles dels mòbils. Hi ha coses que es poden justificar més a curt termini. Farem models del Sol per a veure com ens afecta i què podem esperar: Quan s’apagarà el Sol? Com canviarà en els pròxims anys? Açò ens afecta directament. Però després hi ha una sèrie de coses més a llarg termini que no es poden justificar tan de sobte.

Per què s’ha retardat en diverses ocasions la missió [el llançament ha passat del 5 de febrer al 7 i d’aquest dia, al 9]? Quins han sigut els reptes més complicats d’afrontar i solucionar?

En concret, aquesta és una missió que té una sèrie de novetats. Per una banda, el Solar Orbiter s’aproparà molt al Sol; per tant, cal desenvolupar una tecnologia, en aquest cas, un escut tèrmic, per a protegir-lo de la seua radiació. A més, l’òrbita que seguirà està fora del pla Terra-Sol per a poder estudiar millor els pols de l’estrella, ja que des del pla en què es troba la Terra veiem els pols completament deformats. La idea és eixir-se’n d’aquest pla de la Terra per a poder veure-ho des d’una altra perspectiva. Fer això requereix una sèrie d’impulsos gravitatoris. Requereix que el satèl·lit s’aprope a Venus perquè li done una empenta, com una fona, i requereix uns càlculs i unes òrbites molt precises que no es poden fer en qualsevol moment, només en blocs de dates determinats, les finestres de llançament. Si no arribes a tenir-ho tot preparat per a una d’aquestes finestres, potser has d’esperar sis mesos més per a poder intentar-ho. Per altra banda, la missió es compon de deu instruments, cadascun desenvolupat per un consorci d’institucions distint i amb tecnologies diferents. Són tecnologies noves que s’han d’anar comprovant, desenvolupant, fabricant els instruments… Inclús algunes tecnologies estan limitades pels materials: potser necessites un conductor d’or o d’un altre material que només es produeix fora de la Unió Europea i cal esperar per terminis de fabricació i d’entrega, o per dificultats duaneres. A això cal afegir la dificultat d’integració dels deu instruments en el satèl·lit, l’alineació i les proves que cal realitzar a tot el sistema complet. Tot açò impacta en l’agenda de la missió.

El Solar Orbiter està previst que resistisca canvis de temperatura que oscil·laran entre els 500 ºC i vora -150 ºC en les parts que romanen a l’ombra de l’estrella. Com ho heu aconseguit?

Per a poder mirar els pols de l’estrella, l’òrbita que segueix Solar Orbiter és molt el·líptica: s’apropa al Sol en un moment i després s’allunya quasi a la distància de la Terra. S’ha desenvolupat un escut en la part frontal del satèl·lit per a protegir-lo quan estiga molt prop del Sol. Eixe escut fa que la part posterior del satèl·lit, que és on es troben tots els instruments, no sofrisca, no haja de suportar la radiació a eixa temperatura. Està tot preparat perquè seguisca funcionant sota qualsevol circumstància: que no es congelen els materials quan estan molt lluny i que l’escut tèrmic resistisca prou quan estiga a prop.

Llegiu l'entrevista completa al web de Mètode.

Sofia Llàcer Esparza, estudiant de Periodisme de la Universitat de València.

Entrevista publicada el 6 de febrer de 2020 al web de la Revista Mètode.