Salt d'Entrepenyes, a la presa de l'embassament d'Entrepenyes (província de Guadalajara, Espanya), el 1956. Juan Miguel Pando Barrero. Archivo Pando, IPCE, Ministerio de Cultura y Deporte

Diego Zorita Arroyo, Universitat de València

La crisi climàtica està posant en tensió la gestió de l'aigua a Espanya, ja siga pel caràcter torrencial de les pluges o pels períodes prolongats de sequera.

En aquest context, les preses franquistes s'han reivindicat com un llegat inestimable del règim que hem de conservar i ampliar. Es destaca que aquestes preses ens protegeixen enfront de les riuades i que asseguren que ni una gota d'aigua es perd al mar. Ara bé, la bellesa d'aquestes grans masses d'aigua oculta la història dels pobles que vivien en aquestes valls abans de ser inundats.

Paco El Rana

Moltes persones potser recorden avui un dels sobrenoms que va rebre el dictador Francisco Franco: Paco El Rana, és a dir, el Granota. Aquest malnom popular era conseqüència de la imatge pública que el règim va voler oferir del dictador. Les aparicions de Franco en el NO-DO inaugurant infraestructures hidràuliques es comptaven per centenars. Tantes com el nombre de preses que es van construir durant el seu govern.

Des de l'aprovació en 1941 del Pla General d'Obres Públiques fins al final de la dictadura es van construir un total de 382 preses. Aquestes obres van augmentar la capacitat d'emmagatzematge dels embassaments espanyols des dels 4 000 hectòmetres cúbics fins als 37 000 en la dècada dels setanta.

El furor hidràulic que va caracteritzar el règim franquista va arribar a convertir Espanya en el país amb més preses del món. El règim no sols pretenia resoldre la necessitat d'aigua a les ciutats i els camps. L'aigua es va convertir en l'element per a modernitzar l'estructura productiva del país.

Ara bé, aquesta idea no se la va inventar Franco.

El somni regeneracionista

Els regeneracionistes van ser un grup heterogeni d'intel·lectuals que va sorgir després de la pèrdua de les últimes possessions colonials espanyoles. Aquest grup defensava que el futur del país depenia del ple aprofitament dels recursos hídrics nacionals. El seu diagnòstic identificava la sequera de l'interior peninsular com el mal que llastrava el desenvolupament del país. Només mitjançant la correcció dels desequilibris hídrics que afligien el territori nacional podria Espanya modernitzar-se.

Defensaven embassar les aigües dels rius per distribuir-les justament i ampliar les zones de cultiu a través de la irrigació. Des de 1880 les idees regeneracionistes van anar guanyant adeptes fins a convertir-se en política d'estat durant la dictadura de Primo de Rivera i, més tard, amb la República.

Amb tot, va ser la dictadura franquista la que va realitzar els somnis del regeneracionisme hidràulic gràcies a l'energia i el capital que Espanya va rebre dels Estats Units a partir de 1953. Va subvertir, tanmateix, l'impuls antioligàrquic que definia l'esperit regeneracionista.

La història oculta de les preses franquistes

El NO-DO va celebrar la cursa hidràulica com una intervenció providencial de l'Estat per a portar l'abundància als espanyols. Ara bé, les preses i els embassaments amaguen una història oculta.

Construir-les comportava inundar pobles que vivien dels recursos procedents dels rius i les valls fluvials. Aquestes comunitats van intentar resistir la inundació, arriscant moltes vegades les seues vides. Les promeses de ressituació en pobles de nova planta no pal·liaven el dolor d'abandonar les seues llars.

I és que els embassaments no sols destruïen l'arquitectura dels pobles. També arrasaven els mitjans de subsistència de les comunitats que els habitaven. Els agricultors es veien forçats a convertir-se en treballadors industrials de les empreses encarregades de la construcció de les preses. Molts altres dels obrers eren presoners polítics que feien treballs forçats per a “expiar els seus pecats” durant la Guerra Civil.

Reconstruir aquestes històries constitueix un repte. En els arxius oficials de la dictadura no hi ha rastre de la resistència i el dolor que va representar la política hidràulica franquista, encara que alguns antropòlegs van recollir els testimoniatges d'aquests primers refugiats ambientals.

Tot i això, la narrativa obre una finestra a la realitat existencial dels pobles inundats pel franquisme, especialment la novel·la testimonial de la dècada dels cinquanta i els seixanta. El control ferri dels mitjans de comunicació per part de l'Estat franquista va motivar els novel·listes d'aquestes dècades a estendre acta de la realitat en la literatura.

Dins d'aquest camp, podem considerar algunes novel·les claus sobre pobles inundats. Central eléctrica (1956), de Jesús López Pacheco, mostra el dolor dels camperols forçats a treballar en la infraestructura que destruiria el seu propi poble. En el volum de relats El río (1963), Ana María Matute recupera la vida i els costums a Mansilla de la Sierra abans de la construcció de l'embassament que la inundaria. El pantano (1967), de Santiago Lorén, retrata la resistència d'una comunitat camperola al fet que els seus morts, enterrats al cementeri de l'antiga vila, queden sepultats sota les aigües de l'embassament.

Mort Franco, la urgència per testimoniar dels abusos del règim va desaparèixer. Així i tot, es feia necessari reconstruir la memòria de les comunitats oblidades sota les aigües dels pantans. En aquest nou corrent memorialista trobem un altre grup de novel·les, més contemporànies.

Camí de sirga (1988), de Jesús Montcada, és la novel·la que millor retrata la dependència d'aquestes comunitats del riu, en aquest cas l'Ebre. L'obra pretén preservar la memòria de la comunitat perduda amb la inundació del poble. Per fer-ho, elabora un retrat coral on la història del lloc es construeix sobre els records personals de tots els seus habitants. Distintas formas de mirar el agua (2015), de Julio Llamazares, aborda les diverses perspectives que les diferents generacions d'una mateixa família tenen sobre l'impacte de l'embassament del Porma sobre el seu antic poble.

Històries per a l'Espanya buida

En La España vacía, Sergio del Molino identificava dues representacions extremes del món rural que servien per a ocultar-ne la realitat. D'una banda, els imaginaris bucòlics que el presentaven com un harmònic espai d'alliberament de les tensions urbanes. Per l'altra, els imaginaris tremendistes, que el presentaven com un reducte estrany a la civilització i amenaçadora. El llibre defensava que el problema de l'Espanya rural era l'absència de relats en què reconèixer-se.

Tot i això, les novel·les sobre pobles inundats esmentades també constitueixen relats en què l'Espanya buida pot reconèixer-se. S'hi aclareix una de les múltiples causes del massiu èxode rural durant la segona meitat del franquisme: els camperols que es van veure obligats a abandonar els seus pobles van emigrar en molts casos a les ciutats pròximes. Els embassaments franquistes són, per tant, una de les forces que van buidar el camp en l'Espanya dels seixanta.

Penguin Random House - La Magrana

Amb tot, aquestes novel·les no sols narren el trauma de la inundació i exili. També conten les resistències que van exercir aquests camperols. En Central eléctrica els nous obrers calen foc als barracons dels enginyers hidràulics. En Camí de sirga, els veïns es coordinen per aconseguir un millor tracte per l'expropiació de les seues cases. En Pantano lluiten per la protecció dels seus morts.

Lluny de presentar la despoblació rural com un destí infaust, aquestes novel·les permeten als habitants de l'Espanya buida connectar amb la història de les seues resistències passades.

Diego Zorita Arroyo, Investigador postdoctoral en Estudis culturals hispànics, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.